Boscarla menjamosquits
Acrocephalus palustris  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
| UICN | risc mínim |
| Dades | |
| Envergadura | 20 cm |
| Pes | 1,85 g (pes en néixer) |
| Cries | 3,9 |
| Incubació de l'ou | 13 dies |
| Cicle diürn | diürnalitat |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Acrocephalidae |
| Gènere | Acrocephalus |
| Espècie | Acrocephalus palustris (Bechst., 1798) Acrocephalus palustris |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Motacilla palustris |
| Enregistrament | |
| |
| |
| Distribució | |
 Nidificació Migració Hivernada | |
.svg){kind=icon}
La boscarla menjamosquits[1] (Acrocephalus palustris) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels acrocefàlids (Acrocephalidae)[2][3] que habita zones humides des d'Anglaterra i Suècia fins a les vores de la Mar Càspia; també es troba com a hivernant a la costa sud-est d'Àfrica.[4][5]
Descripció
[modifica]Aquesta és una boscarla de mida mitjana. És molt similar en aparença a diverses altres acrocefàlids, com ara la boscarla de canyar (A. scirpaceus), que també es troba en zones humides i té una àrea de cria similar. El cant distintiu del mascle és útil per a la identificació, ja que cap altre membre del gènere imita altres ocells de manera significativa. La boscarla menjamosquits també tendeix a evitar els boscos de canyar pur, que són l'hàbitat preferit de la boscarla de canyar.[6] No presenta dimorfisme sexual. Ocasionalment s'ha registrat hibridació tant amb la boscarla de canyar com amb la boscarla de Blyth (A. dumetorum).[6]
La boscarla menjamosquits és més coneguda pel cant altament imitatiu que fan els mascles, i molt ocasionalment les femelles. Cada mascle incorpora imitacions d'una àmplia gamma d'altres ocells al seu cant. Habitualment imita altres passeriformes, però també s'ha observat els crits d'altres tipus d'ocells com ara limícoles, calaus i coloms. De mitjana, cada ocell mascle incorpora al seu cant imitacions de 75 espècies més, amb més espècies africanes que septentrionals. Tot l'aprenentatge sembla tenir lloc a l'estiu, quan l'ocell desclou a Europa o Àsia, i durant el primer hivern a l'Àfrica. Els crits dels ocells que se senten en els anys següents no s'afegeixen al repertori de la boscarla. Les femelles poden fer un cant senzill i no imitatiu, i també es coneixen una gamma d'altres crits.[6]
Distribució i hàbitat
[modifica]La boscarla menjamosquits cria a les latituds mitjanes d'Europa i Àsia occidental, des del canal de la Mànega fins a uns 70 graus a l'est. Ocupa principalment zones amb clima continental, però també cria, o ha criat, a la Gran Bretanya i al nord de França. És principalment un ocell de les terres baixes, però es troba a altituds de fins a 3000 m a Geòrgia. En les últimes dècades ha ampliat l'àrea de distribució cap al nord, amb un nombre creixent d'ocells que crien a Escandinàvia i al nord-oest de Rússia. De vegades es poden sentir mascles cantants a Irlanda, la més recent el 2017.[6]
A l'Europa occidental, la boscarla menjamosquits es reprodueix principalment en vegetació abundant en sòls humits o inundats estacionalment, i se sent particularment atreta per la vegetació herbàcia alta com ara ortigues, ulmària, herbes i per vímets joves i altres plantes llenyoses baixes. Pot reproduir-se en zones urbanes industrialitzades amb vegetació adequada, per exemple a Berlín, i també ocasionalment en cultius arables. A la part oriental de l'àrea de distribució, es reprodueix en vessants secs amb arbustos i en boscos oberts, així com en el tipus d'hàbitats més humits que freqüenta a l'oest.[6]
