Bellesguard

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest article tracta sobre la casa de Barcelona. Vegeu-ne altres significats a «la Torre de Bellesguard».
Infotaula d'edifici
Casa Figueras
Torre Bellesguard
Imatge
Nom en la llengua original(ca) Bellesguard Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusCasa pairal i monument Modifica el valor a Wikidata
Part deLlista d'edificis modernistes de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteAntoni Gaudí i Cornet Modifica el valor a Wikidata
Construcció1900 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicmodernisme català Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaSarrià - Sant Gervasi (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióC/ de Bellesguard, 16-20
 41° 24′ 34″ N, 2° 07′ 36″ E / 41.4094°N,2.1267°E / 41.4094; 2.1267Coord.: 41° 24′ 34″ N, 2° 07′ 36″ E / 41.4094°N,2.1267°E / 41.4094; 2.1267
Bé d'Interès Cultural
Data24 juliol 1969
IdentificadorRI-51-0003817
Bé Cultural d'Interès Nacional
Identificador39-MH-EN
IPAC43

La Casa Figueras, més coneguda com a Torre Bellesguard, va ser projectada per l'arquitecte modernista Antoni Gaudí i construïda entre 1900 i 1909, encara que diversos treballs secundaris es van prolongar fins al 1916, finalitzats ja pels ajudants de Gaudí.[1] Es troba als peus de la serra de Collserola, a Barcelona, en el barri que va ser l'antiga localitat de Sant Gervasi de Cassoles, avui part integrant de la Ciutat Comtal.

En el terreny on es va construir la casa va haver-hi en època medieval un castell erigit per Martí I l'Humà, l'últim rei d'Aragó pertanyent al Casal de Barcelona. Va ser aquest monarca el que va batejar el lloc com Bellesguard, per la seva magnífica panoràmica del pla de Barcelona. D'aquest antic castell subsistien unes restes de muralla i dues torres semienderrocades que Gaudí va integrar en el projecte de la casa. Amb aquesta inspiració, l'arquitecte va dissenyar un conjunt que recorda a un castell medieval, que destaca per la seva gran verticalitat i les seves solucions pròximes a l'arquitectura gòtica, encara que amb un fort segell personal, com és característic en totes les seves obres.

Gaudí va comptar amb la col·laboració de Domènec Sugrañes, que va fer els bancs de taulells de la porta d'entrada, l'arrambador enrajolat de l'escala, la casa del porter i la caseta del pou; i Joan Rubió, que va construir el viaducte de desviament del camí que passava per la finca.[2]

Aquesta obra pertany al període neogòtic de Gaudí (1888-1898), etapa en què l'arquitecte es va inspirar sobretot en l'art gòtic medieval, el qual assumeix de manera lliure, personal, intentant millorar les seves solucions estructurals. El neogòtic va ser en aquella època un dels estils historicistes de major èxit, sobretot arran dels estudis teòrics de Viollet-le-Duc. Gaudí va estudiar amb profunditat el gòtic català, balear i rossellonès, així com el lleonès i el castellà en les seves estades a Lleó i Burgos, i va arribar al convenciment que era un estil imperfecte, a mig resoldre. En el seu lloc, en les seves obres posteriors va eliminar la necessitat de contraforts mitjançant l'ús de superfícies reglades i va suprimir cresteries i calats excessius.[3]

L'edifici va ser catalogat com Bé d'Interès Cultural el 24 de juliol de 1969, amb el codi RI-51-0003817.

Història[modifica]

L'arquitecte[modifica]

Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852-Barcelona, 1926) va cursar arquitectura a l'Escola de la Llotja i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1878. Després d'una primera etapa d'estil orientalista, en què va realitzar obres com la Casa Vicens (1883-1885), El Capricho de Comillas (1883-1885), els Pavellons Güell (1884-1887) i el Palau Güell (1886-1888), a la fi dels anys 1880 va entrar en la seva etapa neogòtica, que va iniciar amb el Col·legi de les Teresianes (1888-1889), al qual van seguir el Palau Episcopal d'Astorga (1889-1915), la Casa Botines a Lleó (1891-1894) i el Celler Güell a Sitges (1895-1897).[4] La Torre Bellesguard seria la seva última obra en aquest estil, al qual seguiria una etapa naturalista en la qual s'inspirava en les formes de la naturalesa.[5]

