Castell d'Ortafà
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell i château  | |||
| Primera menció escrita | 913 | |||
| Construcció | Segle X | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Romànic | |||
| Altitud | 30,17 m | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Ortafà (Rosselló) | |||
| ||||
El Castell d'Ortafà és un castell medieval d'estil romànic del segle xi situat en el poble d'Ortafà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
Està situat[1] al lloc més elevat de l'indret on es dreça el poble d'Ortafà. S'hi accedeix pel carrer del Castell. En l'actualitat és un edifici d'ús privat.
Història[modifica]
Documentat des del 913 el lloc d'Ortafà en un contracte de compra-venda d'unes terres super illos terrados de Ortafan (les terrasses de la riba esquerra del Tec), torna a aparèixer el 981 en la cessió d'un alou in villa Hortafano. La possessió del lloc anà passant per herència, sovint entre germans o entre oncle i nebot, a membres del bisbat d'Elna: Udalgar de Castellnou, arxipreste d'Elna, qui el cedí després del 1028 al seu germà, el vescomte Guillem de Castellnou; aquest el passà al seu fill, també anomenat Udalgar, ardiaca d'Elna, qui el cedí al seu nebot Guillem II, també ardiaca del mateix lloc i vescomte per mort del seu germà, qui el cedia a un altre nebot, Guillem III, vescomte de Castellnou.
A la segona meitat del segle xii ja apareix una família cognominada Ortafà. Grimau d'Ortafà cedia a Girard II, comte de Rosselló, els seus feus d'Ortafà, que incloïen Vilanova de Raó i Adanarc, i aquests les retornava al seu vassall, amb dret d'alta i baixa justícia. Els Ortafà tingueren aquest senyoriu, i simultàniament ardiaconats a la seu d'Elna, fins a començaments del segle xiv, moment en què Clemència de Durban d'Ortafà, neta del senyor del lloc i prestigiós trobador Ponç d'Ortafà es casa amb Berenguer de Perapertusa. Però, com era habitual en aquests casos, el nou cap de casa adoptà el cognom Ortafà, i així la família tingué continuïtat fins al 1660, amb Ramon d'Ortafà. La filla d'aquest traslladà el senyoriu als Viver de Lansac, a causa del seu casament amb l'hereu d'aquella casa, Alexandre del Viver. Ortafà continuà sota el senyoriu d'aquesta família fins a la Revolució Francesa.
Les restes del castell[modifica]
El castell va ser restaurat -de fet, totalment refet- a finals del segle xix - començaments del xx, sense criteris arqueològics o historicistes. Per això el castell romànic està molt desfet, però se'n poden reconèixer alguns elements. El cos principal ha perdut el seu caràcter original, i és ara un casal modern, de principis del segle xx. Les dues torres conservades han estat objecte d'una reconstrucció de tipus romàntic, i han quedat coronades d'una forma poc fidel a l'original. Es conserven alguns dels talussos de les muralles, i al llarg del carrer del Castell, les cases presenten moltes pedres del castell a la part baixa de les construccions. Al carreró de la Muralla també hi ha un llarg fragment de talús.
El recinte murallat envoltava el pujol on es dreça el castell; se'n conserven dues torres cilíndriques, amb parament original fins a uns 5 m d'alçada, i el recinte queda marcat en bastants trossos pels talussos conservats. A més, les cases d'aquest sector de segur que amaguen moltes més restes de la muralla del poble.
Bibliografia[modifica]
- Becat, Joan; Ponsich, Pere; Gual, Raimon. «Ortafà». A: El Rosselló i la Fenolleda. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 14). ISBN 84-85194-59-4.
- Ponsich, Pere; Badia i Homs, Joan. «Ortafà: Castell d'Ortafà». A: El Rosselló. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya romànica, XIV). ISBN 84-7739-601-9.