Clara Peya Rigolfas
|
|
Aquest article o secció no és enciclopèdic i sembla un currículum. |
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 6 abril 1986 Palafrugell (Baix Empordà) | ||
| Formació | Escola Superior de Música de Catalunya Taller de Músics Conservatori de Sant Petersburg | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | compositora, pianista | ||
| Gènere | Jazz, folk i electrònica | ||
| Instrument | Piano | ||
| Participà en | |||
| 2025 | Global Sumud Flotilla | ||
| 2022 | Stop JJOO 2030 |
||
| Família | |||
| Germans | Ariadna Peya Rigolfas | ||
| Parents | Josefina Rigolfas i Torras, tia | ||
| Premis | |||
| |||
| Lloc web | clarapeya.com | ||

Clara Peya Rigolfas (Palafrugell, 6 d'abril de 1986)[1] és una pianista, compositora i intèrpret catalana. Des de 2008 ha publicat diversos àlbums que combinen elements del amb jazz, música de cambra, rap, música electrònica i pop, i sovint incorpora un discurs de contingut social i feminista. Ha publicat nombrosos àlbums des del 2008 i és cofundadora, amb Ariadna Peya, de la companyia Les Impuxibles. L’any 2019 va rebre el Premi Nacional de Cultura.
Biografia
[modifica]Joventut i formació
[modifica]Peya és filla de dos metges i va créixer en un entorn familiar amb una presència destacada de la música. Va començar a estudiar piano de petita,[2] juntament amb la seva germana Ariadna.[3][4]
L’any 2007 es va graduar en piano clàssic a l’ESMUC. Allà va estudiar amb el professor Leonid Sintsev. Va continuar formant-se amb ell més de dotze anys, també al Conservatori Rimsky-Korsakov de Sant Petersburg.[2] Posteriorment cursà els estudis superiors en jazz i música moderna al Taller de Músics de Barcelona.[5]
Carrera artística
[modifica]Inicis discogràfics
[modifica]Als 23 anys va iniciar la seva trajectòria discogràfica amb Declaracions (2010), primer d’una sèrie de treballs publicats de manera continuada durant la dècada següent.
El 2014 va editar Espiral, disc en memòria de la seva tieta Josefina Rigolfas, qui també era pianista. El 2015 va publicar Mímulus, amb col·laboracions vocals de Ferran Savall i Judit Neddermann.[6]
L'àlbum Oceanes (2017) va ser un homenatge a dones importants de la seva vida.[7] Per als títols de les melodies Peya va utilitzar els seus noms presentats com anagrames.[8]
Consolidació
[modifica]El 2018 va presentar Estómac, que combina jazz, rap, pop i electrònica i articula un discurs feminista al voltant de la desconstrucció de l'amor romàntic.[9] L'àlbum va rebre el premi Enderrock al millor disc del 2018.[10]
El seu primer treball per a piano sol, A A (Analogia de l’A-mort), arribà el 2019[10] Aquell mateix any va rebre el Premi Nacional de Cultura.[11]
Ha compost, també, música per a espectacles teatrals i musicals, com Mares i filles o Homes foscos.[6]
Projectes recents
[modifica]El 2020 va publicar Estat de larva, escrit durant el confinament per la pandèmia de la Covid-19. L’artista descriu aquest treball com un procés de recolliment i transformació personal, i els títols de les peces formen la frase “No sé vosaltres però jo necessito pell per viure”.[12]
"L’estat de larva és una etapa de recolliment en la qual acumules energia per encarar-te a la maduresa, a la nova vida, a noves maneres de fer. La majoria de larves es protegeixen dels seus depredadors i l'aïllament els permet generar a posteriori un moviment lliure".[12]
Posteriorment ha publicat Perifèria (2022), Corsé (2024) i Solilòquia (2025), consolidant-se com una de les pianistes més actives del panorama català contemporani.[13]
Treball multidisciplinari
[modifica]L’any 2011, Clara Peya juntament amb la seva germana, Ariadna Peya, coreògrafa i ballarina, creen la companyia “Les Impuxibles”. definida com un espai creatiu que fusiona música, dansa i arts escèniques.[14] Els seus projectes sovint aborden temàtiques socials (Aüc, el so de les esquerdes, 2017), com la violència sexual o el gènere (Painball, 2018).[15]
Ha treballat en els àmbits de la dansa, el teatre i el circ, creant música per a diverses produccions escèniques. Entre els seus projectes més destacats es troben 4Carmen (òpera col·lectiva, 2015), Renard, o el llibre de les bèsties (Teatre Lliure, 2016), Jane Eyre (Teatre Lliure, 2017) o Caramel (Les Impuxibles, 2024).