Gaudí va dirigir personalment la construcció fins al 1903, any en què va delegar en el seu ajudant, Domènec Sugrañes.[6] En aquests anys va compaginar la construcció de la Torre Bellesguard amb altres encàrrecs: el 1883 es va fer càrrec de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, emprant la resta de la seva vida en la construcció del temple, que seria la seva obra magna i la síntesi de totes les seves troballes arquitectòniques. D'altra banda, en els anys en què va treballar a la torre, va estar ocupat també en el Portal Miralles (1900-1902), el Parc Güell (1900-1914), el Rosari Monumental de Montserrat (1900-1916) i el Bar Torino (1902).[7]

Les obres van estar aturades entre 1909 i 1916.[8] La finalització de les obres va quedar en mans de Sugrañes, el treball de les quals es va prolongar fins al 1916.[9] La intervenció de Sugrañes es va centrar en la reixa de ferro de la porta d'entrada, els bancs ceràmics que flanquegen la porta principal, la decoració del vestíbul i l'escala, els pòrtics coberts, la casa del porter i la caseta de la bomba d'aigua. D'altra banda, Joan Rubió, un altre deixeble de Gaudí, es va encarregar d'integrar les restes de l'antiga muralla en el nou conjunt, va construir un pont al jardí i es va encarregar de les obres del viaducte.[6] En haver d'abandonar aquestes obres per a fer-se càrrec del nou projecte gaudinià de restauració de la Catedral de Mallorca, el viaducte va ser finalitzat per Josep Maria Jujol, un altre col·laborador de Gaudí, autor del banc ondulant de ceràmica del Parc Güell.[10] Aquest viaducte, construït entre 1906 i 1908,[11] servia de suport al camí que conduïa al Cementiri de Sant Gervasi, el qual va desviar parcialment Gaudí per a poder integrar les restes medievals en el conjunt de la vila.[12]

L'emplaçament[modifica]

Bellesguardcap a 1850-1860, dibuix de Valentín Cardedera

En aquest paratge s'han trobat restes de ceràmica romana sigillata del segle iii, que indicarien la presència d'un assentament d'època imperial, probablement un præsidium o torre defensiva. Podria ser igualment que hi hagués ja amb anterioritat un assentament laietà, el poble iber que habitava el pla de Barcelona.[13] En època medieval la zona era coneguda com a Vallblanch i hi havia un vedat de caça des de temps d'Alfons II el Cast.[14]

Al lloc on es va construir la casa es trobava un antic castell, erigit el 1408 pel rei d'Aragó Martí I l'Humà.[15] El rei va donar al lloc el nom de Bellesguard, a causa de les belles panoràmiques del pla de Barcelona que hi havia des d'aquesta ubicació, segons una carta del propi monarca, en què esmenta «una torra a la qual havem mesnom bell esguard». El paratge va ser lloat pel poeta Bernat Metge, secretari del rei. Va ser aquí on el rei va rebre la notícia de la mort del seu únic fill i hereu, Martí el Jove, el 1409. Aquest mateix any va contreure matrimoni amb Margarida de Prades, una cerimònia celebrada per l'antipapa Benet XIII, amb la presència igualment del frare dominic Vicent Ferrer, posteriorment canonitzat. En morir el rei, el 1410, la seva vídua va continuar vivint al castell, fins al 1419, data en què va entrar al convent de Valldonzella. El 1422 ho va vendre a particulars i va ser propietat successiva de les famílies Vilanova i Cervelló.[14]

Ruïnes del castell de Bellesguard (1896), fotografia de Fernando Rus Busquets

Al segle xvii, el castell va servir de refugi per al bandoler Serrallonga.[16] Quan el 1634 va ser penjat i esquarterat, part de les seves restes van ser dipositades a Bellesguard. Potser per aquesta llegenda Gaudí va donar forma de fèmur al picaport de la porta de les cavallerisses.[17]

El castell va ser parcialment enderrocat durant la Guerra dels Segadors. El poeta Joan Ferrer Gualbes de Bonaventura i Copons (1643-1714), conegut com a «rector de Bellesguard», ho va restaurar, però va ser derruït novament durant la Guerra de Successió.[18] A Bellesguard, Gualbes realitzava reunions de l'anomenada Acadèmia dels Desconfiats, fundada el 1700, que reunia nobles i eclesiàstics les tertúlies dels quals giraven entorn de la literatura i la història de Catalunya, encara que eren també reunions polítiques secretes a favor de l'arxiduc Carles.[19]

Ruïnes del castell (1901), fotografia de Frederic Bordas

El solar original meaurava 148 120 m².[20] Gaudí va aprofitar els pocs elements restants de l'antiga fortalesa per a construir el nou Bellesguard. És per això que la casa té una aparença externa de castell, incloent els merlets. A més de parts de la muralla, quedaven en peus dues torres de defensa, que Gaudí va integrar a la porta d'entrada, amb les quals va crear un espai de forma rectangular amb unes escales que condueixen a una graderia superior que serveix com a mirador, amb voltes de maó a sardinel sobre mènsules de pedra.[21] Igualment, les restes de la muralla li van servir per al tancament perimetral de la finca.[22]

