Bol d'Or
 Logotip del Bol d'Or | |
| Categoria | Resistència |
|---|---|
| Lloc | França |
| Coordenades | 43° 15′ 2″ N, 5° 47′ 30″ E / 43.25056°N,5.79167°E |
| Data | Al setembre (tradicionalment) |
| Organitzador | Editions Larivière |
| Puntuable | Campionat del Món |
| Web oficial | www.boldor.com |
| Historial | |
| 1a Edició | 1922 |
| Total d'edicions | 86 (2023) |
| 1r guanyador |  Tony Zind |
| Darrer guanyador |  Gregg Black Sylvain Guintoli Etienne Masson |
| Rècord victòries (9) |  Vincent Philippe |
| Darrera revisió: 3/03/2024 | |
El Bol d'Or és una cursa motociclista de resistència puntuable per al Campionat del Món, que se celebra anualment a França d'ençà de 1922. Originalment, a banda de motocicletes hi competien també automòbils amb motors limitats a 1.100 cc, fins que la dècada de 1950 s'apujà el límit a 1.500 i més tard a 2.000 cc. L'organitzador original era Eugene Mauve.
La cursa es disputa tradicionalment durant el segon cap de setmana de setembre i té una durada de 24 hores, durant les quals es van tornant en el pilotatge de la moto els tres membres de l'equip. Antigament, els equips eren compostos per només dos pilots, havent de córrer cadascun 12 hores en total, fins que pels volts de 1977 les regles canviaren als tres corredors per equip actuals, per qüestió de seguretat,.
Durant el cap de setmana de la cursa s'organitzen activitats paral·leles com ara un ral li de motocicletes gegants, un carnaval, un espectacle d'acrobàcia amb moto (stunt) i altres esdeveniments relacionats amb el motociclisme.
Història[modifica]
Fins a 1970 la cursa es va celebrar en diversos circuits, principalment Montlhéry i Saint-Germain-en-Laye, passant a celebrar-se a Le Mans de 1971 a 1977. Durant els següents 22 anys, l'esdeveniment va tenir lloc al Circuit Paul Ricard i tot seguit es va traslladar al Circuit de Nevers Magny-Cours, on segueix actualment. De tots aquests emplaçaments, el Circuit Bugatti de Le Mans és el que més bon record ha deixat.[1] De fet, un cop la cursa va abandonar aquest circuit, se n'hi instituí una de successora: les "24 Heures Du Mans".
Les curses de resistència de 24 hores gaudeixen de gran seguiment als països francòfons, on es disputen les tres proves principals (Le Mans i Magny Cours a França i Spa-Francorchamps a Valònia). Lògicament, els equips i pilots més reeixits són francesos, tot i que de tant en tant en despunten de britànics. El 1992, un equip totalment britànic va guanyar la cursa, i més tard el britànic Terry Rymer ha obtingut bons resultats. Durant la dècada de 1970, el Campió del Món de velocitat Phil Read hi participà.
A finals de la dècada del 1970 i començaments de la del 1980, a França es disputà durant uns quants anys l'anomenat Bol d'Herbe, una rèplica del Bol d'Or però sobre terra, sovint per camins rurals i camps allunyats dels centres de població. Al seu moment, fou una de les proves de Resistència TT més populars a Europa.
Llocs on s'ha celebrat[modifica]
- 1922: circuit de terra batuda a Vaujours, Clichy-sous-Bois i Livry-Gargan, de 5,126 km de llarg. Un conductor per motocicleta.
- 1923-1936: Circuit de Loges, a Saint-Germain-en-Laye (el 1927, a Fontainebleau)
- 1937-1939: Circuit de Linas-Montlhéry
- 1940-1946: No es disputà (Segona Guerra Mundial)
- 1947-1948: Saint-Germain-en-Laye
- 1949-1950: Circuit de Linas-Montlhéry
- 1951: Saint-Germain-en-Laye
- 1952-1960: Circuit de Linas-Montlhéry
- 1961-1968: No es disputà
- 1969-1970: Circuit de Linas-Montlhéry
- 1971-1977: Le Mans
- 1978-1999: Paul Ricard
- 2000-2014: Magny-Cours
- 2015-Actualitat: Paul Ricard
Curses complementàries[modifica]
- La tasse d'or, reservada a motocicletes de menys de 50cc (conegudes popularment com a les "tasses à cafè").
- El bol d'or classic: reservada a motocicletes clàssiques (amb una antiguitat determinada).
- El bol d'argent: competició "amateur" que té lloc abans de la cursa principal.
Palmarès del Bol d'or[modifica]
- A 1 de gener de 2024
Referències[modifica]
- ↑ Vignati, Alejandro. «Las "24 Horas Internacionales de Montjuich"». A: Motociclismo (en castellà). Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1972, p. 51. ISBN 84-01-70016-7.
Bibliografia[modifica]
- Mas Godayol, Josep (Director). «Bol d'Or. La conquista del oeste». A: Dos Ruedas. Gran enciclopedia ilustrada de la moto (en castellà). Barcelona: Editorial Delta, 1980, p. 230-241 (vol. I). ISBN 84-85822-02-1.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bol d'Or |
- Bol d'Or - Lloc web oficial (francès)
- Vídeo de l'edició del 2009 (anglès)