Cardillac

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióCardillac
Forma musical òpera
Compositor Paul Hindemith
Llibretista Ferdinand Lion
Idioma alemany
Basat en Das Fräulein von Scuderi d'E.T.A. Hoffmann (Ernst Theodor Amadeus Hoffmann)
Data de publicació segle XX
Gènere Grand opéra
Nombre de parts d'una obra d'art tres
Versió
  • Zuric, 20 de juny de 1952
Personatges
  • Cardillac, l'orfebre (baríton) - Robert Burg
  • Filla de Cardillac (soprano) - Claire Born
  • L'ofiacial (tenor) - Max Hirzel
  • El comprador d'or (baix - Adolph Schoepfin
  • El cortesà (cavaller) (tenor) - Ludwig Max Eybisch
  • La senyoreta (soprano) - Grete Merrem-Nikisch
  • Mariscal (baix) - Paul Schöffler[1]
  • Estrena
    Estrena 9 de novembre de 1926
    Escenari Staatsoper de Dresden,
    Director musical Fritz Busch[2]
    Modifica les dades a Wikidata

    Cardillac és una òpera en tres actes de Paul Hindemith, amb llibret de Ferdinand Lion, basat en La senyoreta de Scuderi d'E.T.A. Hoffmann. S'estrenà a la Staatsoper de Dresden el 9 de novembre de 1926.

    Cardillac és la primera de la trilogia de Hindemith sobre la relació entre l'artista i la societat. Les altres són Mathis der Maler (1935) i Die Harmonie der Welt (1957).[3] Constitueix una de les millors òperes de Hindemith, el llenguatge es tornaria bastant més retòric i monolític en les següents dècades. Aquí, sense perdre el costat incisiu de la «nova objectivitat», serveix magníficament al trepidant relat d'E.T.A. Hoffmann sobre la fascinant figura d'un orfebre parisenc que se sent tan lligat a les joies que fabrica, que no dubta a matar per recuperar-les.[4]

    El protagonista és l'orfebre Cardillac, que fabrica coses meravelloses i a causa de la seva obsessió per elles, també les recupera cometent robatoris i assassinats. La trama gira entorn al dilema de revelar a l'opinió pública que l'estimat artista és també el criminal que va tornar a tota una ciutat temorosa. Els ciutadans i la policia no aconsegueixen fer cap connexió entre la coincidència de les compres i els assassinats fins que Cardillac finalment confessa. Al final una multitud el copeja fins a la mort, però després que la seva filla expliqui que els assassinats no eren més que la conseqüència del seu amor per la bellesa, la multitud canta un elogi captivador.[3]

    Origen i context[modifica]

    L'estiu de 1925, Ferdinand Lion va fer el suggeriment a Hindemith que hauria de compilar un llibret basat en la novel·la Das Fräulein von Scuderi d'E.T.A. Hoffmann. Hindemith va intervenir en aquest procés en una etapa primerenca amb nombroses sol·licituds d'alteracions, sobretot en els esbossos per al segon i tercer actes. La monografia dedicada a Cardillac escrita per l'editor de la publicació Franz Willms i publicat el 1926, se centra en una discussió del debat musicològic-operístic contemporani sobre la parella d'oposats «drama musical» i «òpera» com s'exemplifica en Cardillac. Willms considera que el concepte de «drama musical en què la música intensifica l'acció dramàtica, sobretot emocionalment, és obsoleta»; juxtaposa aquest concepte amb l'òpera en què el «text ha de donar l'oportunitat principalment per a la interpretació de la música molt variada i multifacètica».[5]

    A diferència d'altres òperes de Hindemith de la dècada del 1920, com Mörder, Hoffnung der Frauen o Hin und zurück, aparentment Cardillac sembla ser la més tradicional de totes, que reflecteixen l'estil Zeitoper que era popular en el moment. Al capdavall, Cardillac és una història que té lloc en un entorn quasi històric, en lloc de tenir un llibret basat en esdeveniments contemporanis. No obstant això, el cinisme i la ironia que centren el famós conte de Hoffmann és una potent trampa que va tenir una certa rellevància en el temps de Hindemith. Cardillac és el famós orfebre de París, que fabrica coses meravelloses i també les recupera a través del robatori o l'assassinat, i la trama gira entorn del dilema de revelar al públic que l'estimat fabricant és també el criminal que va fer que tota una ciutat esdevingués temorosa. Envoltat de personatges simpàtics, Cardillac ni es retracta ni confessa; més aviat, quan el seu engany es revela, Cardillac rep la sentència assassina de la multitud.[6]