A més de la casa, la restauració de la muralla medieval i el disseny del jardí, Gaudí va construir un viaducte de reforç per al camí que conduïa de la vila de Sant Gervasi al cementiri de la mateixa i que passava per la finca, sobre el torrent de Betlem, el qual va estructurar amb uns pilars inclinats amb forma de «pota d'elefant», que més tard empraria al Parc Güell.[23] Els jardins van ser plantats amb arbres fruiters, castanyers de les Índies, cedres, pins, salzes, baladres, llorers, til·lers i palmeres,[24][21] sota la supervisió del jardiner Pere Ballart i Ventura.[25]

Sant Gervasi de Cassoles havia estat fins feia poc una entitat independent de Barcelona, ja que la vila va ser agregada a Barcelona el 1897 juntament amb altres cinc poblacions limítrofes: Sants, Les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.[26]

Propietaris[modifica]

Fotografia de la casa apareguda a La Ilustració Catalana el 30 de juliol de 1905

La finca era propietat des del segle xviii de la Reverenda Comunitat de Preveres de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, fins que va ser expropiada per l'estat en els processos de desamortització el 1855. El 1871 va ser venuda a Antoni Camps i Montañola, que al seu torn la va vendre el 1875 a Josep Flaquer i Fraisse; aquest la va vendre novament el 1888 a Joan Baptista Grau i Vallespinós, bisbe d'Astorga, per setanta mil pessetes. Joan Baptista Grau (Reus, 1832-Tábara, 1893), era amic personal de Gaudí —reusenc com ell—, al qual va encarregar el Palau Episcopal d'Astorga, una de les poques obres de Gaudí fora de Catalunya, juntament amb la Casa Botines de Lleó i El Capricho de Comillas. A la seva defunció va nomenar quatre hereus fiduciaris per a la liquidació dels seus béns amb la finalitat de fundar un col·legi per a pobres a Reus. El 1897 es va segregar de la finca una porció de 29 376 m² a favor de les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor, amb la finalitat de fundar un asil. La resta va ser venuda a Maria Sagués i Molins, vídua de Figueras, per seixanta-cinc mil pessetes.[20]

Jaume Figueras i Burull (1827-1877) era un comerciant de productes alimentaris, amb una botiga situada a la Rambla cantonada amb el carrer Petxina que, encara que posteriorment va canviar d'activitat, encara manté el rètol de l'entrada: Antigua Casa Figueras.[27] Va ser la seva vídua qui va encarregar la casa el 1900 a Gaudí.[28] Pel que sembla, el mateix Gaudí va actuar de mediador entre els marmessors del bisbe Grau i la vídua de Figueras, i és probable que s'oferís a la construcció de l'edifici, ja que la zona l'atreia enormement pel seu passat històric i la seva relació amb el gòtic català.[1] El mateix Gaudí va signar l'escriptura de compravenda en nom de la vídua, que no sabia escriure, el 12 de juny de 1900.[11] El permís per a les obres va ser atorgat per l'Ajuntament el 25 d'octubre de 1901.[11]

Viaducte sobre el torrent de Betlem contigu a la finca

Morta Maria Sagués el 1907, va llegar la propietat als seus tres fills, Joan, Jaume i Francesc de Paula Figueras i Sagués. Després del repartiment dels seus béns, la casa va quedar en propietat única de Joan Figueras. Mort aquest el 1922, va llegar la propietat a la seva esposa Mercè Cantarell i Basigó, qui no va poder fer efectiva la hipoteca que pesava sobre la casa, per la qual cosa va ser venuda a Francisco Soler Smith el 1931.[29] Soler es va emportar els mobles originals de la casa, dissenyats per Gaudí, a la seva torre de Can Pahissa a Vilanova i la Geltrú.[24] Durant la Guerra Civil la torre va ser convertida en un orfenat.[30]

El 1942 la casa va ser venuda a Abdón Bordoy Pastor, qui al seu torn la va vendre a Lluís Gonçaga Guilera i Molas el 1944 per 450 000 pessetes. [29] Lluís Guilera (El Prat de Llobregat, 1895-Barcelona, 1969) va ser un reconegut històleg, que va exercir la seva professió tant de manera privada a través del seu Laboratori d'Histologia i Anatomia Patològica, situat al carrer d'Avinyó, com de manera pública, com a metge numerari de l'Institut Municipal de Beneficència i a l'Hospital de la Magdalena per a la Lluita Antivenèria. El 1924 va entrar a treballar en el Dispensari de Terapèutica Radiològica de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on el 1929 va passar a dirigir el Servei de Càncer. En comprar la Torre Bellesguard va instal·lar allí una clínica oncològica i un laboratori d'anatomia patològica.[31]