Ha compost també bandes sonores per a cinema i altres formats audiovisuals. Alguns exemples són Els que callen (2020), dirigida per Albert Folk, i Wolfgang (2025), dirigida per Javier Ruiz Caldera.[16]
Estil
[modifica]Peya ha desenvolupat un estil propi basat en la llibertat interpretativa[2] Ha citat influències de compositors com Erik Satie i Claude Debussy, al que s'aproxima quan dibuixa paisatges onírics que fugen de les lleis físiques i racionals, però a vegades també mostra influències de Bach i Mozart. També s’inspira en músics nordics als quals admira especialment com l’islandès Olafur Arnalds, que crea espais sonors al voltant de la soledat i per a qui la música és un refugi tant com ho és per a ella.[17][18] Segons ella mateixa, el seu pianisme és poc classificable, ja que combina elements de la música clàssica i contemporània.[19]
Peya no classifica el seu estil dins una etiqueta específica, afirma que busca que la coherència de cada disc sigui per discurs, per temàtica i per sonoritats.[18]
En els darrers anys acostuma a tocar sense partitura i afirma viure cada concert com si en fos l'últim que donés en la seva vida.[20][21]
Activisme i compromís social
[modifica]Clara Peya manté un compromís constant amb la denúncia per visibilitzar tabús socials i combatre els estigmes que considera injustos. Una consciència social, de classe i de gènere que la pianista practica activament des de petita.[22] L’artista es rebel·la contra el gruix social que silencia tot allò que li resulta incòmode d’afrontar.[18]
Ha afirmat en diverses entrevistes que l’art no és només un entreteniment, ha de ser una “eina de revolució i metamorfosis social, un instrument per a obrir preguntes i, a través d’elles, arribar a conclusions”.[23]
Peya ha denunciat repetidament l’exclusió de la diversitat- persones racialitzades, migrants, persones amb altres cossos o edats- i reivindica que aquestes persones reals ocupin espais públics com la televisió i el teatre.[22]
Amb la companyia Les Impuxibles fan servir la cultura com a eina per tractar sense embuts “les coses de les quals ningu parla”.[22] Alguns dels seus espectacles han tractat temes sobre la desconstrucció del gènere, la violència sexual, la llibertat d’expressió, la salut mental, temes compromesos amb l’actualitat, per visibilitzar i amb una critica al capitalisme, a l’heteropatriarcat i al sistema en general.[24] Peya reivindica l’accessibilitat, i comenta que “aquesta accessibilitat sovint passa per les emocions”.[25]
Feminisme i qüestions de gènere
[modifica]Un dels eixos centrals de l’activisme de Clara Peya és el feminisme i la denúncia de les desigualtats de gènere. En diverses entrevistes destaca la manca de referents femenins i com ella vol obrir camí per a que això es normalitzi i se’n trenqui l’estigma.[26]
Clara Peya reivindica que les dones parlin, s’expressin, riguin, cridin; que puguin tenir el cos que vulguin, no pertànyer a ningú, no haver d’entrar dins d’un patró i que la gent sigui com vulgui ser.[27]
La seva música també es creua amb la perspectiva queer i una crítica de l’heteropatriarcat: considera que la música “és queer sobretot si neix del que tu sents i del que tu vols sembrar en aquest món”,[28] reivindicant formes d’existir i de relacionar-se que trenquin les normes imposades.
A més, diversos estudis han analitzat el treball de Peya i Les Impuxibles des d’una perspectiva transfeminista. Segons una recerca acadèmica sobre feminismes en el teatre català, la companyia ha abordat qüestions relacionades amb les identitats trans i la desconstrucció del gènere, com en l’espectacle Limbo (2015). L’estudi destaca que amb aquesta creació, Les Impuxibles han establert aliances amb activistes del col·lectiu LGTBIQ+ i creadors trans, i com aquesta col·laboració vol, d’una banda, visibilitzar una temàtica molt desconeguda per a la majoria de l’audiència i, de l’altra, elevar-se com a referent possible per a persones de la comunitat trans.[29]
Activisme pro-Palestina i implicació en la Flotilla Global Sumud
[modifica]El 2025, Clara Peya va participar a la Flotilla Global Sumud, una iniciativa marítima internacional formada per activistes i voluntaris de més de quaranta nacionalitats que tenia per objectiu transportar ajuda humanitària a Gaza i denunciar el bloqueig marítim imposat per Israel.[29] La missió va salpar del port de Barcelona el 31 d’agost en una expedició que reunia una cinquantena d’embarcacions, entre les quals hi viatjaven també figures com Ada Colau i Greta Thunberg.
