Castell de Can Feu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Castell de Can Feu
Imatge
Dades
TipusCastell Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura eclèctica Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaSabadell (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
 41° 32′ N, 2° 05′ E / 41.54°N,2.09°E / 41.54; 2.09Coord.: 41° 32′ N, 2° 05′ E / 41.54°N,2.09°E / 41.54; 2.09
Bé Cultural d'Interès Local
Identificador27830

La Torre d'en Feu (anomenat popularment com a Castell de Can Feu) és un edifici romàntic del segle xix situat a l'oest de Sabadell. Des de 2018 és propietat de l'Ajuntament de Sabadell. Cada primer diumenge de mes, a les 10 del matí, l'Associació Cultural Can Feu hi fa una visita gratuïta exterior amb guia.

La Torre de Riu situada a Alp (Cerdanya) i la Torre d'en Feu són edificis germans, ja que eren del mateix propietari, el noble barceloní en Josep Nicolau d'Olzina i de Ferret.

Història[modifica]

Època medieval[modifica]

En el lloc on hi ha el castell, hi va haver, en època medieval, una casa fortificada probablement amb una torre de defensa. La seva ubicació era totalment estratègica, ja que vigilava un dels vials més importants en l'antiguitat, la Via Augusta, que en aquest tram fou anomenada més tard com el camí de Sant Quirze.

El seu nom era la Torre de Sobarber. Després de patir un gran incendi a principis del segle xvi, la torre fou coneguda com a a Torre Cremada. Més tard, va ser coneguda com Torre Vallcorba pels nous propietaris, que la restauraren i l'adaptaren a noves funcions agrícoles.

Els Feu de Sabadell[modifica]

La Torre es va vendre el 16 de juny de 1674 a Pau de Feu, mercader natural de Barcelona. Anys més tard, els Feu es van comprar també el Mas Oleguer amb el pou de glaç.

Pau de Feu i  Soler va ser ennoblit el 13 de maig 1686 pel rei Carles II. El senyor Feu tenia una societat per a la producció i venda de teixits amb un altre mercader de Barcelona, en Feliu de la Penya.  Entre els darrers anys del segle xvii i la primera meitat del segle xviii els Feu remodelaren i ampliaren l'antiga Torre com a segona residència a l'estil dels palauets setcentistes barcelonins.

Els Olzina de Barcelona[modifica]

Torre mestra del castell.

Els Olzina de Riusech, originaris de Cardona, establerts a Barcelona des del segle xvi, havien fet carrera administrativa tant en el Consell de Cent com a la Generalitat.

Tenien terres i propietats a la ciutat de Barcelona, al Pla de Barcelona, al Vallès, al Bages, al Maresme i a la Cerdanya.

Però el fet històric més recordat era l'entroncament familiar amb la casa de Riusech, de Monistrol de Montserrat. Segons la llegenda catalana, foren els membres de la nissaga Riusech els que varen descobrir la imatge de la Verge de Montserrat dintre la Cova a la muntanya el 880.

Els Olzina van esdevenir nobles l'any 1513 i en el decurs dels segles posteriors van incorporar patrimonis i augmentant la seva riquesa gràcies a les aliances matrimonials.  

L'any 1747 els Olzina hereten les finques  dels Feu (Torre d'en Feu, Mas de Sant Oleguer amb el molí i el pou de glaç)  pel casament de la pubilla Isabel de Feu i Rojas (filla de Pau de Feu i Soler) amb Josep Ignasi d'Olzina i d'Amigó de Morer i de Riusech.  A principis del segle xix, els Olzina eren una de les nissagues amb més poder econòmic.

La reforma romàntica de la Torre d'en Feu[modifica]

L'any 1879, l'últim descendent de la nissaga, en Josep Nicolau d'Olzina i Ferret (1841-1924) decideix començar una restauració "en estil" de la Torre d'en Feu. Aquesta restauració, que seria una reforma molt profunda de les estructures existents del segle xvii i XVIII, acabarien l'any 1901. Però no foren acabades del tot segons el projecte original. Per reformar la Torre en un castell va contractar a l'arquitecte August Font i Carreras de Barcelona. August Font va ser autor d'altres obres importants i conegudes com la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona i la Plaça de Braus de les Arenes, entre d'altres.

