Botó (roba)
El botó és un disc, generalment pla, cosit a una peça de roba i que serveix per a tancar-la tot passant-lo per un trau o per una baga. També pot anar recobert de tela. A més de la funció pràctica serveix sovint com a ornament de la roba.
Etimologia
[modifica]La paraula botó és atestada per primera vegada en la llengua catalana el 1296. Deriva del mot francès antic boton, que alhora ve del verb fràncic botan (‘empènyer’, ‘brollar’, ‘donar un cop’).[1]
Tipologia
[modifica]Hi ha una enorme diversitat de botons pel que fa al color i la forma. Emperò, es distingeix bàsicament entre botó de forats i botó d'argolla. També hi ha el botó de pressió (o fermall de pressió o clec), inventat pel danès Bertel Sanders el 1885 i força difós avui dia, sobretot en peces esportives o informals. La majoria de botons són rodons, però n'hi ha en tota mena de formes. Quant als materials, els més habituals són metall, plàstic i nacre i, antigament, banya.
Història
[modifica]Els botons existeixen des de l'antiguitat, però amb una funció merament ornamental; se n'han trobat restes en jaciments de la civilització de la vall de l'Indus, que daten aproximadament d'entre el 2800 i el 2600 aC[2][3] i estan fets de petxines.[4] Els botons com a indumentària han estat trobats en jaciments de la cultura de les catacumbes, a Rússia (2500-1950 aC); a la Tomba de les Àguiles, a Escòcia (2200-1800 aC);[5][6][7] en jaciments de l'Edat del Bronze, a la Xina (c. 2000-1500 aC); i en jaciments de l'antiga Roma.
La dinastia XVIII d'Egipte deixà cobertes de perruca ornamentades, fabricades cosint botons de metalls preciosos sobre tires de material de base.[8] Els treballs de cuir de l'Imperi Romà incorporen alguns dels primers traus, amb el lòcul dels legionaris, que es tancava mitjançant la inserció d'una sivella metàl·lica o un botó en una fenedura de cuir. Un mecanisme similar apareixeria més tard en el calçat de l'alta edat mitjana.[9] Els botons aparegueren com a mitjà per tancar els punys a l'Imperi Romà d'Orient i per subjectar el coll de les túniques egípcies cap al segle v a tot estirar.[10]
Edat mitjana
[modifica]Hom ha suggerit que foren els croats europeus els que tornaren a portar a l'Orient Pròxim la innovació de la baga per a botons, que permetia confeccionar peces més ajustades per als homes. Cap a aquesta mateixa època, els vikings també usaven botons, que havien conegut a través dels seus socis comercials.[11] Abans de la invenció del trau, dues peces de tela s'unien posant-les una al costat de l'altra, en lloc de superposar-les, i es feien servir botons de màniga, cinturons o cordills.[12][13]
Sembla que la innovació s'originà al Sacre Imperi Romanogermànic[14][15] i s'estengué ràpidament per la resta d'Europa de la mà dels comerciants. La difusió del botó com a element funcional anà lligada a l'evolució de la roba cap a peces més ajustades al cos, que requerien un sistema de tancament més eficaç que les sivelles o els cordons.
Durant els segles xiv i xv, els botons esdevingueren un símbol de categoria social: les classes altes en portaven molts de fabricats amb materials nobles, com or, argent, nacre o pedres precioses, mentre que les classes populars en feien servir de simples, d'os o de fusta. Els gremis de botonaires (originalment inclosos entre els fabricants de rosaris pel rei Lluís IX de França) en regulaven estrictament la producció i la venda.
Renaixement
[modifica]Les modes ajustades del Renaixement necessitaven botons per aconseguir la seva forma. Per exemple, la jaqueta ajustada coneguda com a gipó requeria fileres de nombrosos botons. Una oportunitat addicional per a l'ús de botons sorgí amb la incorporació de mànigues desmuntables a les peces de vestir. Aquesta pràctica s'havia usat a Florència des del segle xiii. Les mànigues es podien posar i treure per rentar-les o substituir-les per unes de més vistoses exigides per a determinats contextos.[13] La moda femenina d'aquesta època encara usava cordills i, per tant, els botons a la roba de les dones eren generalment decoratius.[12]
Els botons també foren influïts per la cultura elegant de les corts renaixentistes. Ja no eren vistos simplement com a objectes utilitaris, sinó com a articles de luxe que podien reflectir riquesa i categoria social. Aquests botons, alguns dels quals eren de metall preciós incrustats de pedres precioses, podien considerar-se joies.[16] Com que els propietaris d'aquests valuosos botons volien poder traslladar-los d'una peça de roba a una altra, sovint no es cosien amb fil. En canvi, les tiges s'introduïen a través del teixit i es fixaven amb tires metàl·liques inserides per la tija.[17] En aquella època, la fusta, l'os, el llautó i el peltre feren possible la producció de botons més econòmics.[17]
La legislació francesa, preocupada per protegir la indústria de la seda de París i Lió, exigia que els botons estiguessin recoberts de seda. D'altra banda, Anglaterra encara no permetia els botons de tela a finals del segle xvii i principis del segle xviii.[17]
Edats moderna i contemporània
[modifica]La Revolució Industrial transformà radicalment la manufactura dels botons: la producció artesanal donà pas a la manufactura en sèrie i els materials tradicionals foren substituïts gradualment per nous materials, primer la vulcanita i el cel·luloide, i més endavant el plàstic, que domina el mercat des de mitjans del segle xx. Paral·lelament, el 1805 el danès Bertel Sanders inventà el botó de pressió,[18] que completaria l'evolució del botó cap a la funció pràctica i la producció industrial.