El doctor Guilera va dividir la finca en quatre porcions, que va repartir entre els seus fills, amb el que el terreny on es troba la casa va quedar amb una superfície de 2653 m². A la seva defunció el 1969, va heretar la propietat el seu fill Lluís Guilera i Soler,[32] qui va instal·lar a la casa una clínica ginecològica, activa fins al 1974, en què es van traslladar a la clínica Delfos.[33]

Reconeixements[modifica]

La torre està coronada per la típica creu gaudiniana de quatre braços, inspirada en el gàlbul del xiprer[34]

La Torre Bellesguard va ser declarada Monument historicoartístic en virtut del decret 1794/1969 de 24 de juliol de 1969 (Butlletí Oficial de l'Estat de 20 d'agost de 1969). Al seu costat van ser declarades altres edificacions de Gaudí: el Temple Expiatori de la Sagrada Família, el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la Casa Batlló, el Portal Miralles, la Casa Calvet, la Casa Vicens, els Pavellons Güell i el Col·legi de les Teresianes a Barcelona; la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló; la Cooperativa Obrera Mataronesa a Mataró; la Casa Botines a Lleó; el Palau Episcopal d'Astorga; El Capricho de Comillas; i els elements litúrgics instal·lats a la capella major de la catedral de Palma. En el decret s'assenyala que «l'obra de Gaudí és d'excepcional interès dins de l'arquitectura contemporània. S'unifiquen en ella la mecànica, la construcció i l'estètica per a arribar a un alt grau de sinceritat. El segell peculiar que destaca en tota la seva obra presenta a Gaudí com un innovador de forta personalitat; el que no impedeix que moltes de les seves originals solucions es recolzin en la tradició arquitectònica, concretament en el gòtic característic de la regió catalana. La figura de Gaudí, valorada extraordinàriament a tot el món, ha fet que la seva obra constitueixi l'exponent més interessant i perdurable de notables moviments artístics de la nostra època». Així mateix, defineix la Casa Vicens com «una de les primeres fites del modernisme d'inspiració oriental, amb la novetat de les façanes policromes amb materials al natural en variades textures combinades amb ceràmica vidriada».[35]

Restauració i apertura al públic[modifica]

L'agulla de la torre va ser restaurada el 1986 per l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.[36] El 2002 va ser restaurat el viaducte sobre el torrent de Betlem contigu a la casa, en el transcurs de l'Any Internacional Gaudí.[12] Així mateix, la creu que remata la torre va ser restaurada entre 2008 i 2009 després de ser detectades unes fissures en aquesta. Per a reforçar-la, es va instal·lar una estructura d'acer de vuit metres que uneix la torre amb la creu. La restauració va tenir un cost de 600 000 euros, aportats a parts iguals pe l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la família propietària.[37]

El 2013, la família Guilera, pressionada per l'alt cost del manteniment de l'immoble, va obrir la casa al públic, previ pagament d'una entrada. També va posar en lloguer el seu espai per a noces i esdeveniments, així com rodatges d'anuncis i pel·lícules. Finalment, el 2018, la família va vendre l'edifici per trenta milions d'euros al Grup Catalana Occident, després que tant l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Barcelonès declinessin exercir el dret de tanteig a que tenen dret per llei en tractar-se d'un bé protegit. L'empresa compradora va manifestar la seva intenció de mantenir obert al públic l'edifici.[38]

Descripció[modifica]

Exterior[modifica]

Pavelló-mirador d'entrada, que integra les dues torres medievals

Gaudí va fer un projecte neogòtic, respectant al màxim les restes de l'antic castell medieval. Com sempre, va procurar integrar l'arquitectura en el marc natural circumdant, per la qual cosa va realitzar la construcció amb la pedra de pissarra que va trobar a la zona. L'edifici és de planta quadrada de 15 × 15 m i 19,5 m d'altura, amb una superfície de 900 m².[39] Té els vèrtexs del quadrat orientats als quatre punts cardinals, que coincideixen també amb els quatre braços de la creu que remata la torre.[40] Presenta dos cossos adossats: la galeria del saló, de manera aixamfranada; i la caixa d'escala, rematada per una alta torre coronada amb una creu de quatre braços, típica de Gaudí.[39][nota 1]