    Hindemith va començar la composició de Cardillac el 12 d'octubre de 1925; l'acte I el va completar el 30 de novembre de 1925 a Frankfurt; l'acte II el va finalitzar el febrer de 1926 a Leipzig; l'acte III va quedar enllestit el 20 de maig de 1926.[2]

    Representacions[modifica]

    Fritz Busch va dirigir l'estrena

    Es va estrenar a l'òpera Estatal de Dresden, en la seva primera versió, el 9 de novembre de 1926, sota la direcció de Fritz Busch. Es va interpretar poc després per tota Alemanya. Va ser una de les òperes representades amb més freqüència durant la dècada de 1920 i va passar a convertir-se en l'obra escènica més reeixida de Hindemith.[3]

    Però Hindemith va haver de revisar tant la música com el text, ja que, segons Ian Kemp, l'idioma musical «semblava ordinari i indisciplinat». Així va sorgir una segona versió, després d'una profunda revisió,[4] que va ser estrenada al Stadttheater de Zuric el 20 de juny de 1952. A partir de 1953, Hindemith només va permetre que s'interpretés la segona versió revisada per a les representacions teatrals. No obstant això, després de la mort del compositor, el 1963, la versió original va tornar a ser representada.[7]

    Argument[modifica]

    Acte I[modifica]

    Escena 1. A Paris. El poble està embogit a causa d'una sèrie de matances comeses per un assassí no identificat. Un funcionari busca calmar la multitud i promet que l'autor serà castigat severament. Un Cavaller declara a la Dama que totes les víctimes havien comprat un objecte de Cardillac, orfebre d'una habilitat inigualable. La Dama promet al Cavaller ser seva si li ofereix la creació més bella de Cardillac.

    Escena 2 La Senyora s'abandona al somni amb la idea que el Cavaller li portarà el regal promès. El Cavaller arriba amb un cinturó daurat que ha comprat a Cardillac. Un home emmascarat irromp, mata el Cavaller i desapareix amb el cinturó.

    Acte II[modifica]

    Al taller de Cardillac. L'orfebre refusa l'or que un Comerciant d'or li ofereix, jutjant impur. El comerciant d'or sospita que Cardillac està embolicat en els assassinats: no creu en el fet que totes les víctimes havien estat clients de l'orfebre sigui una coincidència. La Filla de Cardillac rep la visita del seu estimat, un oficial jove. Ella explica que està indecisa entre l'amor (ella planeja escapar amb ell) i la devoció filial. Seguidament retreu al seu pare sentir més emoció pels seus treballs que per la seva filla i li confessa el seu amor per l'Oficial.

    Cardillac mostra els seus treballs al Rei (un paper mut) però el persuadeix perquè no en compri cap, d'aquesta manera -diu a part- no l'obligarà a matar-lo. L'Oficial ve a demanar la mà de la seva filla en matrimoni i compra una cadena d'or sense que l'orfebre sigui capaç de dissuadir-lo.

    Acte III[modifica]

    Un carrer a la nit. El Comerciant d'or vigila Cardillac que, emmascarat, segueix a l'Oficial per matar-lo. No obstant això només el fereix lleugerament i el Comerciant dóna l'alarma. Els guàrdies arresten Cardillac que és acusat pel Comerciant d'intent d'assassinat. No obstant això l'Oficial exculpa a l'orfebre i insinua que el Comerciant podria ser el culpable. Turmentat per la seva consciència, Cardillac surt en defensa del Comerciant d'or, provocant la còlera del poble. La multitud amenaça amb destruir les seves obres si ell no revela la identitat de l'assassí. Cardillac confessa i és linxat. L'Oficial intenta protegir-lo, afirmant que ha patit un atac de bogeria. Cardillac mor després de besar la cadena d'or comprada per l'Oficial.[8]

    Enregistraments[modifica]

    Referències[modifica]

    1. «Almannaco 9 November 1926» (en italian). AmadeusOnline. [Consulta: 12 setembre 2010].
    2. 2,0 2,1 Luttmann, 2009, p. 362.
    3. 3,0 3,1 3,2 «Dades sobre l'òpera» (en castellà). Classistic. [Consulta: 26 juliol 2016].
    4. 4,0 4,1 Banús, Rafael. «Paul Hindemith: Cardillac» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 26 juliol 2016].
    5. «Comentari de l'òpera» (en anglès). Schott. [Consulta: 27 juliol 2016].
    6. Zychowicz, James L. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 27 juliol 2016].
    7. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Guía de Viena. [Consulta: 26 juliol 2016].
    8. «Argument» (en castellà). cineforum-clasico. [Consulta: 26 juliol 2016].

    Bibliografia[modifica]

    Vegeu també[modifica]

    Enllaços externs[modifica]