Fabricació
[modifica]El fet que els botons s'hagin fabricat amb gairebé tots els materials possibles, tant naturals com sintètics i amb combinacions d'ambdós, fa que la història de la composició material dels botons sigui un reflex de la cronologia de la tecnologia dels materials.
Els botons poden ser elaborats individualment per artesans o artistes a partir de matèries primeres, d'objectes trobats (per exemple, fòssils) o d'una combinació d'ambdós. Alternativament, poden ser el producte d'una indústria artesanal de baixa tecnologia o bé produïts en massa en fàbriques d'alta tecnologia. Els botons elaborats per artistes són objectes artístics, coneguts pels col·leccionistes de botons com a botons d'estudi.[19]
El 1918, el govern dels Estats Units va dur a terme un estudi en profunditat del mercat internacional de botons, que inventariava botons fets de palmera de vori, metall, vidre, galalita, seda, lli, ganxet recobert de cotó, plom, tancaments de pressió, esmalt, cautxú, banya de cérvol, fusta, banya, os, cuir, paper, cartró premsat, nacre, cel·luloide, porcellana, composició, estany, zinc, xilonita, pedra, formes de fusta recobertes de tela i paper maixé. La palmera de vori era considerada el material més popular per a vestits i camises, mentre que el paper maixé era, de bon tros, el tipus més comú per als botons de sabata.[20]
Avui dia, el plàstic dur, les petxines, els metalls i la fusta són els materials més habituals en la fabricació de botons. La resta tendeix a usar-se únicament en peces de vestir de gamma alta o antigues, o es troba en col·leccions.
Més del 60% dels botons del món es fabriquen a Qiaotou, a la província xinesa de Zhejiang.[21][22]
Ús militar
[modifica]Tradicionalment els botons militars duen emblemes (estatal, d'arma, d'unitat, etc.), i en conjunt presenten gran diversitat i interès documental i, sovint, fins estètic, motius pels quals són un dels elements més populars del col·leccionisme d'objectes militars. Acostumen d'ésser de metall daurat o argentat, i cal polir-los perquè llueixin en sortir de passeig o de permís, així com en ocasions de gala. En la primera meitat del segle xx els uniformes de campanya encara usaven botons d'aquest tipus; però, dins la lògica d'adoptar una indumentària mimètica amb el terreny, es deixaven sense polir per tal que adoptessin un to mat. Els botons dels uniformes de diari i campanya actuals, en canvi, acostumen d'ésser senzills i llisos, en material plàstic, del color de l'uniforme i sovint sense emblemes, contrastant amb els botons dels uniformes de passeig i gala, que preserven els usos tradicionals.
Ús com a contenidors
[modifica]Com a mínim des del segle xvii, quan es fabricaren botons metàl·lics amb forma de caixa especialment per a aquesta finalitat,[23] els botons han estat un dels elements en què els traficants de drogues han intentat amagar i transportar substàncies il·legals. Almenys un traficant modern ha intentat usar aquest mètode.[24]
Aprofitant igualment les possibilitats d'emmagatzematge dels botons metàl·lics, durant les guerres mundials es fabricaren botons medallons britànics i de l'exèrcit dels Estats Units que contenien brúixoles funcionals miniaturitzades.[25]
Curiositats
[modifica]- Hi ha una fòbia als botons anomenada cumpunofòbia. Una de les persones més conegudes que la tenia és Steve Jobs.[26][27]
- Són un dels elements típics de col·leccionisme (filubanomisme).
- A les peces superiors, tals com jaquetes, camises, etc., la tradició marca que els botons se situïn en costats oposats segons que siguin per a home (a l'esquerra) o per a dona (a la dreta). Es diu que històricament això era determinat per motius pràctics: facilitava als homes d'empunyar l'espasa i a les dones de donar pit.
