Arvo Pärt

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Arvo Pärt
Arvo Pärt.jpg
Naixement 11 de setembre de 1935
Paide
Ocupació compositor
Gènere simfonia, Música contemporània, Música minimalista, Italo disco, Acid House i J-Pop
Estil Segle XX
Obres destacades
  • Collage sur B-A-C-H (1964)
  • Tabula Rasa (1925)
Trajectòria
Modifica dades a Wikidata

Arvo Pärt és un compositor estonià. Va néixer l'11 de setembre de 1935 a Paide (Estònia). Se l'identifica amb la música minimalista i més específicament amb el «minimalisme sacre». És considerat un pioner en aquest estil, com els seus contemporanis Henryk Górecki i John Tavener. Arvo Pärt és més conegut per les obres del seu segon període compositiu (treballs corals).

Biografia[1][modifica | modifica el codi]

Infància i estudis[modifica | modifica el codi]

Arvo Pärt va néixer l’11 de setembre de 1935 a Paide, on va passar els seus primers anys. El 1938, la seva família es va mudar a Rakvere, on va començar a estudiar piano a l’Escola de Música de Rakvere amb Ille Martin, als set anys. Als catorze o quinze anys va escriure les seves primeres composicions. En graduar-se de l’Escola secundària de Rakvere el 1954, va continuar estudiant a l’Escola de Música de Tallinn amb Veljo Tormis. Els seus estudis es van interrompre amb motiu del servei militar obligatori a l’exèrcit soviètic (1954-1956), però després, el 1957, va seguir estudiant al Conservatori de Tallinn amb Heino Eller, on es va graduar el 1963. Algunes obres que va compondre a l’època d’estudiant pertanyen a la llista oficial d’obres: Dues sonatines (1958-1959) i Partita (1958) per a piano i obres orquestrals com Nekrolog (1960), Perpetuum mobile (1963) i la Simfonia No. 1 (1963). Mentre estudiava composició al conservatori de Tallinn es deia d'ell que «semblava que quan es sacsejava les mànigues li queien les notes». En aquest temps va tenir molt poques influències des de fora de la Unió Soviètica, només alguns enregistraments i partitures il·legals.

Encara que en el moment del seu naixement Estònia era un estat independent, l'URSS va ocupar el país el 1940 com a resultat del pacte Mólotov-Ribbentrop (entre la Unió Soviètica i el Tercer Reich) i el país va romandre sota el control de la Unió Soviètica (excepte un període de tres anys sota ocupació alemanya) durant 51 anys.

L'obra de Pärt generalment es divideix en dos períodes. Els seus primers treballs van partir d'un neoclassicisme bastant sever (influït per Xostakòvitx, Serguei Prokófiev i Bela Bartók). Després va començar a compondre usant el dodecafonisme i el serialisme d'Arnold Schönberg. Però això no només va atraure la ira dels buròcrates culturals soviètics, sinó que també va demostrar ser un carreró creatiu sense sortida.

Època primerenca (1958-1968)[modifica | modifica el codi]

Pärt va treballar com a enginyer de so a la ràdio d’Estònia del 1958 al 1967. Aquests anys coincideixen amb les seves primeres obres modernistes. La música estoniana dels anys 60 estava dirigida per una generació de compositors innovadors amb un enfocament més modern, com Eino Tamberg, Veljo Tormis, Jaan Rääts i Kuldar Sink. Les tècniques compositives més importants del s. XX es van afegir de manera quasi simultània a la música estoniana (neoclassicisme, dodecafonisme, serialisme, sonorisme, collage i música aleatòria). Les obres de Pärt van ser unes de les pioneres en introduir aquests elements a la música estoniana: Nekrolog és la primera obra dodecafònica, Perpetuum mobile la primera obra sonorística i Collage sur B-A-C-H és la primera obra que utilitza la tècnica del collage. Pärt s’havia convertit en una de les figures prominents de l’avantguarda soviètica. Tot i així, cap d’aquestes tècniques el va interessar o va perdurar a les seves obres durant un llarg temps (algunes de les seves obres es poden veure com experiments o tanteig de límits). De totes maneres, a banda de l’estil o tècnica escollida, les obres de Pärt destaquen pel seu concepte dramatúrgic, material musical concentrat i la forma elaborada. Aquests elements es poden trobar més endavant a la seva música tintinnabuli, i per tant es poden considerar uns dels pilars principals del seu pensament musical.

