Centre Marxista Revolucionari Internacional

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióCentre Marxista Revolucionari Internacional
Dades
Tipusinternacional Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticasocialisme Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1932 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1940 Modifica el valor a Wikidata

El Centre Marxista Revolucionari Internacional (també conegut com "el Buró de Londres" o la "Lliga Obrera Internacional") va ser una associació internacional de partits socialistes d'esquerra. Els partits membres van rebutjar tant la socialdemocràcia com la tercera internacional controlada per Stalin.

Història de l'organització[modifica]

El CMRI es va formar el 1932, després d'una controvertida reunió en la Conferència de la Internacional Obrera i Socialista a Viena el 1931. El CMRI era conegut per diversos noms. Inicialment va ser denominat com a Comitè de Partits Socialistes Revolucionaris Independents i més tard com a Buró Internacional de la Unitat Socialista Revolucionària, encara que en aquell moment era conegut simplement com el Buró de Londres (anomenat per alguns com la 3 1/2 internacional, en analogia amb l'antiga 2½ Internacional de 1921-1923), encara que la seva seu central va ser traslladada de Londres a París el 1939 (ja que a més de la direcció de la secció francesa, el comitè central de cinc altres partits exiliats es trobava en aquesta ciutat). La seva joventut es va organitzar en l'Oficina Internacional d’Organitzacions de la Joventut Revolucionària.

Durant un període, el CMRI va estar a prop del moviment trotskista i de l'Oposició d'Esquerra Internacional. A principis dels anys trenta, Lev Trotski i els seus partidaris creien que la influència d'Stalin sobre la Tercera Internacional encara es podia combatre des de dins i de manera progressiva. Es van organitzar a l’Oposició d'Esquerra el 1930, que es volia constituir com un grup de dissidents antistalinistes dins de la Tercera Internacional. Els partidaris d'Stalin, que dominaven la Internacional, ja no tolerarien la dissidència. Tots els trotskistes i els sospitosos de ser influenciats pel trotskisme van ser expulsats.[1]

Trotski afirmava que les polítiques del Comintern del tercer període havien contribuït a l'ascens i triomf d'Adolf Hitler a Alemanya, i que al seu torn una política de front popular (amb l'objectiu d'unir totes les forces ostensiblement antifeixistes) va sembrar il·lusions en el reformisme i el pacifisme. El 1935 va afirmar que la Komintern havia caigut irremeiablement en mans de la burocràcia stalinista. Ell i els seus partidaris, expulsats de la Tercera Internacional, van participar en una conferència de l'Oficina de Londres. Tres d'aquests partits es van unir a l'Oposició d'Esquerra Internacional per signar un document redactat per Trotsky que demanava una Quarta Internacional, que va ser conegut com la "Declaració dels Quatre". Dos partits es van distanciar de l’acord, però el Partit Socialista Revolucionari Holandès va treballar amb l’Oposició d'Esquerra Internacional per a declarar la IV Internacional.[2]

La secció espanyola (Bloc Obrer i Camperol) es va fusionar amb la secció espanyola de l'Oposició d'Esquerra, la minúscula Esquerra Comunista d'Andreu Nin, formant el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Trotski, que emetia un discurs unidireccional sense entendre gaire cosa de la realitat espanyola, va afirmar que la fusió era una capitulació front al centrisme. El Partit Socialista dels Treballadors d'Alemanya, escissió d'esquerres del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, fundat el 1931, va cooperar breument amb l'Oposició d'Esquerra Internacional l'any 1933, però va abandonar aviat la crida verbal a una nova internacional.

La secretaria del Centre Internacional va recaure en el Partit Laborista Independent Britànic (ILP) durant tot el temps que va durar el CMRI excepte un dels vuit anys que van de 1932 a 1940. Fenner Brockway, líder de l'ILP, va ser president de l'Oficina durant la major part d'aquest període, mentre que el 1939, Julian Gorkin del POUM es va convertir en el seu secretari. En aquest moment, la Mesa tenia partits membres en més de 20 països, inclosos els Països Baixos, Àustria, Txecoslovàquia, Estats Units i Palestina.

Partits membres[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]