Boscos de pluja semiperennes de Tenasserim-Tailàndia meridional

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia físicaBoscos de pluja semiperennes de Tenasserim-Tailàndia meridional
Sea of clouds in Iyerweng4.jpg
Tipus Ecoregió WWF i ecoregió
Tenasserim Hills-Southeast asia.jpg
Dades i xifres
Creua Myanmar i Tailàndia
Superfície 97.383 km²
Modifica les dades a Wikidata

Els boscos semiperennes plujosos de Tenasserim-Tailàndia del Sud cobreixen la zona de transició des de boscos de fulla perenne secs continentals comuns al nord fins a boscos semiperennes al sud. Com a conseqüència, aquesta ecoregió conté algunes de les més altes espècies tant d’ocells com de mamífers que es troben a la regió indo-pacífica. Els boscos de pujols i muntanyes relativament intactes formen alguns dels millors hàbitats que queden essencials per a la supervivència dels elefants i tigres asiàtics a la regió indo-pacífica. Tot i això, els boscos de les terres baixes estan molt degradats i moltes espècies de les terres baixes, com l’endèmica pita de Gurney, sobreviuen en poques reserves aïllades.

El codi assignat a aquesta ecoregió és IM0163.[1]

Geografia[modifica]

Mapa d'Indoxina dibuixat en 1825 pel cartògraf francès Aristide Michel Perrot. La serralada de Tenasserim forma part del sistema de serralades, concretament la més llarga, que ocupa tota la península Malaia.

Els turons de Tenasserim formen part d'una llarga serralada de puigs de granit que és més antiga que l'Himàlaia.[2] Més al sud del 16è paral·lel, els turons de Shan es descomponen en estretes vessants escarpades, la serralada de Dawna a l'oest i, paral·lelament a l'extrem sud, les muntanyes peninsulars Tenasserim que s'estenen cap al sud al llarg de l'istme de Kra.

A l'est, a la província de Kanchanaburi, al costat tailandès, la serralada és travessada pel riu Khwae Yai i el riu Khwae Noi. En aquesta zona alternen petites serres de turons amb valls estretes que solen ser de prop de 2 km d'ample i més a l'est només hi ha turons aïllats, on la serralada acaba a la plana central de Tailàndia. Més al sud, el Phachi, el Pranburi i el riu Phetchaburi flueixen a l'est des del marge cap al golf de Siam.

La franja més occidental està separada de la costa de Tenasserim per la falla de les Tres Pagodes.[3] A l'oest hi ha la serralada Dawna, els turons de Karen i les valls del Salween i del Gyaing. Al sud, al costat oest, els rius Ye, Heinze, Dawei (Tavoy), Gran Tenasserim (Tanintharyi) i Lenya són relativament curts i desemboquen a la mar d'Andaman. Més al sud, el riu Kraburi forma la frontera sud entre Tailàndia i Birmània.

Clima[modifica]

La precipitació anual augmenta cap al sud a mesura que disminueix la durada de l'estació seca i la magnitud de l'estrès pre-monsònic disminueix. Les serralades del sud reben pluja tant dels monsons del nord-est com del sud-oest de manera que, a diferència de les serralades més al nord, no hi ha cap ombra de pluja significativa. El sistema climàtic de Köppen situa aquesta ecoregió a la zona de clima humit tropical (National Geographic Society 1999).[1]

Ecologia[modifica]

Grans extensions d’aquests turons estan cobertes d’un dens bosc tropical de fulla perenne. Normalment els vessants occidentals són més densament boscosos que els orientals, ja que reben pluges monsòniques més abundants.[4] Aquests boscos formen els boscos semiperennes de Tenasserim-Tailàndia del Sud, que juntament amb els boscos de pluja de les muntanyes Kayah-Karen formen part de l’ecoregió de boscos humits Kayah-Karen / Tenasserim que s’inclou a la llista Global 200 d’ecoregions identificades pel Fons Mundial de la Vida Silvestre (WWF) com a prioritats per a la conservació.[5] Els vessants occidentals arriben fins al nivell del mar, on hi ha àmplies zones cobertes de manglars.

Els turons de Tenasserim formen l’hàbitat per a diverses espècies en perill d’extinció, com ara el pita de Gurney, endèmica de Tailàndia i Birmània, així com l’elefant i el tigre asiàtics. S'ha informat del rinoceront de Sumatra a la secció nord de la serralada, més àmplia. Hi ha registres procedents del nord de Tenasserim, on hi va haver nombrosos informes el 1962,[6] a Kota Tinggi al sud on es va capturar un rinoceront el 1994[7] El parc nacional Endau-Rompin a Malàisia té la població més nombrosa  de rinoceronts de Sumatra en tota la serralada.

