Castell de Can Feu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Castell de Can Feu
Castell de Can Feu.jpg
Dades
Tipus castell
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaVallès Occidental
MunicipiSabadell
 41° 32′ 20″ N, 2° 05′ 38″ E / 41.539°N,2.09383°E / 41.539; 2.09383
Bé cultural d'interès local
Identificador 27830
Modifica les dades a Wikidata

La Torre d'en Feu (Conegut vulgarment com a Castell de Can Feu) és un castell romàntic del segle XIX situat a l'oest de Sabadell. Des de 2018 és propietat de l'Ajuntament de Sabadell. Cada primer diumenge de mes es fa una visita gratuïta exterior, a partir de les 10 del matí.

Història[modifica]

Època medieval[modifica]

En el lloc on està el castell, hi va haver en època medieval, una casa fortificada probablement amb una torre de defensa. La seva ubicació era totalment estratègica, vigilant  un dels vials més importants en l’antiguitat, la Via Augusta, anomenat més tard com el camí de Sant Quirze.

El seu nom era la Torre de Sobarber. Després de patir un gran incendi a principis del segle XVI, la torre fou coneguda com Torre Cremada. Més tard, va ser coneguda com Torre Vallcorba, pels nous propietaris que la restauraren i l’adaptaren a noves funcions agrícoles.

Els Feu de Sabadell[modifica]

La Torre es ven el 16 de juny de 1674 a Pau de Feu, mercader natural de Barcelona. Anys més tard, els Feu es compren també el Mas Oleguer amb el pou de glaç.

Pau de Feu i  Soler va ser ennoblit el 13 de maig 1686 pel rei Carles II.  El senyor Feu tenia una societat per a la producció i venda de teixits amb un altre mercader de Barcelona, en Feliu de la Penya.  Entre els darrers anys del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII els Feu remodelaren i ampliaren l’antiga Torre com a segona residència a l’estil dels palauets setcentistes barcelonins.

Els Olzina de Barcelona[modifica]

Torre mestra del castell.

Els Olzina de Riusech, originaris de Cardona, afincats a Barcelona des del segle XVI, havien fet carrera administrativa tant en el Consell de Cent com a la Generalitat.

Tenien terres i propietats a la ciutat de Barcelona, al Pla de Barcelona, al Vallès, al Bages, al Maresme i a la Cerdanya.

Però el fet històric més recordat era l’entroncament familiar amb la casa de Riusech, de Monistrol de Montserrat. Segons la llegenda catalana, foren els membres de la nissaga Riusech els que varen descobrir la imatge de la Verge de Montserrat dintre la Cova a la muntanya el 880.

Els Olzina van esdevenir nobles l’any 1513 i en el decurs dels segles posteriors van incorporar patrimonis i augmentant la seva riquesa gràcies a les aliances matrimonials.  

L’any 1747 els Olzina hereden les finques  dels Feu (Torre d’en Feu, Mas de Sant Oleguer amb el molí i el pou de glaç)  pel casament de la pubilla Isabel de Feu i Rojas (filla de Pau de Feu i Soler) amb Josep Ignasi d’Olzina i d’Amigó de Morer i de Riusech.  A principis del segle XIX, els Olzina eren una de les nissagues amb més poder econòmic.

L’any 1880, l’últim descendent de la nissaga, en Josep Nicolau d’Olzina i Ferret (1841—1924) va protagonitzar  amb els seus cunyats una juguesca per veure qui faria el castell més impressionant, seguint la moda romàntica vuitcentista. Josep Nicolau decideix llavors remodelar i ampliar la Torre d’en Feu.

La reforma romàntica  de  la Torre d'en Feu[modifica]

Per reformar la Torre en un castell va contractar a l’arquitecte August Font i Carreras  de Barcelona. Les obres van començar l’any 1879 i van acabar el 1901 aproximadament. Encara que la reforma fou radical, tan exterior com interiorment, va preservar espais i elements de l’interior residencial del 1700. August Font va ser autor d’altres obres importants i conegudes com la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona i la Plaça de Braus de les Arenes, entre d’altres.

Però, la Torre d’en Feu no va guanyar la juguesca i es va quedar a mig fer. Guanyà el castell de Saleta del Mas, a Sant Hilari Sacalm, propietat del Marquès de Monsolís. La Torre d’en Feu estava rodejat del famós bosc de Can Feu, que fou talat incontroladament durant la guerra civil.

Anys recents[modifica]

L'any 1937 el Castell de Can Feu va esdevenir residència d'estudiants de l'Institut Obrer d'Ensenyament, creat a Sabadell el 10 de març de 1937. Després de la guerra civil, el castell tornà a la família Pallejà. L'any 1994 es venen els terrenys restants de la finca i el castell a l'empresa MAS DURAN SA de Sant Quirze del Vallès.

L'any 2012 l'Ajuntament va aprovar la creació d'un parc de 6 hectàrees al voltant del castell, on antigament s'ubicava el bosc de Can Feu,[1] completament talat.[2]

Expropiació[modifica]

El maig del 2017 l’Ajuntament de Sabadell va anunciar que expropiaria el Castell a Mas Duran SA. L’Ajuntament executaria una expropiació de mutu acord i es signarà un conveni, que deixarà sense efecte l’anterior.[3]

Finalment, el conveni signat el 2018 va establir que s’expropiava el Castell i la zona verda que l’envolta, amb la condició que estiguès lliure de càrregues i d’ocupants. El preu de l’expropiació fou de 24.798,07 euros, xifra que l’antic propietari devia a l’Ajuntament per l’impagament d'impostos endarrerits. Es preveu habilitar una zona verda al seu voltant un cop acabin les obres de soterrament de la línia de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.[4]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Can Feu, pèrdua d'un bosc vallesà. Fàrras, Jaume, Rofes, Joan i pròleg de Feliu Formosa. 1987. Terrassa, Edit. Ègara, 36p.
  2. «Es projecta un parc al castell de Can Feu». iSabadell.cat, 08-02-2012. [Consulta: 11 agost 2012].
  3. «L’Ajuntament expropiarà el Castell de Can Feu i la zona verda que l’envolta» (en ca-es). [Consulta: 25 maig 2017].
  4. lópez, núria. «El Castell de Can Feu i la zona verda que l’envolta són definitivament de propietat municipal» (en ca-es). [Consulta: 15 març 2018].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Can Feu Modifica l'enllaç a Wikidata