La boscarla menjamosquits hiverna principalment al sud-est d'Àfrica, des de la Província del Cap cap al nord fins a Zàmbia i Malawi. Utilitza una varietat d'hàbitats vegetats, des de matolls humits fins a matolls densos i vores de bosc, a altituds de fins a 2400 m.[6] Tendeix a migrar d'Europa a Àfrica a través de l'Orient Mitjà, i moltes travessen Aràbia i arriben a Àfrica a la costa de la Mar Roja del Sudan. Els adults solen abandonar les zones de cria poc després que les cries siguin independents, i les cries els segueixen unes dues setmanes després. A la costa de la Mar Roja, la majoria dels ocells arriben des de mitjan agost fins a mitjan setembre, amb un nombre màxim d'adults a l'agost i de cries al setembre. Els ocells tendeixen a passar gran part de la tardor en algun lloc del nord-est o est d'Àfrica, abans de continuar cap al sud per arribar a les zones d'hivernada al desembre o gener.[6]
A la primavera, abandona les zones d'hivernada al març o a l'abril. Es creu que segueixen rutes força similars a les de la migració de tardor. Els ocells que es reprodueixen al sud-est d'Europa, per exemple a la costa de la Mar Negra, poden arribar-hi a finals d'abril. En altres parts de l'àrea de distribució, la majoria dels ocells no arriben fins a mitjan maig. A la vora occidental i nord de l'àrea de distribució, com ara a Anglaterra, els ocells no tendeixen a arribar fins a finals de maig o principis de juny.[6]
Com a espècie divagant, s'ha registrat a llocs tan llunyans com Islàndia i Madeira.[6]
Ecologia
[modifica]Reproducció
[modifica]
L'espècie sol ser monògama. Les boscarles menjamosquits tendeixen a triar noves parelles cada any i no necessàriament tornen a reproduir-se a la mateixa zona que els anys anteriors. A les zones de cria són territorials, amb territoris sovint agrupats en colònies disperses. A l'Àfrica, són essencialment solitàries i poden defensar territoris fins a cert punt.[6]
El niu és una copa, feta principalment de fulles i tiges de plantes, i sol estar en vegetació densa, a diferents altures. Ponen de tres a sis ous. Ambdós sexes porten menjar als pollets.[6] Almenys a l'Europa continental, l'espècie té una temporada de cria curta, de 52 a 55 dies.[7] En algunes zones, com ara Bulgària, les boscarles menjamosquits pateixen nivells significatius de parasitisme de posta per part del cucut comú (Cuculus canorus).[8]
Alimentació i alimentació
[modifica]La boscarla menjamosquits és majoritàriament insectívora, però també s'alimenta d'algunes aranyes i d'un petit nombre de caragols. Generalment captura els insectes de la vegetació, però de vegades els atrapa a terra o en vol. A la tardor es pot alimentar de petites quantitats de baies. No hi ha estudis detallats de la dieta de l'ocell a l'Àfrica, tot i que se sap que les tècniques d'alimentació durant l'hivern són molt similars a les d'altres temporades.[6]
Conservació
[modifica]A escala mundial, es creu que la població està augmentant, i la UICN classifica l'espècie com en risc mínim. S'estima que té una població total de 10 a 27 milions d'individus.[9]
A la Gran Bretanya, l'espècie mai va estar molt estesa i va desaparèixer de moltes zones a partir de la dècada de 1930.[6] A la dècada de 1970, les boscarles menjamosquits criaven en nombre significatiu només a Worcestershire, on es registraven entre 40 i 70 parelles cada any.[10] Aquesta població es va extingir pràcticament a finals de la dècada de 1990.[11] A partir de les dècades de 1970 i 1980, una població molt petita es va desenvolupar lentament al sud-est d'Anglaterra. Tanmateix, aquesta població també està a prop de l'extinció.[12][13] Les raons del declivi de la població a la Gran Bretanya no s'entenen completament, tot i que sembla que hi ha molt hàbitat adequat. El Pla d'Acció per a la Biodiversitat de l'espècie comenta a més que no és clar què es pot fer per conservar l'espècie a part de protegir l'hàbitat en els llocs de cria coneguts i protegir els ocells dels recol·lectors d'ous i de les pertorbacions.[14]
