Casa-fàbrica Keittinger

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Casa-fàbrica Keittinger
Dades
TipusEdifici residencial i fàbrica Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativael Raval (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSant Pau, 77 i Sant Oleguer, 3 Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata

La casa-fàbrica Keittinger era un conjunt d'edificis situats als carrers de Sant Pau[1] i de Sant Oleguer[2] del Raval de Barcelona, enderrocats del PERI.

Història[modifica]

Pierre (Pere) Keittinger (Sant Clamenç (Llenguadoc), 1772 - Barcelona, 1837)[3] era el setè dels vuit fills del fabricant d'indianes André-Louis Keittinger (Ludwigsburg (Württenberg), 1728 - Montpeller, 1800),[4] i es va establir a Barcelona a finals del segle xviii.[5][6]

Cap al 1825, la família Keittinger es va instal·lar a l'antiga residència del fabricant d'indianes Pau Ramon (vegeu casa Pau Ramon), i el 1826, el fabricant de tints de cotó vermell Pere Keittinger (probablement fill de l'anterior) va demanar permis per a aixecar un nou edifici de planta baixa, entresol i quatre pisos al carrer de Sant Oleguer, segons el projecte del mestre de cases Joan Valls.[7] Tanmateix, només se'n va arribar a construir la planta baixa i l'entresol, i el 1829 va presentar un projecte de remunta de quatre pisos sobre la construcció existent, aquest cop signat pel mestre de cases Jacint Torner.[8][9]

El 1830, el mateix Torner fou l'encarregat d'un altre edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau.[10] El 1857 hi havia la fàbrica de filats i teixits de Vicenç Torres i Fill,[11] i el 1863 la de teixits de Cuyàs i Fàbregas:[12] «San Pablo, 77, Fábrica de tejidos de Cuyás y Fábregas. Tejidos de mezcla de algodon y lana, escocesas y demás para vestidos de señoras.»[13] Altres indústries documentades foren la foneria de Llorenç Alier i Cia,[14] la fàbrica de corretges per a telers de Joan Gallart,[15] la de teixits de cotó de Marsal i Cia,[16] la de teixits de cotó i ganxet de Ramon Casals,[17] i la de xarops, aiguardents, licors i productes químics dels germans Fornés.[18]

Entre 1923 i 1983, l'edifici del carrer de Sant Oleguer acollí el curiós bar «Los Cuernos», anomenat així per les cornamentes que penjaven del sostre i les parets.[19][20][21]

Quarteró núm. 90 de Garriga i Roca (c. 1860)

Referències[modifica]

  1. Paricio, 1983, fitxa 36.
  2. Paricio, 1983, fitxa 56.
  3. «Pierre Keittinger». geneanet. Olivier Payenneville.
  4. «Andreas Ludwig (Louis André) Keittinger». geneanet. Olivier Payenneville.
  5. Diario de Barcelona, 25-09-1797, p. 1075-1076. 
  6. Diario de Barcelona, 19-05-1808, p. 620. 
  7. AHCB, C.XIV Obreria C-96, 30-3-1826.
  8. «Pere Keitinger. Comerciant. Sant Oleguer. Edificar 4 pisos sobre les botigues i l'entresòl existents». C.XIV Obreria C-104. AHCB, 02-11-1829.
  9. «Carrer Sant Oleguer 3». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
  10. «Pere Keittinger. Sant Pau. Edificar de 4 pisos amb balcons i retirar l'obertura de la claveguera principal coneguda com sèquia de Confent». C.XIV Obreria C-105. AHCB, 11-02-1830.
  11. El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 217, 235. 
  12. El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 140, 218. 
  13. Anuario general del comercio, de la industria y de las profesiones; de la magistratura y de la administracion, 1863, p. 55, 349, 449, 1058. 
  14. Guía general de Barcelona, 1861, p. 182. 
  15. Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1880, p. 629. 
  16. Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1886, p. 866. 
  17. Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administracion, 1906, p. 1293. 
  18. Anuario-Riera, 1897, p. 99. 
  19. «BAR LOS CUERNOS. Sant Oleguer 3 (1923-1983)». Barcelofília (bloc). Miquel Barcelonauta, 06-11-2010.
  20. Carandell, José María. La guía secreta de Barcelona, 1974, p. 217. 
  21. Villar, Paco. Historia y Leyenda del Barrio Chino (1900-1992). Crónica y documentos de los bajos fondos de Barcelona, 1996, p. 193-195. 

Bibliografia[modifica]