Construït amb pedra i maó, Gaudí va aprofitar la pedra pissarrosa del lloc, en tons verds i grisos.[40] L'arquitecte va aconseguir donar una aparença gòtica a l'edifici sense incorporar massa recursos constructius d'aquest estil, tan sols l'allargament de les finestres i els merlets que coronen el cos principal de l'edifici, així com la forma allargada de la torre. Aquests recursos proporcionen a l'edifici una gran sensació de verticalitat i monumentalitat, inaudita en un edifici que no arriba als 20 m d'altura.[39]

Porta principal

La finca presenta un tancament en el costat que dóna al carrer format per un mur de pedra que integra les restes de l'antiga muralla, amb merlets en la seva part superior. El reixat d'accés a la finca és de forja de ferro, amb muntants de formes lanceolades.[22] Després de l'accés per aquesta entrada, a l'esquerra es troba el mirador format per les dues antigues torres medievals. Sobre aquesta porta hi ha un escut amb les barres de la senyera catalana, així com un sol en un angle del mateix i una dama que es protegeix els ulls d'aquest sol, en l'angle contrari.[22] Gaudí va voler suggerir amb aquesta simbologia l'ocàs del Casal de Barcelona, del qual Martí l'Humà va ser l'últim representant. Elaborat amb pedra de Montjuïc, l'escut presenta dues dates: 1409 i 1909, en al·lusió a les noces entre Martí l'Humà i Margarida de Prades, la primera, i la data de terminació de l'edifici, la segona.[43]

La casa disposa de semisoterrani (3 m d'altura), planta baixa (5 m), planta noble (6 m) i golfa de dos pisos (4,5 m i 5 m), amb sostre de quatre aigües. Els sostres de les sales estan construïts amb la tècnica anomenada volta catalana, consistent en diferents capes de maó superposades.[44] Per a Bellesguard, Gaudí va emprar una tècnica de mosaic petri per a aconseguir un efecte d'encoixinat en la textura de les parets de l'edifici: utilitzava petites pedres del lloc que col·locava sobre motlles de guix, de forma quadrada o octogonal; damunt llençava morter i, en extreure les peces, quedava la pedra en la cara exterior. Aquesta tècnica l'havia emprat per primera vegada al Palau Güell i la va emprar de nou al Parc Güell.[36][nota 2]

Un dels bancs d'entrada

La façana principal dóna al sud-oest.[36] A la porta principal, amb forma d'arc de mig punt, figura la inscripció Ave Maria puríssima, sens pecat fou concebuda, feta amb ferro de forja. Entre la porta i el finestral que s'alça sobre ella hi ha un mosaic amb el nom Bellesguard, decorat amb motius florals i realitzat en colors blau, vermell i groc.[46] Als laterals de la porta hi ha sengles bancs realitzats en trencadís —un tipus de mosaic elaborat amb fragments de ceràmica units amb argamassa—, decorats en la seva part frontal amb unes figures de dofins embolicats en una lletra M, per Martí l'Humà —les barres del qual formen també la senyera catalana— i amb una corona damunt, mentre que en la seva part lateral figuren dos dibuixos diferents: en l'oriental, un vaixell veler amb un sol naixent al fons, així com la data 1916 —any de finalització de les obres per part de Sugrañes— en números romans; en l'occidental, la muntanya de Montserrat amb el sol ponent i la data 1410 en números romans, any de la defunció de Martí l'Humà. El primer faria referència a les notícies arribades per mar al rei sobre la mort del seu hereu i, el segon, al declivi del Casal de Barcelona, extingit amb Martí l'Humà. A les cantonades de tots dos bancs es troba la lletra F de la família Figueras.[47][48] La porta està envoltada així mateix d'encoixinats de mosaic prefabricat amb diverses formes (quadrats, hexagonals i octogonals), realitzats de pedra amb morter en un motlle de guix.[46]

Plafó ceràmic amb el rètol de Bellesguard, sobre la porta principal

Sobre la porta hi ha un finestral d'arc trilobulat i ampit escalonat amb un vitrall en forma d'estrella de vuit puntes, que simbolitza a Venus i al·ludeix al matrimoni entre Martí l'Humà i Margarida de Prades, celebrat en l'antic castell que s'emplaçava en aquest lloc.[49][nota 3] Realitzat amb cristalls de colors (vermell, groc, verd i morat), en la seva part exterior presenta un enrajolat de taulells blaus amb estrelles blanques de cinc puntes, que assembla una nit estrellada.[50] Flanquegen aquest finestral dos finestrals llargs i estrets, amb rematada de forma apuntada. Sobre aquest finestral hi ha dos balcons bessons amb repeu de pedra i baranes de ferro; sobre aquests, un altre balcó més ample i, sobre aquest, set finestrals llargs i estrets.[36]