Taxonomia
[modifica]La boscarla menjamosquits va ser descrita formalment el 1798 pel naturalista alemany Johann Matthäus Bechstein amb el nom científic Motacilla salicaria Sylvia palustris.[15][3] La localitat tipus és Alemanya.[16] Actualment és una de les unes 40 espècies classificades en el gènere Acrocephalus, introduït per Johann Andreas Naumann i el seu fill Johann Friedrich Naumann el 1811.[17]
És una espècie monotípica, no se li coneixen subespècies i no hi ha cap variació geogràfica significativa.[17]
Etimologia
[modifica]El nom del gènere Acrocephalus prové del grec antic «ακρος/akros» que significa “el més alt”, i «κεφαλη/kephale», “cap”. És possible que Naumann i Naumann pensessin que akros significava "de punta afilada". L'epítet específic palustris prové del llatí i significa “pantanós”.[18]
Referències
[modifica]- ↑ «Boscarla menjamosquits». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 6 abril 2026].(català)
- ↑ «Acrocephalus palustris (Bechstein, 1798)» (en anglès). GBIF | Global Biodiversity Information Facility. [Consulta: 9 abril 2026].
- 1 2 «Acrocephalus palustris (boscarla menjamosquits) - Avibase». [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ All the birds of the world. Barcelona: Lynx, 2020, p. 599. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ «2025 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 6 abril 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 «Birds of the Western Palearctic interactive» (DVD-Rom). Oxford University Press and BirdGuides, 2006.
- ↑ Leisler, B.; Wink, M. «Frequencies of multiple paternity in three Acrocephalus species (Aves Sylviidae) with different mating systems ( A. palustris, A. arundinaceus, A. paludicola )» (en anglès). Ethology Ecology & Evolution, 12, 3, 7-2000, p. 237–249. DOI: 10.1080/08927014.2000.9522798. ISSN: 0394-9370.
- ↑ Antonov, Anton; Stokke, Bård G.; Moksnes, Arne; Røskaft, Eivin «Egg Rejection in Marsh Warblers (Acrocephalus Palustris) Heavily Parasitized by Common Cuckoos (Cuculus Canorus)» (en anglès). The Auk, 123, 2, 01-04-2006, p. 419–430. DOI: 10.1093/auk/123.2.419. ISSN: 1938-4254.
- ↑ «Acrocephalus palustris: BirdLife International» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN 2024, 14-05-2024. DOI: 10.2305/iucn.uk.2024-2.rlts.t22714741a264577010.en..
- ↑ «Robin Spencer and the Rare Breeding Birds Panel Report for 1990» (PDF). Rare breeding birds in the United Kingdom in 1990 p. 86. British Birds, 1993. [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ «Malcolm Ogilvie and the Rare Breeding Birds Panel Report for 1999» (PDF). v.94 p. 375. British Birds, 2001. [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ «J. T. R. Sharrock and the Rare Breeding Birds Panel Report for 1978» (PDF). v.73 p. 23. Bristish Birds, 1980. [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ «Rare breeding birds in the United Kingdom in 2007» (PDF). vol.103 (1) p. 45-46. Bristish Birds, 2010. [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ «National action plan - Biodiversity Action Reporting System» (en anglès britànic). Arxivat de l'original el 2010-11-08. [Consulta: 9 abril 2026].
- ↑ Latham, John; Bechstein, Johann Matthäus. Johann Lathams allgemeine Uebersicht der Vögel (en alemany). Nürnberg: A.C. Schneider and Weigel, 1798, p. 545.
- ↑ Mayr, Ernst. Check-list of birds of the world. v.11. Cambridge: Museum of Comparative Zoology, 1986, p. 64 [Consulta: 9 abril 2026].
- 1 2 Gill, Frank; Donsker, David. «Bushtits, leaf warblers, reed warblers – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 6 abril 2026].
- ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 30, 290. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 9 abril 2026].
