Castell de Rodonyà
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Castell  | |||
| Construcció | segle XVI | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura del Renaixement | |||
| Altitud | 314 m | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Rodonyà (Alt Camp) | |||
| Lloc | Carrer Major | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 1866-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0006706 | |||
| Id. IPAC | 2334 | |||
| Id. IPAPC | 19733 | |||
El Castell de Rodonyà és un edifici del poble homònim (Alt Camp), declarat bé cultural d'interès nacional.[1] Era el centre de la baronia homònima, que comprenia a més, els llocs de Masarbonès, Montferri i les quadres de Montagut, integrades pels masos de la Torrella, el mas de la Font i el mas Rossell.[2]
Història
[modifica]Les primeres referències documentals del lloc de Rodonyà són de la segona meitat del segle xi, quan era vinculat al Castellvell de la Marca.[3] El 1170, es menciona el castell a la donació de Guila de Banyeres, vicària de Castellvell, i de Mir de Castellvell a Pere de Lotger del feu de Rodonyà.[4]
El 1310, l'arquebisbe de Tarragona Guillem de Rocabertí el va comprar a Bernat de Centelles, senyor de Centelles, de Vilabella i del feu de Rodonyà (que l'havia adquirit a Guillema de Montcada, baronessa de Montcada i de Castellvell i vídua de l'infant Pere d'Aragó) per 60.000 sous,[2][1] i l'any següent, el castlà Ramon de Tamarit li va retre homenatge.[2][1] El 1409, Bernat de Tamarit va comprar al rei Martí l'Humà les jurisdiccions del lloc, esdevenint així baró de Rodonyà.[5][2][1]
A mitjans del segle xvi, el castell fou profundament remodelat,[6] tot i que posteriorment els barons establirien la seva residència principal a Barcelona.[7] Durant la Guerra de Successió, els Tamarit foren partidaris de l'arxiduc Carles, que el 1707 atorgà el títol de comte a Salvador de Tamarit i de Vilanova, novè baró de Rodonyà.[8][2] Acabada la guerra, Felip V el va desterrar durant sis anys a Valladolid.[9] El patrimoni Tamarit va ser confiscat, i no seria retornat fins al 1774 a Josepa de Copons i d'Aguilar, vídua de l'hereu Salvador de Tamarit i de Xammar, que va fer testament a favor de la seva neboda Maria Miquela de Grimau d'Aguilar i de Copons,[10] casada amb Magí de Vilallonga i de Tamarit,[11] fill de Galceran de Vilallonga i de Gelpí[12] i de Maria Francesca de Tamarit de Xammar.[13]
A mitjans del segle xviii, el mal estat del conjunt va motivar unes obres que afectaren tant la planta baixa, on es potenciaren les dependències destinades a usos agrícoles, com la planta noble, on es condicionaren de nou moltes de les seves estances.[14] Cap al 1868, el castell va ser venut per Gaietà de Vilallonga i de Marimon, baró de Segur i de Rodonyà,[15] a un habitant del poble.[2][1] El 1919, va ser adquirit per l'Ajuntament, i posteriorment, va ser utilitzat com a escola.[1] Això va motivar la reforma de l'ala de ponent, que dona a la plaça major.[16]
El 2008 se'n va iniciar la rehabilitació, efectuada en diverses fases, per a acollir l'Ajuntament i diversos espais polivalents.[17] El 2011 es va acabar la segona fase de les obres,[18] durant les quals s'hi van descobrir set sitges medievals.[19] La tercera i darrera fase va encallar-se uns anys per manca de finançament,[20] i finalment es va inaugurar el 2017,[21] quedant pendent el celler, l'ala nord-est i la museïtzació.[22]
Descripció
[modifica]Està situat al centre del poble, a prop de l'església. És un edifici de pedra de grans proporcions i de planta quadrangular.[1]
La seva estructura externa es manté encara en bones condicions. Hi ha dos tipus de finestres; les de la part superior, de petites dimensions i alineades horitzontalment, i les que es troben a l'altura del primer pis, que són més grans i de diferent època i algunes d'elles amb emmarcament en pedra. La porta d'accés és d'arc de mig punt adovellat, i la façana està coronada per merlets. A la part baixa es conserven diversos arcs.[1]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Castell de Rodonyà». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 3 4 5 6 Esperança Piquer i Ferrer. «Castell de Rodonyà». Catalunya Romànica. Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 17.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 18.
- ↑ Pastor i Batalla, 2021, p. 112.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 21.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 24.
- ↑ «Salvador de TAMARIT y de VILANOVA». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ Reixach i Puig, 2008, p. 85.
- ↑ «Maria Micaela de GRIMAU y de COPONS-AGUILAR». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Magí de VILALLONGA y de TAMARIT». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Galceran de VILALLONGA y de GELPI». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Francesca de TAMARIT y de XAMMAR». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 21-22.
- ↑ «Gaietá de VILALLONGA y de MARIMON». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ Pastor i Batalla, 1999, p. 22.
- ↑ «Castell de Rodonyà». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- ↑ «El castell remodelat de Rodonyà es va presentar en societat». El Vallenc, 28-03-2011.
- ↑ «Troben fins a set sitges de l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna al castell de Rodonyà». VilaWeb, 02-09-2010.
- ↑ Gutiérrez, Carme «S'encalla la tercera i última fase de reforma del castell». El Punt, 03-09-2010.
- ↑ «Rodonyà inaugura el seu castell, després de les obres de rehabilitació». alcaldes.eu, 03-07-2017.
- ↑ Tudó, Alba «El castell de Rodonyà entra a l'última fase de la recuperació». Diari de Tarragona, 04-11-2017.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Pastor i Batalla, Isidre «El Castell-Palau de Rodonyà a través dels inventaris post mortem de la família Tamarit. Segles XVII-XVIII». La Resclosa, núm. 3, 1999, p. 17-34.
- Pastor i Batalla, Isidre «Senyories, drets i rendes del llinatge Tamarit de Rodonyà a les Terres del Gaià (segles XIV-XVIII)». La Resclosa, núm. 25, 2021, p. 107-126.
- Reixach i Puig, Ramon. Els orígens de la tradició política liberal a Catalunya. Mataró, s. XVIII i XIX. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, 2008 (Premi Iluro). ISBN 978-84-933109-6-7.