La part superior de l'eix de la porta principal està rematada amb una alta torre de forma octogonal, rematada en un pinacle troncocònic sobre el qual s'alça la creu gaudiniana de quatre braços,[39] que aconsegueix una altura de 33 m.[51] El tram final del pinacle està revestit de ceràmica amb els colors de la senyera catalana (en heràldica, or i gules), que s'enrosquen helicoïdalment en la forma cònica de la rematada; sobre aquest es troba una corona real, en homenatge a Martí l'Humà i, per damunt, es troba la creu.[52][53] El conjunt pot tenir una interpretació simbòlica: el terrat de la golfa seria el drac i l'alta torre acabada en creu seria la llança de sant Jordi que venç al drac.[54]

Vitrall amb l'estrella de Venus

La part dreta d'aquesta façana principal, retirada una mica cap endarrere respecte al cos de la porta principal, presenta dues finestres arran de terra, corresponents al semisoterrani; dos en la planta baixa de forma composta, amb una obertura d'arc rebaixat sobre el qual s'emplacen dos i tres finestres allargades; en la planta noble hi ha dos finestrals geminats, alts i estrets, amb mainells de ferro recobert d'un aplacat de pisa blanca; en la golfa es troba una lògia de set finestres amb columnes salomòniques, sobre les quals es troba un emmerletat, corresponent un merlet per cada finestra inferior i, entre els merlets, unes gàrgoles per al desguàs.[55]

La façana sud-est presenta el segon dels cossos adossats al cub principal, un sortint de forma trapezoïdal que conté en la seva part inferior la porta del semisoterrani, així com unes finestres d'aquest; aquesta porta està formada per llistons en franges a 45° i té una picaporta amb forma de fèmur humà. Al nivell de la planta baixa hi ha finestres compostes similars a les de la façana principal i, al nivell de la planta noble, tres finestres trífores (anomenades «coronelles» en la tradició catalana), sobre les quals se situa una terrassa en la part superior del cos adossat, amb una barana de ferro forjat realitzada per Sugrañes. A aquesta terrassa s'accedeix per dues portes, una situada en el menjador i una altra en un dels dormitoris. En els laterals d'aquest cos adossat hi ha també finestres d'igual estil i, en la planta de la golfa, una altra lògia de dotze finestres amb columnes salomòniques.[56]

Terrassa

La façana nord-est presenta una sèrie de petites finestres al semisoterrani i planta baixa, mentre que en la planta noble hi ha una balconera bífora, una coronella i tres petites finestres, mentre que a la cantonada que dóna al nord hi ha un balcó escalonat. Al nivell de la golfa es troba de nou una lògia de dotze finestres amb les seves corresponents columnes i rematada de merlets i gàrgoles.[56]

Finalment, la façana nord-oest presenta un perfil més irregular, a causa del cos de l'escala del vestíbul. Es troben així diverses finestres repartides irregularment, de diferents formes i grandàries, així com una lògia de sis finestres a la golfa, al costat de la qual es troba un petit balconet sobre l'escala de servei. Al nivell de la planta noble continua el balcó de la cantonada nord, que ocupa la meitat esquerra de la façana. En la paret s'aprecien uns baixants de desguàs que queden a la vista.[56]

El jardí presenta diversos bancs i elements ornamentals, revestits de ceràmica de trencadís amb motius geomètrics, segons dissenys elaborats per Sugrañes.[45] Destaquen especialment els dos bancs centrals, de manera semicircular, disposats al voltant d'una font; en la seva part central tenen a dos àngels cadascun, uns sostenint les quatre barres de la senyera catalana, amb una corona reial damunt, pel Regne d'Aragó; i altres la creu de Sant Jordi de l'escut de Barcelona, amb una corona comtal, pel Comtat de Barcelona.[57] L'ajudant de Gaudí va realitzar també la casa del porter —que actualment es troba en una finca independent de la torre—, construïda en pedra a imitació de la muralla medieval; i la caseta per al motor del pou —actualment desapareguda—, que tenia forma de drac, en al·lusió probablement a Pitó, el protector de les aigües subterrànies.[2]

Interior[modifica]

Vestíbul

L'interior de l'edifici contrasta amb l'exterior per la seva blancor i lluminositat, que es contraposa al to gris de la pissarra exterior. El semisoterrani albergava les cavallerisses, el baix estava destinat al servei, la planta noble al menjador, sales i dormitoris, i la golfa al safareig. Les parets estan recobertes de guix i pintura de calç, amb formes ondulades d'aire mudèjar.[58]

