Vés al contingut

Castanyada

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentCastanyada
Imatge
Castanyes cuites
Interval de tempssegle XVIII Modifica el valor a Wikidata - 
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata

La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, especialment a Catalunya. Se celebra el dia de Tots Sants, si bé darrerament és freqüent desplaçar-ne la celebració a la vigília d'aquesta diada, el vespre del 31 d'octubre.

Com el halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses o gallegues, o també el Samhain (Cap d'Any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la Castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paperines o cucurulls de paper de diari que al País Valencià anomenen mesures. A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de tardor.[1]

Castanyes al foc.

Història

[modifica]

La Castanyada s'origina a finals del segle xviii i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.[2]

« Tanmateix, de tot l'univers animista de creences temoroses envers els morts i la vida d'ultratomba, comú a moltes religions i cultures, només suma avui en la nostra cultura popular l'àpat festiu tradicional de panellets i la flaire fumejant que escampen, als carrers i les places de les viles i ciutats, les típiques parades amb el fogó de torrar castanyes, mentre les castanyeres pregonen: "Calentes i grosses! Qui en vol, ara que fumen?" »
— Joan Soler i Amigó

Figura de la Castanyera

[modifica]
La castanyera segons una auca vuit-centista.

Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes, que ven al carrer. Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un «quarto», equivalent a tres cèntims de la nostra moneda.[cal citació] Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:

«

Calentes i grosses;
qui en vol, ara que fumen?

»

La mainada, per fer-les enfadar, cridava:

«

Petites i dolentes;
de les vuit,
set de pudentes.

[3]
»

La tradició

[modifica]

En els dies compresos entre l'1 de novembre (Tots Sants) i l'11 de novembre (Sant Martí) (pot celebrar-se, també en dates pròximes), se sol celebrar aquesta festa on no falten les castanyes torrades al foc, el vi novell i els xoriços.

La festa consisteix a encendre una foguera i, un cop hi ha brases, s'hi col·loca a sobre un cilindre metàl·lic amb forats a la base, anomenat tambor o, en algunes zones, tixolo. Sobre aquest recipient, o un altre per l'estil, s'estenen les castanyes a les quals prèviament se'ls ha realitzat un tall en un extrem perquè no saltin o explotin. Un cop cuites es pelen i es mengen.

És corrent ensutjar la cara amb les restes de la foguera, saltar les fogueres, ja que porta sort així com realitzar diferents jocs tradicionals, explicar contes i cantar cançons populars.[cal citació]

Referències

[modifica]
  1. «La castanhada» (en occità). L'Escomessa. Centre Regional dels Ensenhaires d'Occitan (CREO) de l'IEO a Provença. Arxivat de l'original el 20 gener 2012.
  2. Soler i Amigó, 2001, p. 200-201.
  3. «84 Dites i refranys de Tots Sants». Museu-Arxiu de Cabrils, 01-11-2019.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]