Can Castelló
 | |||
|---|---|---|---|
| Dades | |||
| Tipus | Pàgina de desambiguació de Wikimedia  | ||
Can Castelló és una masia del barri de Sant Gervasi-Galvany de Barcelona, catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1] Actualment, és de propietat municipal i allotja un centre cívic i residència d'avis.[2][3]
Història[modifica]
Els seus orígens es remunten al segle xvi, i es coneixia com a Can Galvany fins al casament de Rosa Galvany amb Gabriel Castelló (1787).[3] A partir del 1866, Josep Castelló-Galvany i Quadras, hereu de Jeroni Castelló i Galvany,[4] va promoure la urbanització d'una gran extensió de terrenys, que arribaven fins més avall del que avui és la Via Augusta,[2] donant lloc al barri del Camp d'en Galvany[5] (actualment Sant Gervasi-Galvany).[6]
A finals del segle xix, Joaquim Castelló i Elias va encarregar a l'arquitecte Guillem Busquets i Vautravers la reforma de la masia, amb elements decoratius com vidrieres de colors, enteixinats, mosaics hidràulics, parquet. etc.[6] N'ha quedat com a testimoni el sostre de la sala noble, amb ornamentació de fusta.[3]
El Pla Comarcal del 1953 qualificava els terrenys que envoltaven la masia com zona verda; tot i això, l'afany especulador de l'època porciolista va fer que una modificació posterior els requalifiqués com a edificables. Davant d'això, entre 1975 i 1976, l’Associació de Veïns de Sant Gervasi va començar a reivindicar de manera decidida el parc i l’ateneu popular. Dos anys més tard, el 1978, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que havia pactat amb els propietaris la cessió de la masia i dels jardins, acceptant, però, una edificabilitat més elevada a la resta de terrenys, la qual cosa es va traduir en uns blocs de pisos de més alçada que la prevista inicialment. El recurs contenciós administratiu interposat pels veïns no es va resoldre fins als anys 1990 i, tot i que el Tribunal Suprem en va autoritzar l’enderrocament de les plantes més elevades, l’Ajuntament hi va renunciar.[6]
El 1981, la masia i els jardins van passar a mans de l’Ajuntament, i l’any 1990, hi va començar a funcionar una residència geriàtrica i un casal de gent gran. Obres posteriors de rehabilitació van permetre l'adaptació d'una part de les dependències com a centre cívic, que es va inaugurar l’any 2008.[6] Actualment, s’hi fan tallers i cursos, organitzats per àrees temàtiques, com salut, dansa, noves tecnologies, aprenentatge de llengües, artístics i cuina.[7] També disposa d'espais de descans i relax, un racó de lectura amb una amplia gama de llibres i diaris i una sala d'informàtica, així com una aula d'estudi, i cedeix espais a les entitats o grups.[8]
Descripció[modifica]
Masia[modifica]
És una masia de tipus basilical, amb una gran façana de tres cossos, de planta baixa i dos pisos. El portal és d'arc rebaixat i té cinc balcons i quatre finestrals rectangulars i quatre, més grans d'arc rebaixat. La teulada és a quatre vessants. La part posterior es compon d'una llarga galeria corredissa amb molts finestrals.[2]
L'interior té la distribució típica de la masia catalana: el menjador al centre i, al voltant, les habitacions i la galeria. A la planta baixa s'ha conservat la cotxera, la capella amb una petita sagristia i la volta catalana decorada amb frescos, en què hi havia representades unes heures i la casa dels masovers.[6]
Jardins[modifica]
La masia està envoltada per un jardí d'estil romàntic, amb camins i parterres de formes corbes, marcats amb incrustacions de còdols. Van ser oberts al públic el 1989, després d'una restauració que va realitzar Antoni Falcon. El terreny està delimitat per un alt mur provinent de l'antiga finca, i l'accés es produeix a través d'una reixa d'entrada. La vegetació és exuberant, amb arbres de gran grandària a causa de la seva edat, entre els quals destaquen les palmeres i els castanyers d'Índies.[9]
Entre les espècies presents es troben: la palmera de Canàries (Phoenix canariensis), la mandioca (Yucca elephantipes), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), el fals pebrer (Schinus molle), la tuia (Thuja orientalis), la palmera datilera (Phoenix dactylifera), la nolina (Nolina beldingii), el pitòspor (Pittosporum tobira), el baladre (Nerium oleander), el llorer (Laurus nobilis) i el marfull (Viburnum tinus).[10]
Referències[modifica]
- ↑ «Jardins i Casal d'Avis de Can Castelló». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Can Castelló». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Can Castelló». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- ↑ AHPB, notari Lluís Gonzaga Pallós, manual 1.327/11, f. 18-25, 16-1-1855. Obertura del testament de Jeroni Castelló i Galvany.
- ↑ Fabre, Josep; Huertas Claveria, Josep Maria. Tots els barris de Barcelona, Vol. 3. Barcelona: Edicions 62, 1976. ISBN 84-297-1200-3.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «Història: Un testimoni de la vida burgesa de Sant Gervasi». Centre Cívic Can Castelló. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Centre Cívic Can Castelló». Guia de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Centre Cívic Can Castelló». Xarxa de Centres Cívics de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Gabancho, 2000, p. 45.
- ↑ «Els jardins de Can Castelló». Parcs i Jardins. Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia[modifica]
- Gabancho, Patrícia. Guia. Parques y jardines de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Imatge i Producció Editorial, 2000. ISBN 84-7609-935-5.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Castelló |
- «Can Castelló». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.