El semisoterrani té un sostre de voltes paredades de canó seguit escarser, amb llunetes, sostinguda per pilars cilíndrics amb capitells a la bizantina.[56]

El vestíbul d'entrada, de 10 m d'altura, presenta una falsa volta d'arcs lobulats, amb una font realitzada per Sugrañes i un llum de set metres d'altura, de forma polièdrica —formada per 22 cares triangulars— i vitralls d'intensos colors. L'ajudant de Gaudí va realitzar també l'arrambador de l'escala, elaborat amb taulells amb figures de dracs i galls, en al·lusió a l'escut de Margarida de Prades.[58][47] A la cantonada hi ha una campana i, en una paret, una placa escultòrica de ferro en relleu que representa a sant Jordi matant al drac, juntament amb la inscripció Déu vos guard.[59]

Golfes

L'escala està revestida d'un arrambador ceràmic incorporat per Sugrañes. La barana està formada per ferros helicoïdals, amb uns passamans d'original solució, en capes de ferro superposades i rematades en una bola dins d'un cercle. En el replà de la planta noble hi ha un petit balcó amb una barana balaustrada de ferro amb aplacat de pisa blanca. L'escala acaba en una petita habitació que dóna accés a la terrassa, amb una falsa volta nervada d'arcs aristons i tres cadenes concèntriques de maó enguixat, en un estil intermedi entre el gòtic i el mudèjar.[60]

La planta noble presenta uns sostres de voltes paredades nervades, similars a les de la cripta de la Colònia Güell, sostingudes per pilars disposats en acartellats successius.[22] Els dormitoris i sales presenten uns sostres d'arcs lobulats de maó pitxolí en formes compostes,[40] d'inspiració mudèjar.[60]

La golfa està formada per dos pisos, «com els grans senyors, que es protegeixen amb barret i ombrel·la», en paraules de l'arquitecte. Aquesta estructura servia com a regulador tèrmic, per a protegir del fred a l'hivern i de la calor a l'estiu.[61] El primer té una estructura de vuit pilars de capitells fungiformes que sostenen un tauler paredat horitzontal del qual parteixen una sèrie d'arcs parabòlics lobulats, elaborats en maons en filades horitzontals en la part inferior i corbes en la superior.[62] Aquesta estructura d'arcs sosté el pis superior, cobert per una volta paredada de racó de claustre de manera ogival reforçada per pilars oblics, que en l'exterior adopta una forma de piràmide truncada, amb quatre claraboies en cada costat i coronada per una terrassa-mirador emmerletada, que compta amb un pas de ronda en tot el seu perímetre i unes escales per a accedir a la terrasseta superior.[63]

Aquesta golfa, amb els seus arcs de maó, és una demostració de mestratge en la utilització d'aquest material, igual que pot veure's en edificis com la Casa Batlló o el Col·legi de les Teresianes.[64] És una estructura diàfana i lleugera, resistent malgrat la seva aparent fragilitat. Mentre es construïa, l'ajudant de Gaudí, Joan Rubió, va comentar que «a Bellesguard hi ha coses que encara no sé perquè se sostenen».[22]

