Ceolred
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle VII  |
| Mort | 716 Lichfield |
| Sepultura | Lichfield |
| Rei de Mèrcia | |
| 709 – 716 ← Coenred – Æthelbald → | |
| Activitat | |
| Ocupació | governant |
| Família | |
| Dinastia | Iclingues |
| Cònjuge | Werburga |
| Fills | Werburh (en)  |
| Pare | Æthelred |
| Germans | Ceolwald de Mèrcia, Osric i Oshere |
Ceolred (? - 716) fou rei de Mèrcia de 709 a 716. A finals del segle vii, Anglaterra era gairebé enterament dividida en regnes governats pels anglosaxons, que havien arribat a Gran Bretanya dos-cents anys abans. El regne de Mèrcia va ocupar el que avui són les Midlands, fent frontera amb Northúmbria al nord, Ànglia Oriental a l'est, i Wessex, el regne dels saxons de l'oest, al sud.[1] Essex, el regne dels saxons orientals, incloïa Londres i limitava amb l'Ànglia Oriental i el regne de Kent.[2]
La font principal d'aquest període és la Historia ecclesiastica gentis Anglorum escrita per Beda, completada cap al 731. Malgrat centrar-se en la història de l'església, aquesta obra proporciona informació valuosa sobre els primerencs regnes anglosaxons. Beda tenia informadors que li subministraren detalls de la història de l'església a Wessex i Kent, però sembla que Beda no tingué contacte directe amb Mèrcia.[3] Les cartes de Ceolred, registrant donacions reials de terres a individus i a cases religioses, també sobreviuen, i la Crònica anglosaxona, compilada a Wessex a les darreries del segle ix, però incorporant material més antic.[4][5][6][7]
Ancestres i regnat[modifica]
El pare de Ceolred, Æthelred, arribà al tron de Mèrcia el 675 a la mort del seu germà, Wulfhere. Æthelred abdicà el 704 i viatjà a Roma, deixant el regne al seu nebot Coenred, fill de Wulfhere.
El prestigi reduït tant de Ceolred com del seu predecessor, Coenred, podrien haver provocat malestar entre la noblesa merciana: Æthelbald estigué exiliat durant el regnat de Ceolred, i la supervivència d'hostilitats envers Ceolred podria indicar una insatisfacció més general amb la línia de govern.[8]
El 709 Coenred abdicà a favor de Ceolred.[9] Coenred viatjà a Roma i fou fet monjo pel Papa Constantí I.[10] Els historiadors han generalment pres com a verídic els relats de Beda sobre l'abdicació de Coenred, però Barbara Yorke ha suggerit la possibilitat que no hagués renunciat al tron voluntàriament. Hi ha casos de reis forçats a abandonar el seu càrrec i fer-se monjos per poder-los substituir; un d'aquests fou el rei Osred II de Northúmbria, qui fou dut a un monestir a la força.[10]
Ceolred era fill d'Æthelred, però la seva mare no va ser Osthryth, l'única muller d'Æthelred de la qual es té constància.[11] Hauria accedit al tron essent encara jove. Bona part de les informacions sobre Ceolred són altament negatives, acusant-lo de delictes i immoralitat; cosa que podria reflectir una mala relació amb envers els interessos de l'Església.[12] El 715, els mercis dirigits per Ceolred combateren una batalla al turó de Woden, no se sap si va ser contra els saxons de l'oest dirigits per Ine o bé amb ells contra un adversari desconegut, possiblement els britans; el resultat d'aquesta batalla és desconegut.[13]
Cartes[modifica]
Ceolred confirmà una donació a Waldhere, el bisbe de Londres, provant que Londres estava fermament sota el senyoriu de Mèrcia.[14] Més tard els reis de Mèrcia tractarien a Londres com la seva possessió directa, més que com una província governada per un rei vassall, però Ceolred no ho feu així.[12][15] Possiblement han perviscut tres cartes genuïnes de Ceolred.[16]
Mort i successió[modifica]
Al següent any Ceolred va morir; sant Bonifaci descrigué aquest episodi com si estigués en un frenesí embogit durant un banquet, "balbucejant amb dimonis i maleint als sacerdots de Déu". Æthelbald, membre d'una altra branca de la línia reial de Mèrcia que havia estat exiliat durant el regnat de Ceolred, el succeí.[11] Ceolred es casà amb santa Werburga de Mèrcia i fou enterrat a Lichfield.[17][13]
Referències[modifica]
- ↑ Yorke, 2001, p. 15–16.
- ↑ Yorke, 1990, p. 103—104.
- ↑ Yorke, Kings and Kingdoms, p. 100
- ↑ «Anglo-Saxons.net: S 54» (en anglès). Sean Miller.
- ↑ «Anglo-Saxons.net: S 65» (en anglès). Sean Miller.
- ↑ «Anglo-Saxons.net: S 81» (en anglès). Sean Miller.
- ↑ Lapidge, 1999, p. 35.
- ↑ Yorke, 1990, p. 112.
- ↑ Kelly i 2004, s.n..
- ↑ 10,0 10,1 Yorke, 1990, p. 174.
- ↑ 11,0 11,1 Kirby, 1992, p. 108–109.
- ↑ 12,0 12,1 Stenton, 1971, p. 203.
- ↑ 13,0 13,1 Crònica anglosaxona, traduïda per Michael Swanton (1996), manuscrits A i E, anys 715 i 716
- ↑ Kirby, 1992, p. 123—124.
- ↑ Wormald, 1991, p. 95.
- ↑ Cartes S 54, S 65, i S 81; vegeu les llistes sota "Confirmation of land / privileges" i "Grant" a la secció "Events" a «PASE Index of Persons» (en anglès). King's College London. Arxivat de l'original el 2012-03-01. [Consulta: 18 octubre 2015].
- ↑ «Britannia Biography of St. Werburga of Mercia». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 18 octubre 2015].
Bibliografia[modifica]
- Kelly, S. E.. «Coenred (d. 697)». A: Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press, 2004.
- Kirby, D.P.. The Earliest English Kings. Londres: Routledge, 1992. ISBN 0-415-09086-5.
- Lapidge, Michael. The Blackwell Encyclopedia of Anglo-Saxon England. Oxford: Blackwell Publishing, 1999. ISBN 0-631-22492-0.
- Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-821716-1.
- Swanton, Michael. The Anglo-Saxon Chronicle. Nova York: Routledge, 1996. ISBN 0-415-92129-5.
- Wormald, Patrick; Campbell, John; Eric, John. «The Age of Bede and Æthelbald». A: The Anglo-Saxons. Penguin Books, 1991. ISBN 0-14-014395-5.
- Yorke, Barbara. «The Origins of Mercia». A: Mercia: An Anglo-Saxon kingdom in Europe. Continuum, 2001.
- Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms in Early Anglo-Saxon England. Londres: Seaby, 1990. ISBN 1-85264-027-8.