Can Ricart

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Can Ricart
Linguamon canricart.jpg
Dades
Tipus edifici i conjunt històric
Característiques
Estil arquitectònic Neoclassicisme, obra popular
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
DistricteSant Martí
BarriProvençals del Poblenou
Localització C. Perú, 104 - c. Bolívia, 180
 41° 24′ 31″ N, 2° 11′ 54″ E / 41.4087°N,2.19826°E / 41.4087; 2.19826
Bé cultural d'interès nacional
Identificador 3930-CH-EN
IPAC 34819
Bé d'interès cultural
Identificador RI-53-0000631
Modifica les dades a Wikidata

Can Ricart és una antiga fàbrica de Barcelona declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció[modifica]

Can Ricart és un recinte industrial que ocupa un espai equivalent a quatre illes de l'Eixample. És situat a l'antic eix industrial de Pere IV a la vora d'altres antigues fàbriques com Oliva Artés, ca l'Alier, l'Escocesa o Ca l'Illa.[1]

El conjunt de can Ricart forma un conjunt unitari que no ha sofert modificacions estructurals. Únicament, després de la Guerra Civil espanyola s'afegiren, al flanc sud, un seguit de naus i coberts, alguns dels quals ja han estat enderrocats.[1]

S'accedeix al recinte a través del passatge del Marquès de Santa Isabel, 40. A l'entrada hi ha un edifici que fa les funcions de porteria. A l'interior hi ha les naus industrials, un parell de zones verdes, espai d'aparcament i la cantina. Els passatges, de diferents amplàries, surten del patí que trobem a l'entrada. Al passatge principal trobem un pont elevat de fusta que uneix dues naus per la primera planta. Les edificacions estan arrebossades i pintades de diferents colors, mentre que la xemeneia, de forma troncocònica, és de maó vist. Un altre element característic de can Ricart és la torre del rellotge. Les naus allargades i d'una alçada màxima de de dues plantes, amb grans obertures que faciliten la il·luminació segueixen l'estil neoclàssic propi de mitjan segle XIX. Les llargues naus diàfanes estan formades per una estructura a base d'encavallades i pilars. L'estructura de les naus de dues plantes està formada per capitells i pilars de fosa que suporten bigues de fusta o metàl·liques. Els pilars de fosa d'aquesta època foren fabricats per l'empresa Bonshom y Lacoma, important foneria ubicada a Sant Martí a mitjan segle XIX. Una de les primeres naus que es va construir presenta pilars d'obra amb arcs d'àmplia llum.[1]

En el cas de les naus d'una sola planta l'estructura de les cobertes està formada per encavallades de fusta reblonades, amb lluernaris a la part superior. Algunes cobertes de teula han estat substituïdes per uralita. Pel que fa a les obertures n'hi ha d'arc de mig punt i d'altres amb llinda amb forma d'arc rebaixat. Aquesta alternança dóna un sentit unitari i de conjunt.[1]

Història[modifica]

Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona, junt amb Can Batlló del carrer Urgell i Can Batlló de Sants.[1] Originalment es dedicava a la producció tèxtil.[2]

La fàbrica de can Ricart, dissenyada per arquitectes com Josep Oriol i Bernadet i Josep Fontserè i Mestre, presenta una gran racionalitat compositiva en la disposició de les naus i té una gran qualitat com a ambient urbà.[1]

El conjunt fabril és format per un sistema de naus, carrers i places. Aquesta trama fou iniciada el 1853, abans del projecte de l'Eixample de Cerdà; per tant, hi conviuen dues traces històriques diferents.[1]

Els elements més destacats del conjunt són les xemeneies, la torre del rellotge i les naus anteriors al 1930, sense oblidar que el que és realment valuós és el teixit urbà anterior a la trama urbanística de Cerdà, aconseguint racons i espais evocadors d'un recinte noclàssic del segle XIX.[1]

Can Ricart, mostra de les successives generacions d'activitat i peça cabdal del patrimoni industrial del Poblenou i de Barcelona, ha de ser conservada en el seu conjunt per evitar perdre l'essència del seu entramat de fàbrica del segle XIX.[1]

Intervencions arqueològiques[modifica]

S'han dut a terme diverses intervencions arqueològiques a l'espai:

