Passio

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióPassio
Forma musicalobra/composició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorArvo Pärt Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1982 Modifica el valor a Wikidata
GènerePassió (música) Modifica el valor a Wikidata
Durada70 minuts Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena27 novembre 1982 Modifica el valor a Wikidata
EscenariMunic Modifica el valor a Wikidata, Oberbayern Modifica el valor a Wikidata
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya27 març 2001 Auditori de Barcelona[1]

Passio Domini nostri Jesu Christi secundum Joannem, sovint anomenada només Passio, és una obra basada en la Passió de Crist segons l'Evangeli de Joan per a conjunt vocal, cor, quartet instrumental i orgue,[2] del compositor estonià Arvo Pärt, compost el 1982 i revisat el 1988. Es va realitzar per primera vegada el 27 de novembre de 1982 a Munic, Alemanya.[3]

Musicalment, la Passió d'Arvo Pärt pren una transcendència, ja que és una de les composicions inicials de la tècnica tintinnabuli que recupera la tradició del cant gregorià, és a dir, que es considera com una obra fundacional del que s'ha anomenat minimalisme sacre. Composta en un sol moviment i dividida en quatre seccions, l'obra està interpretada per sis solistes: utilitza un baríton en el paper de Crist –un fet ben poc habitual en la música clàssica–, un tenor per a Pilat, un quartet de soprano-mezzosoprano-tenor-baix per als quatre evangelistes i un cor que representa el poble, els soldats i altres personatges, a més d'un petit conjunt musical.[2]

Tot plegat, sense altre complement que un parc acompanyament instrumental de violí, oboè, violoncel i orgue. Pot resultar sorprenent que sigui un quartet vocal qui faci d'evangelista, en lloc d'un solista, però aquest és un plantejament perfectament coherent amb l'estètica dels tintinnabuli de Pärt, en què les diverses veus són més aviat accents diferents d'una de sola. Aquesta Passió, escrita arran de text i deixant que sigui l'alternança de síl·labes llatines llargues i breus les que marquin el ritme de la música, ens retorna, en certa manera, al despullament de les Passions prebachianes de Heinrich Schütz, quan aproximar-se a aquesta mort de Déu que és alhora absurd i escàndol requeria un llenguatge musical reverencial i mínim, temorós de fer malbé el text.[4]

L'obra de Pärt és paradigmàticament minimalista, amb una austeritat molt adequada al text sacre traduït del grec. Es mou tota l'obra pràcticament en la mateixa tonalitat de do major, amb algunes rèpliques en mi i dins el pentagrama, sense grans aguts o greus. Hi ha només comptats forte o piano en comptats èmfasis, amb un pla mitjà d'intensitat. No hi ha melismes: una nota, una síl·laba. Els compassos són irregulars perquè el compositor pugui còmodament portar el text com vol al seu terreny. Interessants al·lusions figuratives com l'eloqüent silenci que segueix a la pregunta "Què és la veritat?", o l'entonació en descens del "tot s'ha complert" final.[5]

Referències[modifica]

  1. Pérez, Diana. «El Cor de Cambra del Palau interpreta la “Pasión” de Arvo Pärt en el Auditori» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 21 novembre 2018].
  2. 2,0 2,1 Byron, Laura. «L'espiritualitat d'Arvo Pärt». La Vanguardia. [Consulta: 21 novembre 2018].
  3. «Informació de l'obra» (en estonià). Eesti Muusika Infokeskus. [Consulta: 21 novembre 2018].
  4. Ponsatí-Murlà, Oriol. «Programa de mà 7 de març 2015». Palau de la Música. [Consulta: 20 juny 2019].
  5. Batista, Antoni. «Pasión minimalista». La Vanguardia. [Consulta: 22 novembre 2018].