Referències
[modifica]- ↑ «botó». Gran Diccionari de la llengua catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 18 abril 2026].
- ↑ McNeil, Ian (1990). An encyclopedia of the history of technology. Taylor & Francis. ISBN 0-415-01306-2.
- ↑ Khan, Omar. «Fired steatite button» (en anglès). The Indus Civilization. harrapa.com, 1999. [Consulta: 11 març 2010].
- ↑ Hesse, Rayner W. & Hesse (Jr.), Rayner W. (2007). Jewelry making Through History: An Encyclopedia. Greenwood Publishing Group. 35. ISBN 0-313-33507-9.
- ↑ «A Day in the Neolithic: A Walk Through 5,000-year-old Scotland at the Tomb of the Eagles» (en anglès). Senior Hiker Magazine, 27-08-2018. Arxivat de l'original el 2024-05-19. [Consulta: 24 octubre 2020].
- ↑ Mamwell, Caroline Jane. 'It Rained a Lot and Nothing Much Happened': Settlement and Society in Bronze Age Orkney (en anglès). Universitat d'Edimburg, 2018, p. 146.
- ↑ Hedges, John W. Tomb of the Eagles: Death and Life in a Stone Age Tribe (en anglès). New Amsterdam Books, 1998-04-21, p. 152. ISBN 978-1-4617-3268-6.
- ↑ Shaw, Garry J. Royal Authority in Egypt's Eighteenth Dynasty (en anglès). University of Michigan Press, 2008. DOI 10.30861/9781407303086. ISBN 978-1-4073-0308-6.
- ↑ «Viking Boot: History of York» (en anglès). www.historyofyork.org.uk. [Consulta: 14 novembre 2020].
- ↑ «The Westward Journeys of Buttons - AramcoWorld» (en anglès). www.aramcoworld.com. [Consulta: 28 novembre 2020].
- ↑ Hughes, Elizabeth; Lester, Marion. The Big Book of Buttons: The Encyclopedia of Button History, Design, and Identification (en anglès). 2 edició. St. Johann Press, 2010, p. xix. ISBN 978-1-878282-71-2.
- 1 2 Fink, Nancy; Ditzler, Maryalice. Buttons: the collector's guide to selecting, restoring and enjoying new and vintage buttons (en anglès). Courage Books, 1993, p. 9. ISBN 978-1-56138-215-6.
- 1 2 Godoroja, Lucy. All Buttons Great and Small (en anglès). Chatswood, Australia: Exisle, 2023, p. 19. ISBN 978-1-925820-83-6.
- ↑ «Button | History, Materials & Fashion | Britannica» (en anglès). www.britannica.com. [Consulta: 7 setembre 2025].
- ↑ Kelly, F. M. & Schwabe. Historic costume, a chronicle of fashion in Western Europe, 1490-1790 (en anglès). Internet Archive. B.T. Batsford, 1925, p. 486-500.
- ↑ Buzzaccarini, Vittoria de; Minici, Isabellla Zotti. Buttons & Sundries (en anglès). Zanfi, 1990, p. 14. ISBN 0-89676-201-7.
- 1 2 3 Whittemore, Joyce. The Book of Buttons (en anglès). DK, 1992, p. 8. ISBN 1-56458-028-8.
- ↑ Vidal, A. «Anècdotes històriques: botons i traus». Gent del Masnou, 01-02-2024. [Consulta: 18 abril 2026].
- ↑ The United States Bureau of Foreign and Domestic Commerce, Paper and Stationery Trade of the World, Government Printing Office, 1918.
- ↑ «A look at China's "Button Town"» (en anglès). www.cbsnews.com, 8 octubre 2015.
- ↑ «Chinese 'Button Town' Struggles with Success» (en anglè). NPR.org.
- ↑ Luscomb, 2003, p. 126.
- ↑ Anne, Jolis «Steve Jobs's button phobia has shaped the modern world» (en anglès). The Spectator, 22 novembre 2014.
- ↑ Wingfield, Nick. «Hide the Button: Steve Jobs Has His Finger on It» (en anglès). WSJ, 25-07-2007. [Consulta: 28 octubre 2022].
Bibliografia
[modifica]
- Cayley, Bob; Walker, Tony; Wilkinson-Latham, Robert. «Metal insignia». A: Lyndhurst, Joe (ed.). Military collectables : an international directory of twentieth-century militaria (en anglès). Nova York: Crescent Books : Distributed by Crown, 1983, p. 42-67. ISBN 978-0-517-41266-4.
- Luscomb, Sally C. The Collector's Encyclopedia of Buttons (en anglès). 5th. Schiffer, 2003. ISBN 0-7643-1815-2.