La línia de desenvolupament més remarcable a les primeres composicions de Pärt són els seus collages, que en aquest cas expressen una manera més personal i dramàtica de la tècnica, a diferència de l’ús “juganer” habitual. Al Collage sur B-A-C-H, al concert per a cello Pro et contra (1966), a la Simfonia No. 2 (1966) i Credo (1968), l’autor descriu dos móns separats per un abisme, on utilitza la dodecafonia que representa “l’atmosfera inaguantable del filferro d’arç” de tota la música modernista, en paraules del compositor, i on d’altra banda persegueix la bellesa, puresa i perfecció, utilitzant cites d’altres autors com Bach o Txaikovski, per exemple. Aquestes obres testimonien una ansietat i crisi interior creixent del compositor. El compositor Paul Hillier diu sobre aquest període: «Va arribar a un punt de completa desesperació en el qual la composició de música li semblava el més inútil dels gestos, i li faltava la fe musical i la força de voluntat per escriure una sola nota». L’obra més extrema i dramàtica és Credo, del 1968, la renunciació final de tots els mitjans d’expressió, el moment crucial de la seva obra.

La recepció de la seva música a la Unió Soviètica en aquell moment va ser conflictiva i complicada. D’una banda, es percebia com el compositor més original i destacat de la seva generació, les obres del qual eren ben conegudes fora la USSR, i de l’altra, algunes obres van ser criticades durament com, per exemple, l’obra neoclàssica Partita o sobretot l’obra dodecafònica Nekrolog. De totes maneres, no va ser l’estil compositiu el que va causar l’escàndol després de l’estrena de Credo, sinó el seu missatge interior i la tria del text, així com l’impacte “perillós” que tenia amb l’audiència (quan es va estrenar, l’audiència va demanar que es tornés a interpretar). Amb el text en llatí Credo in Iesum Christum el compositor confessa ser religiós, considerat una provocació al règim Soviètic. Credo va ser prohibit, i Pärt, així com la seva música, va ser desafavorit durant uns quants anys.

Paradoxalment, Arvo Pärt va ser un dels compositors més productius i valorats per música de cinema a Estonia els anys 60 i 70. Després dels successos de Credo, la música per a cinema era l’únic camp on Pärt podia participar. De totes maneres, els esdeveniments principals durant aquells anys van tenir lloc amagats de la resta del món.

Anys de crisi (1968-1976) i el naixement del tintinnabuli[modifica | modifica el codi]

Quant a la seva música de concert, el 1968, Pärt va abandonar tots els estils, tècniques i mitjans d’expressió utilitzats anteriorment. «En aquell moment no era conscient que en un futur seria capaç de compondre tot allò. Aquells anys d’estudi no eren una aturada conscient, sinó un conflicte interior agònic entre vida i mort. Vaig perdre el meu rumb intern i vaig oblidar què volia dir interval o tonalitat», va explicar Pärt uns anys més tard. Aquests anys va començar a explorar la religió i es va unir a la rígida Església ortodoxa russa, indicant que potser la seva crisi no era exclusivament musical, sinó també espiritual.

En aquesta nova recerca per l’expressió personal, Pärt es va interessar encara més intensament en la música antiga i es va dedicar a estudiar cant gregorià, la polifonia de l’escola de Notre Dame i la polifonia del Renaixement. Les primeres mostres d’això es troben a la Simfonia No. 3.

Després d’aquella recerca intensa, el 1976 va desenvolupar un nou llenguatge musical al que va anomenar tintinnabuli (de tintinnabulum, “petita campana” en llatí). Aquest nou llenguatge el podem trobar per primer cop en la petita peça per piano Für Alina, seguit de peces com Cantus in Memory of Benjamin Britten (1977), Fratres (1977), Tabula Rasa (1977) i Spiegel im Spiegel. (1978). Pärt ha escrit amb aquest estil des de llavors, demostrant així que el tintinnabuli és una font creativa rica.

Arvo Pärt, Nora Pärt (2012)

La música que va produir en aquesta època va ser radicalment diferent. Pärt la descriu com "dringant" (tintinnabular) com el so de campanes. Aquesta música es caracteritza per harmonies simples, sovint notes soltes sense ornaments, o acords triàdics (els quals van formar la base de l'harmonia occidental). Hi ha alguna reminiscència del so de les campanes (d'allí el nom). Els tintinàbuls són rítmicament simples i no canvien el tempo. És clara la influència de la música antiga en aquestes obres.

