Can Basté
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia  | |||
| Part de | Conjunt de Santa Eulàlia de Vilapicina | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | neoclassicisme | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Turó de la Peira (Barcelonès) | |||
| Lloc | Pg. Fabra i Puig, 274-276 i Pere d'Artés, 5 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 30282 | |||
| Id. IPAPC | 15685 | |||
| Id. Barcelona | 2884 | |||
| Lloc web | canbaste.com | |||
-08019.2884.jpg?lang=ca)
Can Basté masia del barri del Turó de la Peira de Barcelona, catalogada com a bé cultural d'interès local.[1] Formava part de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina, les rests del qual també estan catalogades com a BCIL.[2]
Història
[modifica]
A finals del segle xviii, era coneguda com a Can Nadal pel cognom del seu propietari,[1] el botiguer de teles Ramon de Nadal-Ferrer i Golorons,[3] que va morir el 7 d'octubre del 1781.[3][4][5] La seva vídua Margarida de Dou i de Bassols va invertir-hi molts diners en la reedificació de la masia, incloent-hi el pont cobert que l'uneix amb l'església de Santa Eulàlia de Vilapicina,[6][7][8] i el 1790 va comprar a Antònia Tarrida l'aigua per a regar les terres.[9][3]
Margarida de Dou va morir el 1793,[3] i l'hereu Ramon de Nadal i de Dou fou assassinat a la seva casa de Barcelona la matinada del 8 d'agost del 1818,[10] un crim que no es va resoldre mai.[11] En el seu testament, que havia canviat feia poc, repartia la seva herència a parts iguals entre la Casa de la Caritat, l'Hospital de la Santa Creu i la Casa dels Infants Orfes.[12][13] Tanmateix, com que el seu pare Ramon de Nadal-Ferrer i Golorons havia disposat que, un cop extingida la línia successòria, els seus béns passessin a mans de la bossa comuna de distribucions de canonges i beneficiats de la Seu de Barcelona,[4] el 1820 es va pactar la divisió de l'herència, corresponent-li Can Basté a les tres institucions de beneficència.[9][10]
A principis del xx, era propietat dels Marés, amos de Can Carabassa. Després passà als Fargas, de Sant Andreu de Palomar, fins que el 1955 es traslladaren a Can Fargas. La casa passà als Rocafort i posteriorment fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona.[1] La casa es feia servir de magatzem i estava molt malmesa, fins que el finalitzaren les obres de rehabilitació com a centre cívic, que en transformà totalment l'interior.[1]
Descripció
[modifica]És un edifici a quatre vents i de planta quadrada del segle xviii, edificat sobre una torre medieval.[1] De planta baixa i dos pisos i amb coberta a quatre vessants, la façana principal s'ordena simètricament, a banda i banda d'un eix on se situen un balcó i una portalada de pedra amb arc de mig punt adovellada.[1][8] Uns esgrafiats a base de pilastres, emmarcament de les obertures imitant llindes triangulars i un gran sòcol que imita carreus de pedra, en configuren el disseny.[8]
Intervencions arqueològiques
[modifica]Durant les obres de rehabilitació, hi aparegué una estructura arquitectònica i nombrosos carreus ben tallats, dispersos i aprofitats en altres fases de l'edifici. L'estructura, feta d'opus incertum amb un enlluït de morter de calç, es trobava en un nivell inferior a les fonamentacions de la masia, i es recolzava en un mur més antic, fet de grans carreus ben treballats.[8] Mossèn Clapés havia esmentat l'existència de restes d'època romana en un document de 1896, tot i que no hi van aparèixer les restes de la vil·la romana situada sota l'església de Santa Eulàlia de Vilapicina.[14]
S'hi va trobar una sitja davant l'entrada a la masia, amb boca quadrada d'obra, planta ovoide i fons pla amortitzada pel paviment del segle xviii. També es va trobar un mur de cronologia indeterminada en la paret de la sitja a 2,40 m del paviment.[14] Finalment, es recolliren materials arqueològics dels farciments dels carcanyols de les voltes: fragments de morter, ceràmica de cuina i àmfora romana, fragments de ceràmica decorada en verd i morat, algun reflex metàl·lic i força bols de blaves catalanes i terrissa comuna.[14]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 «Cal Basté». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Conjunt de Santa Eulàlia de Vilapicina». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- 1 2 3 4 Sánchez i Ruiz, 2015, p. 30.
- 1 2 AHPB, notari Pere Màrtir Golorons, 07 i 09-10-1781. Publicació del testament de Ramon de Nadal i Golorons.
- ↑ «Testament de Ramon de Nadal, Golorons i Ferrer». Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu. Biblioteca de Catalunya - Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
- ↑ AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/6, f. 378v-381, 23-09-1818. Continuació de l'inventari post mortem de Ramon de Nadal i de Dou.
- ↑ «L'Arxiu participa per quart any consecutiu a la Festa Major de Vilapicina i la Torre Llobeta amb una passejada de barri». Blog de l'Arxiu de Històric Roquetes Nou Barris, 09-10-2018.
- 1 2 3 4 «Can Basté». Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/8, f. 390-402v, 24-11-1820.
- 1 2 «Divisió de l'herència de Ramon de Nadal i de Dou». Herències, llegats. Vol. VIII. Inv. 1. Carpeta 42[41]/68. Arxiu de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 24-11-1820.
- ↑ Sánchez i Ruiz, 2015, p. 31, 33.
- ↑ AHPB, notari Joan Plana i Mauran, manual 1.208/6, f. 258-262, 08-08-1818.
- ↑ Sánchez i Ruiz, 2015, p. 32.
- 1 2 3 «Can Basté». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia
[modifica]- Díez i Quijano, Desideri. Les masies d'Horta. Quarta edició. Barcelona: El tinter, SAL, abril 2003, p. 31.
- Sànchez Ruiz, Jordi «L'assassinat del propietari de can Basté». L'Arxiu: butlletí de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, núm. 68, 2015, p. 30-33.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]
- Can Basté - Lloc web oficial (català)