Altres espècies inclouen el cérvol sambar, el muntjac, el serau , el gòral vermell, el lleopard, el ratpenat de nas porcí, el múrid Niviventer tenaster i el langur de Tenasserim, així com diverses espècies d'aus. Entre els peixos de les rieres i rius de la serra mereixen esmentar Botia rostrata [8] i el Garra notata.

El parc nacional de Tanintharyi i la reserva natural de Tanintharyi es van establir el 2005 i el 2002 es va proposar el parc nacional de Lenya, a la part birmana, per tal d’implementar la conservació de l’hàbitat, però la tala il·legal impulsada per l’avarícia i la corrupció és un problema continuat a banda i banda de la frontera.[9] Al costat tailandès, el Parc Nacional Kaeng Krachan ja estava demarcat el 1981, que abastava parts dels districtes de Nong Ya Plong, Kaeng Krachan i Tha Yang de la província de Phetchaburi, i de Hua Hin de la província de Prachuap Khiri Khan.[10] El parc nacional Khao Sam Roi Yot es troba a les muntanyes calcàries de Khao Sam Roi Yot,[11] una branca costanera de la principal serralada de Tenasserim i el parc nacional Nam Tok Huay Yang és un altre parc de la província de Prachuap Khiri Khan que es troba a la banda tailandesa de la zona fronterera entre 100 i 1200 metres sobre el nivell del mar.[12] A Malàisia, els principals espais protegits de la zona de distribució són el Parc Nacional Endau-Rompin, el Parc Nacional Gunung Ledang, el Taman Negara i el Parc Estatal de Selangor.

La matança d'elefants salvatges és un gran problema al parc nacional de Kaeng Krachan,[13] amb les autoritats incapaces de controlar els caçadors furtius.[14] Alguns funcionaris del parc estan suposadament implicats en el comerç de peces d'elefants.[15]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Indochina: Myanmar, Thailand, and Malaysia» (en anglès). WWF. [Consulta: 28 novembre 2019].
  2. «GEOLOGY OF THAILAND» (en anglès). Ministry of Natural Resources and Environment - Bangkok. [Consulta: 28 novembre 2019].
  3. «College of Natural Sciences and Mathematics-Geological Sciences» (en anglès). College of Natural Sciences and Mathematics-Geological Sciences. [Consulta: 28 novembre 2019].
  4. «Science Photo Library. Infrared satellite image of Bangkok, Thailand» (en anglès). Wayback Machine. Arxivat de l'original el 9-11-2013. [Consulta: 28 novembre 2019].
  5. «Tropical and subtropical coniferous forests - Southern Asia: Along the border between India and Myanmar» (en anglès). WWF. [Consulta: 28 novembre 2019].
  6. «Rhinos in Thailand» (pdf) (en anglès). Oryx, the journal of Fauna and Flora International, 1972. [Consulta: 28 novembre 2019].
  7. Zainal Zahari, Z. (1995) Review of Sumatran rhinoceros (Dicerorhinus sumatrensis) population in Peninsular Malaysia. Journal of Wildlife and Parks, 14, 1–15.
  8. «"Botia udomritthiruji". FishBase.» (en anglès). FishBase.. [Consulta: 28 novembre 2019].
  9. «Context, Current Status and Challenges. Myanmar Protected Areas» (en anglès). Oikos-Banca. Arxivat de l'original el 17-4-2012. [Consulta: 28 novembre 2019].
  10. «National Park of Thailand, Online Reservation National Park of Thailand, Forest Park of Thailand, Thailand National Park, Thailand Forest Park, Wildlife and Plant Conservation Department,» (en anglès). Department of National Park, Wildlife and Plant Conservation. [Consulta: 28 novembre 2019].
  11. «Khao Sam Roi Yot National Park» (en anglès). Lonely Planet, 05-03-2016. [Consulta: 28 novembre 2019].
  12. «Nam Tok Huai Yang National Park» (en anglès). [Consulta: 28 novembre 2019].
  13. «noname (wild) at Kaeng Krachan National Park» (en anglès). Dan Koehl. Arxivat de l'original el 29-5-2014. [Consulta: 28 novembre 2019].
  14. «Elephant slaughter: The gangs get bold» (en anglès). Elemotion Foundation, 05-05-2013. [Consulta: 28 novembre 2019].
  15. «5 park officials wanted for poaching elephants - Witness 'saw carcass burnt' at Kaeng Krachan (Thailand)» (en anglès). Arxivat de l'original el 23-8-2013. [Consulta: 28 novembre 2019].