Galeria[modifica]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Gaudí va incloure en diverses de les seves obres una creu de quatre braços, en al·lusió als quatre punts cardinals. A més de Bellesguard, es troba aquest recurs al Parc Güell, el Col·legi de les Teresianes, el Portal Miralles i la Casa Batlló.[41] Inspirant-se com sempre en la naturalesa, va dissenyar aquesta creu a imitació del gàlbul del xiprer, que quan s'obre presenta els seus braços assenyalant en diferents direccions.[42]
  2. Aquesta tècnica era emprada a l'Antiga Roma pels jardiners, segons relata Giorgio Vasari a les seves Vides.[45]
  3. Una altra versió al·ludeix al fet que el projecte original preveia representar el naixement de Crist i que l'estrella seria la que guiava als tres Reis Mags cap a Betlem.[36]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Regàs, 2009, p. 123.
  2. 2,0 2,1 Bassegoda Nonell, 2002, p. 170.
  3. Bergós Massó, 1999, p. 56.
  4. Regàs, 2009, p. 13-95.
  5. Bergós Massó, 1974, p. 83.
  6. 6,0 6,1 Crippa, 2007, p. 50.
  7. Regàs, 2009, p. 31-132.
  8. Fernando Garcés. «Domènec Sugrañes i Gras». [Consulta: 10 agost 2021].
  9. Estévez, 2011, p. 128.
  10. Fernando Garcés. «Joan Rubió Bellver». [Consulta: 10 agost 2021].
  11. 11,0 11,1 11,2 Bassegoda Nonell, 1989, p. 440.
  12. 12,0 12,1 Giralt-Miracle, 2012, p. 148.
  13. Vanessa Graell «El castillo de Gaudí». El Mundo [Consulta: 8 agost 2021].
  14. 14,0 14,1 Bassegoda Nonell, 1989, p. 439.
  15. Bassegoda Nonell, 2002, p. 165.
  16. Férrin, 2001, p. 254.
  17. Fernando Garcés. «Serrallonga». [Consulta: 8 agost 2021].
  18. Maria Palau «Bellesguard nua els seus secrets». El Punt Avui [Consulta: 8 agost 2021].
  19. Fernando Garcés. «Joan de Gualbes». [Consulta: 10 agost 2021].
  20. 20,0 20,1 Gueilburt, 2003, p. 169-173.
  21. 21,0 21,1 Bassegoda Nonell, 1989, p. 444.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Bergós Massó, 1974, p. 82.
  23. Giralt-Miracle, 2012, p. 148-149.
  24. 24,0 24,1 Esteban Galindo. «Maria Sagués». [Consulta: 10 agost 2021].
  25. Fernando Garcés. «Los Ballart: pasado, presente y futuro». [Consulta: 10 agost 2021].
  26. Enciclopèdia de Barcelona 1. 22@ / Ciutat Meridiana, 2006, p. 36.
  27. Fernando Garcés. «Jaume Figueras». [Consulta: 10 agost 2021].
  28. Bassegoda Nonell, 2002, p. 168.
  29. 29,0 29,1 Gueilburt, 2003, p. 174-176.
  30. Fernando Garcés. «Los niños de Bellesguard». [Consulta: 10 agost 2021].
  31. Amèlia Guilera Roche. «Lluís Guilera Molas». [Consulta: 1r agost 2021].
  32. Gueilburt, 2003, p. 176-177.
  33. Fernando Garcésconsulta=1 d'agost de 2021. «Los niños de Bellesguard».
  34. Fernando Garcés. «La Cruz del ciprés». [Consulta: 1r agost 2021].
  35. «Boletín Oficial del Estado: miércoles 20 de agosto de 1969, Núm. 199». [Consulta: 1r juny 2021].
  36. 36,0 36,1 36,2 36,3 36,4 Bassegoda Nonell, 1989, p. 441.
  37. «La Torre Bellesguard de Gaudí recupera su cruz modernista restaurada». [Consulta: 9 setembre 2015].
  38. José Ángel Montañés «Catalana Occidente compra la Torre Bellesguard de Gaudí por 30 millones». El País [Consulta: 19 juliol 2018].
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Regàs, 2009, p. 124.
  40. 40,0 40,1 40,2 Antoni Gaudí (1852-1926), 1986, p. 257.
  41. Antoni Gaudí (1852-1926), 1986, p. 185-188.
  42. Fernando Garcés. «La Cruz del ciprés». [Consulta: 10 agost 2021].
  43. Antoni Gaudí (1852-1926), 1986, p. 217.
  44. Crippa, 2007, p. 49.
  45. 45,0 45,1 Bassegoda Nonell, 1984, p. 78.
  46. 46,0 46,1 Regàs, 2009, p. 124-125.
  47. 47,0 47,1 Ferran Alexandri. «El castell i la torre de Bellesguard, a Barcelona». [Consulta: 8 agost 2021].
  48. «Torre Bellesguard - Casa Figueras». [Consulta: 8 agost 2021].
  49. Regàs, 2009, p. 130.
  50. Antoni Gaudí (1852-1926), 1986, p. 199.
  51. Regàs, 2009, p. 128.
  52. Giralt-Miracle, 2012, p. 150.
  53. Antoni Gaudí (1852-1926), 1986, p. 216.
  54. Tarragona i Clarasó, 2016, p. 206.
  55. Bassegoda Nonell, 1989, p. 441-442.
  56. 56,0 56,1 56,2 56,3 Bassegoda Nonell, 1989, p. 442.
  57. Fernando Garcés. «Los soles de Bellesguard». [Consulta: 12 agost 2021].
  58. 58,0 58,1 Regàs, 2009, p. 126-127.
  59. «Torre Bellesguard - Interior». [Consulta: 8 agost 2021].
  60. 60,0 60,1 Bassegoda Nonell, 1989, p. 443.
  61. Regàs, 2009.
  62. Bergós Massó, 1974, p. 81.
  63. Regàs, 2009, p. 128-129.
  64. Regàs, 2009, p. 125.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bellesguard