El tintinnabuli es pot definir com una tècnica que en essència uneix dues línies estructurals monòdiques (melodia per graus diatònics i tríada arpegiada) en una. Genera una dualitat de veus original, la lògica interna i el curs de les quals estan definides per fórmules matemàtiques estrictes i fins i tot complicades. A través d’aquesta dualitat de veus, Pärt ha donat un altre significat als eixos horitzontals i verticals de la música i ha ampliat la nostra percepció de la música tonal i modal en el seu sentit més ampli.

El tintinnabuli també es pot descriure com un estil en què el material musical es troba extremadament concentrat, reduït només al més important, on el ritme simple, les melodies, sovint progressives, i les tríades tintinnabuli s’integren a l’art polifònic, expressant la relació especial del compositor amb el silenci. Com a afegit, el tintinnabuli també és una ideologia, una actitud molt personal i profunda a la vida del compositor, basat en els valors cristians, la pràctica religiosa així com una recerca per la veritat, bellesa i puresa.

Anys a Viena (1980)[modifica | modifica el codi]

Les primeres obres tintinnabuli es van compondre i estrenar a Tallinn, Estonia (USSR, en aquell moment), però per tal de poder continuar desenvolupant la seva música, el compositor necessitava llibertat creativa. El gener de 1980 Arvo Pärt es va veure forçat a emigrar a Viena amb la seva dona, Nora Pärt, i els seus fills. Un any més tard la família es va mudar a Berlin, on van viure durant 30 anys.

Com a compositor actiu i productiu, Pärt va continuar component sense cap aturada. Gran part de la seva obra està formada per obres vocals basades en texts litúrgics o altres plegàries cristianes. Entre elles s’hi inclouen diverses obres de gran format per a cor i orquestra, com Passio (1982), Stabat mater (1985), Te deum (1985), Miserere (1989/1992), Berliner Messe (1990/2002), Litany (1994/1996), Kanon pokajanen (1997), Como cierva sedienta (1998/2002) i In principio (2003), així com obres corals a cappella o amb acompanyament d’orgue. La lletra és molt important a l’obra de Pärt, ja que fins i tot obres instrumentals estan vinculades a un text i sol ser la base del procés compositiu. Una altra característica d'aquestes obres de Pärt és que tenen textos sacres (encara que la majoria de les vegades triava el llatí o la llengua eclesiàstica eslava que es fa servir en la litúrgia de l'església ortodoxa en comptes de la seva llengua materna l'estonià).

Un cop a Alemanya va començar a col·laborar amb Manfred Eicher, fundador i productor del segell ECM. El 1984, ECM va editar Tabula rasa dins la sèrie ECM New Series, fet que va apropar la música de Pärt al públic. La seva música es va incloure en programes de reconeguts festivals, orquestres i ensembles, així com a retransmissions per televisió i ràdio.

Retorn a Estonia[modifica | modifica el codi]

Després que Estonia recuperés la independència el 1991, les connexions entre la família Pärt i Estonia, inclosa l’escena musical, es va restablir. Als anys 90, les seves obres van ser interpretades sovint com a part dels programes de concert estonians, i l’Orquestra de Cambra de Tallinn i el Cor de Cambra Filharmònic Estonià, sota la batuta de Tõnu Kaljuste, van enregistrar la música de Pärt amb el segell ECM.

Els primers anys dels 2000, va començar la tradició de celebrar l’aniversari del compositor a Paide i Rakvere, on el compositor va créixer, i també a Tallinn. Els anys 2005 i 2010 van ser especialment festius, ja que el mateix compositor hi va participar. El 2005, a iniciativa de l’Estonian Music Days festival, es va publicar la primera col·lecció exhaustiva de converses, assaigs i articles sobre Pärt, es va iniciar el programa radiofònic “Arvo Pärt 70”, consistent en 14 capítols retransmesos a Klassikaraadio i es va dur a terme una conferència sota el títol “The Cultural Roots of Arvo Pärt’s Music” (Les arrels culturals de la música d’Arvo Pärt) a l’Acadèmia Estoniana de Música i Teatre.

Durant l’última dècada, Pärt ha revisat aproximadament 50 de les seves obres primerences i ha compost vora 25 noves peces, entre les quals hi trobem Vater unser (2005/2011) per al Papa Benet XVI i interpretat en el seu honor al Vaticà, La Sindone (2005) per als Jocs Olímpis d’hivern de 2006 a Torí, la Simfonia No. 4, Silhouette. Hommage à Gustave Eiffel, Adam’s Lament (2010) i Swansong.