El 2001 es va realitzar una intervenció arqueològica: La intervenció realitzada als carrers d’Emília Coranty, Marroc i d’Espronceda al districte de Sant Martí de la ciutat de Barcelona posà al descobert algunes estructures relacionades amb el complex fabril de Can Ricart. Les estructures aparegudes foren bàsicament tres. En primer lloc, un col·lector de notables dimensions que segueix el traçat d’una séquia anterior a la fàbrica, amb una cronologia de la segona meitat del segle XIX o inicis del segle XX. En segon lloc, un mur amb el seu fonament conservat en una alçada d’un metre aproximadament, el qual delimitaria un passadís d’entrada a la fàbrica amb una cronologia de 1877-1907. Per últim, una petita claveguera documentada en el tall de l’excavació amb orientació nord-sud amb aquesta mateixa cronologia.[3]

El 2010 Els treballs duts a terme al recinte fabril de Can Ricart, concretament a l’espai conegut com a Hangar, van consistir, en primer lloc, en la documentació de les estructures que s’havien d’enderrocar, així com de les façanes. En segon lloc, es va dur a terme un control arqueològic dels rebaixos del nivell de circulació actual, d’entre 40 i 60 cm de profunditat. També es va fer el control de l’obertura d’un soterrani a la nau 2.Totes aquestes actuacions van permetre conèixer millor l’evolució de l’edifici que s’inicia l’any 1866 quan es construeix la casa del porter i, posteriorment, entre finals del segle XIX i inicis del segle XX quan es construeixen les naus 2 i 3. Cal esmentar el fet que es van detectar alguns fragments de ceràmica romana rodada.[4]

El 2011 es va dur a terme una altra intervenció, relacionada amb l’execució d’obra del projecte de construcció de la nova seu de la Casa de les Llengües al recinte de Can Ricart. Arran de la intervenció i a banda de les restes pròpiament relacionades amb la fàbrica, es documentaren un seguit d’estructures de cronologia romana molt arrasades; una estructura circular de 6 m. de diàmetre i la cantonada d’una edificació de planta rectangular. Per sobre aquestes restes es documentà un nivell de terraplenament on es recuperà material ceràmic d’època medieval i moderna a banda de diverses rases orientades nord-sud, segurament vinculades a tasques agrícoles i un pou. Finalment es documentaren les restes pertanyents a la fàbrica de Can Ricart. El projecte constructiu de Josep Oriol Bernadet contemplà edificar una fàbrica de planta en forma de “T” destinada al blanqueig, tint i aprest de teixits, orientant els edificis de manera que s’aprofités el màxim la llum del sol i tenint en compte la xarxa de séquies existent, per tal d'aprofitar l’aigua, essencial en el procés de blanqueig i tenyit. La fase inicial de la fàbrica (1853-1860), presentava un llenguatge de tradició neoclàssica. La façana principal estava orientada al sud-oest, formada per quatre quadres amb dos quadres més disposades de manera perpendicular. Sembla que el sistema utilitzat als murs fou el paredat i el sistema de suport de les cobertes s va fer mitjançant encavallades de pont de fusta. La segona fase (1860-1877), suposa el relleu de Bernadet per Josep Fontserè, que inicià un seguit d'ampliacions i reformes de les naus per tal de dotar-les d’un caire més fabril. Fontserè introduí el maó cuit per les parets i la utilització de columnes de fosa i encavallades metàl·liques.

Fontserè es centrà en la construcció de la torre i d’un edifici exempt on s’instal·laren els corrons d’estampar. La tercera fase correspon al moment de desenvolupament complet de Can ricart, a partir de 1877. En aquesta fase es construïren dues noves quadres mantenint les mateixes característiques constructives que en l’etapa anterior. La quarta fase, 1907, suposà la instal·lació d’una nova caldera de vapor, la renovació del sistema energètic i la construcció d’una sèrie d’edificacions noves al sector oriental. També és possible que en aquest moment s’amortitzés el sistema de vies que permetia la circulació de vagonetes. Cinquena fase, a partir del 1922, es construeixen noves edificacions annexes i es fan modificacions a l’interior de les naus degut a ala dinàmica encetada pels prioritaris de llogar naus a altres empreses.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Can Ricart». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 29 agost 2014].
  2. «Can Ricart». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
  3. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. «Can Ricart». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Ricart