Capella d'en Marcús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La capella d'en Marcús formava part d'un complex d'un alberg per viatgers, un hospital i un cementiri, construïts gràcies a un llegat de Bernat Marcús[1]

La capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és una petita capella romànica que es troba al barceloní barri de la Bòria.

Es va construir fora muralla i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, a mitjans del segle XII amb el finançament de Bernat Marcús, burgès barceloní, que també havia donat terres al mateix indret per a fer-hi un cementiri per a pobres (a l'actual placeta de Marcús), i posteriorment hi fundà un hospital.[2]

El campanar de paret que corona la façana principal

És una capella d'una sola nau amb volta de canó i amb un absis pla, que ara se sap que és l'original de la capella[3] però que fins no fa gaire s'havia pensat que només era pla des de la desaparició al segle XVIII d'un suposat absis semicircular, enderrocat per fer la casa que hi ha adossada.[2] Només en són visibles dues façanes de la capella, perquè les altres dues duen adossades les cases veïnes i s'han transformat en mitgeres, però les dues que es conserven estan decorades a la part superior amb frisos d'arquets sota el ràfec. La façana principal està coronada per un campanar de paret i té un porxo de fusta que és un afegit modern.[2]

Com bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra de Montjuïc.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

L'any 1166 Bernat Marcus, féu donació de les terres de l’actual Plaça Marcús. Després de sol·licitar permís al bisbe, aquell any, va aixecar un petit hospital per a pobres, un cementiri, la capella romànica i un alberg per viatgers (de tot aquest conjunt només se'n conserva la capella). Com que els negocis de Bernat Marcús requerien una colla de traginers, va voler dedicar l’església a la Mare de Déu de la Guia (com també es coneix a la Capella Marcús) i la plaça de l’entrada va servir com a punt de sortida i relleu dels cavalls.

Al segle XIV la capella va passar a ser la seu de la “Confraria dels Troters” i va ser el punt de partida de la primera ruta de correus d'Europa. Aquest serveis de correus rebia la benedicció d’aquesta capella. El capellà beneïa els correus que sortien de Barcelona abans de partir i els traginers, en passar per la placeta, saludaven la seva patrona, fent “espetegar la xurriaca” (el fuet). Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles.

El 1909, durant la Setmana Tràgica, va ser totalment incendiada, i es va restaurar i obrir de nou al culte el febrer de 1910.[2]

Intervencions arqueològiques[modifica | modifica el codi]

S'han fet intervencions arqueològiques a la capella el 1995, el 1996 i el 2002.

El 1995 es va dur a terme una intervenció centrada a la cripta de la capella d’en Marcús, on es va practicar una petita cala d'1,18 x,18 m., situada al costat de la paret que dóna a la placeta d'en Marcús, per tal de comprovar si existien restes del paviment original o restes d’elements anteriors a la construcció de la capella. A més a més, es van practicar cales parietals en diversos punts de la capella per tal de conèixer el funcionament constructiu de la cripta. En total es van efectuar unes 14 cales. La intervenció arqueològica va confirmar que el paviment de cairons quadrats actuals no corresponia a l’original del moment de construcció de la cripta. El paviment original es trobaria a uns 25 cm. per sota i estava compost per cairons rectangulars com els que es veien als replans de les escales d’accés a la cripta.[4]

El 1996 es va dur a terme una intervenció arqueològica. La intervenció a la Capella d’en Marcús tenia com a objectiu la restauració de la façana, la teulada i la cripta. Pel que feia a les dues primeres parts, es tractava d’eliminar l’encintat decoratiu que deslluïa en les façanes romàniques, i reparar la teulada i el porxo que hi ha sobre la porta principal. A la cripta calia llevar la pintura que estava en molt mal estat, arreglar o renovar la pavimentació, i si calia, repicar les parets per tal d’arrebossar-les de nou. Amb l’actuació es van poder determinar diversos aspectes del procés de construcció de la capella. En primer lloc, la capella tenia l’aspecte que se li va donar en l’època de l'arquitecte Florensa (1957), exceptuant segurament l’actual pavimentació del pis. La cripta possiblement va ser arreglada i pintada de nou. Amb el repicat i la neteja i examen del parament, es va poder determinar que la capella havia tingut sempre l’absis pla i que l’edifici veí, en el seu moment, simplement se li va adossar i no el va tallar. A més a més, la cripta va ser construïda com un edifici dins un altre, per la qual cosa es va destruir el paviment original de la capella i es van recalçar les parets mestres. Això es va fer amb totxanes quadrades i rectangulars lligades amb morter i ciment ràpid. També es va considerar que la cúpula de la sala més gran era una reparació posterior deguda, segurament, pels diversos incendis que va sofrir l’edifici en la seva història recent. Donades les grans dimensions de la cripta, en proporció a la capella (aquella retalla el fonament de la paret mestre de la capella i entra dins del subsòl de l’edifici veí), i la presència d’un suposat reliquiari, es va considerar que en algun moment s'hi van practicar activitats de culte. Per últim, tal com ja es va indicar en la intervenció anterior, el paviment aïllant a base de resines, que va suposar l'elevació del pis de la cripta, es va produir a inicis del segle XIX.[3]

El 2002 la intervenció es basà en l'obertura d'una rasa entre el núm. 2 i 8 del carrer Carders amb una amplada de 0,60-0,70 cm. i una fondària que oscil·lava entre 0,90 i 1,10 m. Es van detectar diverses estructures de canalitzacions i de serveis d’època moderna (s. XVIII-XIX), les quals afectaven nivells romans. Un d’aquests es va interpretar com un nivell d’ús. Els materials apareguts (àmfora tarraconesa) el situaven en un horitzó cronològic altimperial, però es remarcava que calia anar molt amb compte perquè l’espai estudiat era molt reduït i per tant els materials recollits tenien una representativitat relativa.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Amelang, J., Gil, X., McDonogh, G. Dotze passejades per la història de Barcelona. Barcelona, 1992. Edita Olimpíada Cultural i Ajuntament de Barcelona ISBN 84-7609-530-9
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Adell i Gisbert, Joan-Albert. «Mare de Déu de la Guia (o capella d'en Marcús)». A: Catalunya Romànica. Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Enciclopedia Catalana, juny 1992, p. 232-233. ISBN 84-85194-56-X. 
  3. 3,0 3,1 «Capella d'en Marcús». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. «Capella d'en Marcús». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
  5. «Capella d'en Marcús». Carta Arqueològica de Barcelona. Barcelona: Servei d'Arqueologia de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capella d'en Marcús Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 23′ 8.86″ N, 2° 10′ 47.69″ E / 41.3857944°N,2.1799139°E / 41.3857944; 2.1799139