Arvo Pärt ha viscut permanentment a Estonia des del 2010. Aquell any, a iniciativa del compositor i  la seva dona, es va establir l’Arvo Pärt Centre a Laulasmaa, Estonia.

Pärt és més conegut per les seves últimes obres, i és un cas infreqüent de compositor modern que arriba a la popularitat en vida.

El mateix compositor ha explicat que la seva música és similar a la llum que passa a través d'un prisma: la música pot tenir un significat lleugerament diferent en cada oient, creant un espectre d'experiències musicals, similar a l'arc de Sant Martí.

El compositor minimalista Steve Reich va comentar sobre Pärt: «Ja des que estava a Estònia, Arvo estava sentint el mateix que la resta de nosaltres. [...] Estimo la seva música i estimo el fet que sigui un home tan talentós i valent. [...] Està completament fora del corrent dominant i malgrat això és enormement popular, la qual cosa és molt inspiradora. La seva música omple una profunda necessitat humana que no té res a veure amb la moda».

La seva música s'ha usat en més de cinquanta films, com Väike Motorolla (1962) i Promised Land (2004). El Cantus in Memory of Benjamin Britten va ser usat a Les Amants du Pont-Neuf de Leos Carax (1991), en Fahrenheit 9/11 de Michael Moore quan mostra el final els atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York, i en la pel·lícula Japón del cineasta mexicà Carlos Reygadas. Spiegel im Spiegel va ser usat en Wit (de Mike Nichols, 2001), a Swept Away de Guy Ritchie protagonitzada per Madonna (2002), en el drama Gerry de Gus van Sant (2003) i en Elegy d'Isabel Coixet (2008).

Obres seleccionades[modifica | modifica el codi]

Arvo Pärt (2011)

Obres més conegudes[modifica | modifica el codi]

  • Cantus in memoriam Benjamin Britten
  • Fratres
  • Tábula rasa

Obres per a veu i orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Our Garden, Cantata for children's chorus and orchestra (1959/2003)
  • Credo for chorus, orchestra, and piano solo (1968)
  • Wallfahrtslied for tenor or baritone and string orchestra (1984/2000)
  • Te Deum for chorus, string orchestra and tape (1984–5, rev 1992)
  • Berlin Mass for chorus and organ or string orchestra (1992)
  • Litany for soloists, chorus and orchestra (1994)
  • I am the true vine for choir a cappella (1996)
  • Como cierva sedienta for soprano, chorus and orchestra (1998)
  • Cantiques des degrés for chorus and orchestra (1999/2002)
  • Cecilia, vergine romana for chorus and orchestra (1999/2002)
  • In Principio for chorus and orchestra (2003)

Obres per a veu i conjunt instrumental (o piano)[modifica | modifica el codi]

  • An den Wassern zu Babel saßen wir und weinten for voices or choir and organ or ensemble (1976/1984)
  • Sarah Was Ninety Years Old for three voices, percussion and organ (1977/1990)
  • De profundis for chorus, percussion and organ (1980)
  • Passio Domini Nostri Jesu Christi secundum Joannem for soloists, vocal ensemble, choir and instrumental ensemble (1982)
  • Es sang vor langen Jahren for alto, violin and viola (1984)
  • Wallfahrtslied for tenor or baritone and string quartet (1984)
  • Stabat Mater for 3 voices and string trio (1985)
  • Miserere for solosts, choir, ensemble and organ (1989/1992)
  • My Heart is in the Highlands for countertenor and organ (2000)
  • Zwei Wiegenlieder for two women's voices and piano (2002)
  • L'Abbé Agathon for soprano, four violas and four celli (2004/2005)

Obres per a cor (i orgue)[modifica | modifica el codi]