Abans d’embarcar-se, Peya va justificar públicament la seva participació afirmant que no podia “aguantar més la complicitat” d’alguns estats amb la situació a Gaza i que considerava un deure implicar-s’hi personalment.[30] Durant el trajecte, diverses embarcacions van patir dificultats tècniques i meteorològiques, i part de la flota va haver de tornar a port.[30] Tot i aquestes incidències, l’expedició va continuar rumb a Tunísia per reunir-se amb altres vaixells procedents d’Itàlia, Grècia i el nord d’Àfrica.[29]
Peya va relatar posteriorment que les condicions a bord eren dures i precàries, amb manca d’espai, torns per dormir i absència d’instal·lacions bàsiques.[31] La pianista va presenciar, a més, alguns atacs amb drons a la zona de Tunísia, fet que va descriure com una experiència marcada per l’estrès i l’adrenalina.[31]
El 15 de setembre, Peya va anunciar que abandonava la missió per no sentir-se preparada físicament ni emocionalment per continuar, motiu pel qual va tornar a Catalunya. Tot i això, va continuar donant suport públic a la causa i va comunicar que destinaria un 20% del seu caixet dels concerts a famílies de Gaza.[32] Igualment, es va sumar a una petició d’artistes i segells discogràfics perquè la seva música no estigués disponible en plataformes d’streaming a Israel.[32]
Dies després de la seva retirada, la flota va ser interceptada per la marina israeliana en aigües internacionals, i uns 400 integrants de la missió van ser detinguts temporalment, entre ells diversos ciutadans de l’Estat espanyol.[31]
Discografia
[modifica]| Any | Disc | Cançons |
|---|---|---|
| 2025 | Solilòquia |
|
| 2024 | CORSÉ |
|
| 2022 | Perifèria |
|
| 2020 | Estat de Larva |
|
| 2018 | Estómac |
|
| 2017 | Oceanes |
|
| 2016 | Mímulus (amb col·laboracions de Judit Neddermann i Ferran Savall) |
|
| 2014 | Espiral |
|
| 2013 | Tot aquest soroll |
|
| 2012 | Tot aquest silenci |
|
| 2010 | + Declaracions |
|
| 2008 | Declaracions |
|
Guardons
[modifica]- Premi Enderrock al millor disc (2018) per Estómac[10]
- Premi Altaveu a la trajectòria artística (2019)[33]
- Premi Butaca a la millor banda sonora, per AÜC (2019)
- Premi Butaca al millor espectacle, per Suite TOC n.6 (2019)
- Premi Butaca a la millor composició, per Suite TOC n.6 (2019)
- Premi Nacional de Cultura (2019)[34]
| « | Per innovar la composició i la interpretació musicals transitant entre la música, el teatre i l'activisme sense abandonar el piano, instrument que l'acompanya en les seves performances. Formada a Catalunya i en diversos països del món, hibrida la música de cambra, el jazz, el pop i l'electrònica, i manté alt el compromís creatiu amb la llibertat d'expressió en escena, que omple d'energia transgressora des d'una perspectiva de gènere. Ha compost diverses músiques per a teatre i dansa per a la companyia "Les Impuxibles", de la qual és fundadora. | » |
| — «Premi Nacional per al Museu de Lleida després de l'“agressió”», 20-03-2019. [Consulta: 7 juny 2019]. | ||
- Premi Interdisciplinari Alícia, per FAM (2022)
- Premi de l’Acadèmia de Música Catalana al millor recorregut, per Perifèria (2023)
- Premi de la Crítica de la revista Enderrock al millor àlbum de cançons d’autor, per CORSÉ (2023)[35]
Referències
[modifica]- ↑ «Clara Peya, música enlluernadorament bona». Vilaweb. [Consulta: 29 setembre 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Estiu de Gràcia (Entrevista a Clara Peya. Dimarts 11 d'agost; 17:30 hores)». CCMA - Catalunya Ràdio, 11-08-2020. [Consulta: 11 agost 2020].
- ↑ «Clara Peya: “No conec ningú amb patiment mental que no ho hagi amagat”», 11-10-2018. [Consulta: 12 abril 2020].
- ↑ «Documental amb les inquietuds de 10 lesbianes de diferents generacions», 28-06-2013. [Consulta: 12 abril 2020].
- ↑ «Clara Peya, biografia». [Consulta: 20 novembre 2025].
- ↑ 6,0 6,1 Cervera, Marta «Clara Peya, creadora total» (en castellà). elperiodico, 28-04-2016 [Consulta: 25 novembre 2018].
- ↑ Tornada, Revista La. «Clara Peya. Oceanes són dones empoderades | En Directe». [Consulta: 25 juliol 2020].
- ↑ Olivé Montrabeta, Núria. «Clara Peya: “Quan toco no em jutjo i això em permet fluir”», 22-11-2017. [Consulta: 25 juliol 2020].
- ↑ Enderrock.cat. «Clara Peya - Estómac». [Consulta: 25 novembre 2018].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Castillón, Xavier «“Estimar és fer política i decidir com estimem també ho és”». El Punt Avui [Palafrugell], 26-11-2019, pp. 44-45.