Després de la mort d'Olzina[modifica]

Josep Nicolau d'Olzina mor l'any 1924 i tota la finca l'hereta el seu nebot, en Guillem de Pallejà Ferrer-Vidal, IV Marquès de Monsolís.

L'any 1937 el castell va esdevenir residència d'estudiants de l'Institut Obrer d'Ensenyament, creat a Sabadell el 10 de març de 1937. Després de la guerra civil, el castell tornà a la família Pallejà. L'any 1994 es venen els terrenys restants de la finca i el castell a l'empresa MAS DURAN SA de Sant Quirze del Vallès.

L'any 2012 l'Ajuntament va aprovar la creació d'un parc de 6 hectàrees al voltant del castell, on antigament s'ubicava el bosc de Can Feu,[1] completament talat.[2]

Expropiació[modifica]

El maig del 2017 l'Ajuntament de Sabadell va anunciar que expropiaria el castell a Mas Duran SA. L'Ajuntament executaria una expropiació de mutu acord i es signarà un conveni, que deixarà sense efecte l'anterior.[3]

Finalment, el conveni signat el 2018 va establir que s'expropiava el Castell i la zona verda que l'envolta, amb la condició que estigués lliure de càrregues i d'ocupants. El preu de l'expropiació fou de 24.798,07 euros, xifra que l'antic propietari devia a l'Ajuntament per l'impagament d'impostos endarrerits. Es preveu habilitar una zona verda al seu voltant un cop acabin les obres de soterrament de la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.[4]

Els jardins romàntics[modifica]

La Torre d'en Feu disposava d'uns magnífics jardins d'una extensió aproximada d'una hectària. Aquests foren creats entre 1886 i 1907. El jardiner encarregat de la plantació dels arbres i plantes fou en Joan Badia.

El parc intramuralles del castell fou talat també després de la guerra civil per a disposar espai per a la cria de bestiar per part del Marquès de Monsolís. Actualment els terrenys resten erms. L'any 2019, amb els plànols originals dels jardins, L'associació Cultural Can Feu va guanyar els Pressupostos Participatius de l'Ajuntament de Sabadell per a destinar 100.000 euros a la recuperació dels antics jardins romàntics. Es preveu que les obres comencin els propers anys.[5]

El bosc de Can Feu[modifica]

Al voltant del castell hi havia el bosc de Can Feu, un indret mític que va desaparèixer just després de la Guerra Civil per deixar pas al ciment i a l'asfalt. Conegut com el paradís del Vallès per la seva bellesa i singularitat, segurament va ser l'indret més cèlebre de Sabadell –tant dins com fora de Catalunya– durant el primer terç del segle xx. Ocupava unes 40 hectàrees a l'oest de la ciutat, on avui hi ha part dels barris dels Merinals, de Can Feu i de Can Gambús. Un bosc humanitzat, un espai d'esbarjo popular que tothom se sentia seu malgrat tenir un propietari, on s'havien congregat milers de persones en actes ben diversos. Per als escolars, fer-hi cap era la sortida predilecta i molts hi celebraven el Dijous Gras, però era apreciat també pels fotògrafs –que n'han deixat imatges espectaculars– i pels joves pintors –que hi plantaven el cavallet per aprendre l'ofici–. Si s'hagués conservat, avui podria ser un pulmó verd dins la ciutat, però es va acabar convertint en sòl urbà.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Can Feu, pèrdua d'un bosc vallesà. Fàrras, Jaume, Rofes, Joan i pròleg de Feliu Formosa. 1987. Terrassa, Edit. Ègara, 36p.
  2. «Es projecta un parc al castell de Can Feu». iSabadell.cat, 08-02-2012. [Consulta: 11 agost 2012].
  3. «L'Ajuntament expropiarà el Castell de Can Feu i la zona verda que l'envolta». [Consulta: 25 maig 2017].
  4. «El Castell de Can Feu i la zona verda que l'envolta són definitivament de propietat municipal». [Consulta: 15 març 2018].
  5. Redacció, Escrit per. «Aquests són els 18 projectes guanyadors del Construint Ciutat 2019», 28-01-2019. [Consulta: 28 febrer 2020].
  6. Prat Fernàndez, Cesc «El bosc de Can Feu, enyorat. La història d'un bosc sabadellenc mitificat durant el primer terç del segle XX, que va desaparèixer tallat de soca-rel just acabada la Guerra Civil». Vallesos, 20, Hivern-primavera 2020/2021, pàg. 84-87.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Can Feu