Cantus in Memoriam Benjamin Britten

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióCantus in Memoriam Benjamin Britten
Forma musicalcomposició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorArvo Pärt Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1977 Modifica el valor a Wikidata
Dedicat aBenjamin Britten Modifica el valor a Wikidata
Allmusic: mc0002356312 Modifica el valor a Wikidata

Cantus in Memoriam Benjamin Britten per a orquestra de corda i campana, és un petit cànon en la menor, escrit el 1977 del compositor estonià Arvo Pärt. L'estrena va tenir lloc a Tallinn, Estònia, al Teatre d'Estònia, el 7 d'abril de 1977, a càrrec de l'Orquestra Simfònica Nacional d'Estònia, dirigida per Eri Klas.[1]

És una de les obres més primerenques del període en què Pärt va començar a utilitzar la seva tècnica tintinnabuli. A la mort de Benjamin Britten, esdevinguda al desembre de 1976, Pärt va sentir que perdia a un dels compositors més pròxims, sempre el va considerar un esperit afí.[2] Pärt va qualificar a Britten de posseir la "puresa inusual" que ell mateix buscava com a compositor.[3]

Aquesta senzilla peça és un lament commovedor. Consisteix en un cànon per augmentació en un la menor nu de qualsevol nota alterada, de la manera que un profà sentiria només amb les notes blanques d'un teclat. La seva idea és d'una simplicitat manifesta, una línia descendent a través de nou veus de la corda, és a dir, violins primers i segons, violoncels i contrabaixos en divisi a dos i les violes en tutti. Sobre aquesta base de cordes, sobrevola una campana que puntua la nota la al llarg de tota la peça. Aquesta nuesa radical devia sentir-se com una provocació el 1977 i d'aquí ve l'apel·lació a aquesta música com «nova simplicitat».[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Fernández Guerra, Jorge. «Programa de mà» (en castellà). Orquesta y Coro Nacionales de España. [Consulta: 22 octubre 2018].
  2. Grimshaw, Jeremy. "[http://www.allmusic.com/work/c4410 Cantus in Memory of Benjamin Britten, for string orchestra & bell]". AllMusic.
  3. Hillier, 103

Bibliografia[modifica]