  • An den Wassern Babylons saßen wir und weinten for voices and organ (1976/1984)
  • Missa syllabica for chorus and organ (1977)
  • Summa for chorus (1977)
  • De profundis for mens voices, percussion (ad lib.) and organ (1980)
  • Magnificat per a cor (1989)[2]
  • Bogoróditse Djévo for chorus (1990)
  • Hildegard Curth gewidmet – The Beatitudes (1990)
  • And One of the Pharisees for three voices (1992)
  • Dopo la Vittoria for chorus (1996)
  • I Am the True Vine (1996)
  • Kanon Pokajanen for chorus (1997)
  • Triodion for chorus (1998)
  • Which Was the Son of... (2000)
  • Littlemore Tractus for chorus and organ (2001)
  • Nunc Dimittis for chorus (2001)
  • Salve Regina for chorus and organ (2001)
  • Peace upon you, Jerusalem for female chorus (2002)
  • Most Holy Mother of God for four voices (2003)
  • Da Pacem Domine for four voices (2004)
  • Anthem written for St John's College, Oxford (2005)
  • The Deer's Cry written for chorus for Louth Contemporary Music Society, Ireland (2008)

Obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

  • Nekrolog for orchestra op.5 (1960)
  • Symphony No. 1 Polyphonic op.9 (1963)
  • Perpetuum mobile for orchestra op.10 (1963)
  • Symphony No. 2 for orchestra (1966)
  • Symphony No. 3 for orchestra (1971)
  • Wenn Bach Bienen gezüchtet hätte ... for piano, wind quintet, string orchestra and percussion (1976)
  • Fratres for chamber ensemble (1976 and on, many versions)
  • Arbos for brass and percussion (1977/1986)
  • Cantus In Memoriam Benjamin Britten for string orchestra and bell (1977)
  • Psalom for string orchestra (1985/1995/1997)
  • Festina Lente for string orchestra and harp (1988)
  • Summa for string orchestra (1991)
  • Silouans Song for string orchestra (1991)
  • Trisagion for string orchestra (1992)
  • Mein Weg for 14 string players and percussion (1999)
  • Orient & Occident for string orchestra (2000)
  • Lennartile / Für Lennart for string orchestra (2006)
  • La Sindone for orchestra and percussion (2006)
  • Symphony No. 4 Los Angeles (2008)

Obres per a solista i orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Collage sur B-A-C-H, for oboe, string orchestra, harpsichord, and piano (1964)
  • Pro et Contra, concerto for cello and orchestra (1966, for Mstislav Rostropóvitx)
  • Credo for chorus, orchestra, and piano solo (1968)
  • Tabula Rasa, double concerto for two violins, string orchestra, and prepared piano (1977)
  • Fratres for violin, string orchestra and percussion (1992)
  • Concerto piccolo über B-A-C-H for trumpet, string orchestra, harpsichord and piano (1994)
  • Darf ich ... for violin, bells and string orchestra (1995/1999)
  • Lamentate for piano and orchestra (2002)
  • Passacaglia for violin, string orchestra and vibraphone (2003/2007, for Gidon Kremer's 60th birthday)

Obres instrumentals[modifica | modifica el codi]

  • Music for a Children's Theatre, Four Dances: Puss in Boots, Red-Riding-Hood and Wolf, Butterfly, Dance of the Ducklings, for piano (1956/1957)
  • 2 Sonatinen op.1, for piano (1958/1959)
  • Quintettino op.13, for wind quintet (1964)
  • Collage über B-A-C-H for oboe and strings (1964)
  • Für Alina for piano (1976)
  • Pari Intervallo for organ (1976/1981)
  • Variationen zur Gesundung von Arinuschka for piano (1977)
  • Spiegel im Spiegel for violin or cello and piano (1978)
  • Fratres (1977–1992)
    • Fratres per a violí i piano[3]
    • Fratres per a corda i percussió[4]
    • Fratres per a violí, cordes i percussió
    • Fratres per a quartet de cordes
    • Fratres per a violoncel i piano
    • Fratres per a vuit violoncels
    • Fratres per a octet de vent i percussió
  • Annum per annum for organ (1980)
  • Pari intervallo for organ (1981)
  • Hymn to a Great City for two pianos (1984/2000)
  • Trivium for organ (1988)
  • Summa for string quartet (1990)
  • Berliner Messe for SATB soloists and organ (1990)
  • Psalom for string quartet (1991/1993)
  • Mozart-Adagio for violin, cello and piano (1992/1997, from Mozart's Piano Sonata in F major (K 280))
  • Passacaglia for violin and piano (2003)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Biografia al web de l'Arvo Pärt Centre» (en anglès). [Consulta: 10 maig 2016].
  2. Magnificat d'Arvo Pärt a Youtube
  3. Fratres per a violí i piano a Youtube
  4. Fratres per a corda i percussió a Youtube