- ↑ «Clara Peya, guardonada amb el Premi Nacional de Cultura 2019, aquest diumenge a l’Auditori de Vilafranca» (en català). Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 22-10-2019. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ 12,0 12,1 «ESTAT DE LARVA / Clara Peya» (en català). [Consulta: 20 novembre 2025].
- ↑ «VR CLARA PEYA» (en català). [Consulta: 20 novembre 2025].
- ↑ «LES IMPUXIBLES COMUNITAT». [Consulta: 20 novembre 2025].
- ↑ Nicolau Jiménez, Adriana. Feminismes al teatre català (tesi) (en català). Universitat Oberta de Catalunya, Març 2021, p. 224.
- ↑ «Clara Peya» (en català). [Consulta: 20 novembre 2025].
- ↑ Bianciotto, Jordi. «Clara Peya: "Veo poco compromiso en la música"» (en castellà). elperiodico.com, 05-12-2019. [Consulta: 14 agost 2020].
- ↑ 18,0 18,1 18,2 BORQUE, TERE; Borque, Tere. «L'expressionisme musical de Clara Peya, més enllà de la paraula», 05-02-2022. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ «Clara Peya: “Es muy difícil ser mujer en el mundo de la música”», 02-12-2017. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ BARCELONA, MARTA CERVERA /. «Clara Peya, creadora total» (en castellà), 28-04-2016. [Consulta: 12 abril 2020].
- ↑ ««A mi música le digo romántico-contemporánea o punki-romántica»» (en castellà), 04-05-2018. [Consulta: 12 abril 2020].
- ↑ 22,0 22,1 22,2 «Dones rebels: Clara i Ariadna Peya - Dia Internacional de les Dones 8-M». [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ Monllonch, Carlos Flaqué. «Entrevista a Clara Peya (2024)» (en castellà), 11-03-2024. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ Sensat, Rosa «Clara Peya: "És molt important utilitzar la vulnerabilitat com la nostra gran força" - Rosa Sensat». Rosa Sensat, 08-07-2019. Arxivat de l'original el 2025-04-29.
- ↑ «Clara Peya: “El teatre català està fet per i per a homes blancs”». [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ «Clara Peya: 'No vull un cicle de dones, vull un programa paritari tot l'any'». [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ «Clara Peya: “Es muy difícil ser mujer en el mundo de la música”», 02-12-2017. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ «“El normal no existeix”. Clara Peya, pianista i compositora, reflexiona sobre la mirada queer en el col·lectiu LGBTIQ+ i ens parla de com el piano es va convertir en l'únic lloc segur per a ella.» (en català). [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ 29,0 29,1 29,2 3CatInfo. «La Flotilla Global Sumud salpa en direcció a Gaza després d'estar dies parada a Tunísia», 14-09-2025. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ 30,0 30,1 «Dones rebels: Clara i Ariadna Peya - Dia Internacional de les Dones 8-M». [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ 31,0 31,1 31,2 Monllonch, Carlos Flaqué. «Entrevista a Clara Peya (2024)» (en castellà), 11-03-2024. [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ 32,0 32,1 «Clara Peya, de la Flotilla a la CavaUrpí de Sabadell». [Consulta: 23 novembre 2025].
- ↑ «Altaveu premia Rosalía i Clara Peya». El Punt Avui [Sant Boi], 06-09-2019.
- ↑ «Clara Peya, guardonada pels Premis Nacionals de Cultura 2019». Enderrock, 20-03-2019 [Consulta: 5 juliol 2019].
- ↑ «CLARA PEYA» (en català). [Consulta: 20 novembre 2025].
Enllaços externs
[modifica]- Clara Peya Rigolfas - Lloc web oficial (anglès)
- Un dia de piano, platja i teatre amb Clara Peya (2017), reportatge televisiu al programa TRIA33 a TV3 on presenta el seu setè disc "Oceanes"
- Música i feminisme amb Clara Peya i Judit Neddermann amb Ricard Ustrell al programa FAQS a TV3. Entrevista i dues cançons en directe a veu i piano, "Amor sagaç" i "Oceanes" (2017)
- Actuació al programa FAQS presentant "Estómac" a TV3 (2018)
- Persones vives
- Músics palafrugellencs
- Activistes palafrugellencs
- Premis Nacionals de Cultura 2019
- Premis Enderrock 2019
- Pianistes baix-empordanesos
- Compositors baix-empordanesos
- Feministes catalans del sud contemporanis
- Premis Nacionals de Teatre
- Naixements del 1986
- Compositors catalans del sud del segle XXI
- Compositors catalans del sud del segle XX
- Feministes del segle XX
- Feministes del segle XXI
- Alumnes del Conservatori de Sant Petersburg
- Alumnes de l'Escola Superior de Música de Catalunya
- Alumnes del Taller de Músics
- Premis Butaca