Clorometà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clorometà
Fórmula esquelètica de chlorometà amb tots els hidrògens explícits afegits
Model de boles i pals de clorometà
Model de rebliment d'espai de clorometà
Noms
Nom IUPAC
Clorometà[2]
Altres noms
  • R 40[1]
  • Clorur de metil[1]
  • Monoclorometà[1]
Identificadors
74-87-3 Symbol OK.svg1
1696839
ChEBI CHEBI:36014 Symbol OK.svg1
ChEMBL ChEMBL117545 Symbol OK.svg1
ChemSpider 6087 Symbol OK.svg1
Número CE 200-817-4
24898
Imatges Jmol-3D Imatge
KEGG C19446 N<
MeSH Methyl+Chloride
PubChem 6327
Número RTECS PA6300000
UNII A6R43525YO Symbol OK.svg1
Número ONU 1063
Propietats
CH3Cl
Massa molar 50,49 g·mol−1
Aparença Gas incolor
Olor Dolça, etèria (inodor
a concentracions perilloses)[3][4]
Densitat 1,003 g/mL (-23,8 °C, líquid)[1]2,3065 g/L (0 °C, gas)[1]
Punt de fusió −97,4 °C (−143,3 °F; 175,8 K)[1]
Punt d'ebullició −23,8 °C (−10,8 °F; 249,3 K)[1]
Punt triple −97,7 °C (−143,9 °F; 175,5 K) a 0,009 mBar
Punt crític 143,0 °C (289,4 °F; 416,1 K)[1] a 66,8 bar
5,325 g L−1
log P 1,113
Pressió de vapor 506,09 kPa (a 20 °C (68 °F))
940 nmol Pa−1 kg−1
Estructura
Tetragonal
Tetrahedron
Termoquímica
234,36 J K−1 mol−1
−83,68 kJ mol−1
Poder caloríficcHo298)
−764,5–−763,5 kJ mol−1
Perills
Principals perills carcinogen
Pictogrames del GHS El pictograma de la flama en el Globally Harmonized System of Classification and Labelling of Chemicals (GHS) El pictograma de perill per la salut en el Globally Harmonized System of Classification and Labelling of Chemicals (GHS)
Paraula d'advertència GHS DANGER
H220, H351, H373
P210, P281, P410+403
Índex CEE 602-001-00-7
Classificació CEE Extremadament inflamable F+ Perjudicial Xn Tòxic T
Frases R R12, R40, R48/20
Frases S S2, S16, S33
NFPA 704
Codi d'inflamabilitat 4: Es vaporitza ràpidament o completament a pressió atmosfèrica i temperatura normals, o es dispersa fàcilment en l'aire i es crema fàcilment. Punt d'inflamació inferior a 23 °C (73 °F). Per exemple, el propà Codi de salut 2: L'exposició intensa o continuada, però no la crònica pot causar incapacitat temporal o possibles lesions residuals. Per exemple, el cloroform Codi de reactivitat 0: Normalment estable, fins i tot sota condicions d'exposició al foc, i no és reactiu amb l'aigua. Per exemple, el nitrogen líquid Perill especial (blanc): sense codiNFPA 704 four-colored diamond
Punt d'inflamabilitat −20 °C (−4 °F; 253 K)[1]
625 °C (1.157 °F; 898 K)[1]
Límits d'explosió 8,1%-17,4%[3]
Dosi o concentració letals (DL, CL):
1800 mg/kg (oral, rata)[1]
5,3 mg/L/4 h (inhalation, rata)[1]
72,000 ppm (rata, 30 min)
2200 ppm (ratolí, 6 h)
2760 ppm (mamífer, 4 h)
2524 ppm (rata, 4 h)[5]
Límits d'exposició del NIOSH:
TWA 100 ppm C 200 ppm 300 ppm (5-minute maximum peak in any 3 hours)[3]
LER (recomanat)
Ca[3]
Ca [2000 ppm][3]
Compostos relacionats
Relacionats: alcans
Compostos relacionats
2-Chloroethanol
Excepte quan s'indiqui el contrari, les dades es refereixen a materials sota condicions estàndard (a 25 °C [77 °F], 100 kPa).
 N verify (què ésSymbol OK.svg1/N?)
Infotaula de referències

El clorometà, també anomenat clorur de metil, R-40, HCC 40 entre d'altres, és un compost químic del grup dels compostos orgànics anomenats haloalcans format per 3 àtoms d'hidrogen, 1 de carboni i 1 de clor la fórmula química del qual és CH
3
Cl
.

És un gas incolor extremadament inflamable amb una olor lleugerament dolça. Per la seva toxicitat ja no es presenta en els productes de consum.

El clorometà va ser sintetitzat primer per Jean-Baptiste Dumas i Eugene Peligot el 1835 bullint una mescla de metanol, àcid sulfúric, i clorur de sodi. Aquest mètode és similar al que es fa servir actualment.

A la natura[modifica | modifica el codi]

El clorometà és l'organohalogen més abundant antropogènic o natural, en l'atmosfera.

Alguns organismes del fitoplàncton el produeixen en quantitats relativament insignificants.[6][7] En unes 30 espècies d'algues polars es produeixen quantitats de clorometà que són significatives només en les espècies Gigartina skottsbergii i Gymnogongrus antarcticus.[8]

Biogènesi[modifica | modifica el codi]

La planta halòfita Batis maritima conté l'enzim transferasa del clorur de metil que catalitza la síntesi de CH3Cl .[9]

Producció[modifica | modifica el codi]

Es produeixen grans quantitats de clorometà de forma natural en els oceans per l'acció de la llum solar sobre la biomassa i el clor en l'escuma de mar. Tanmateix tot el clorometà usat en la indústria es produeix sintèticament.

CH3OH + HCl → CH3Cl + H2O

Usos[modifica | modifica el codi]

El clorometà s'havia usat molt com a refrigerant però es va interrompre el seu ús per la seva toxicitat i inflamabilitat. També s'havia usat per produir additius en la gasolina amb plom.

Actualment és usat com a químic intermedi en la producció d'herbicides, cautxús i polímers de silicona.[1]

Seguretat[modifica | modifica el codi]

Inhalar clorometà produeix en el sistema nerviós central efectes similars als de la intoxicació per les drogues. A altes concentracions pot donar lloc al coma. pertany al grup 3 dels carcinògens.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Record in the GESTIS Substance Database of the IFA Error de citació: Invalid <ref> tag; name "GESTIS" defined multiple times with different content Error de citació: Invalid <ref> tag; name "GESTIS" defined multiple times with different content
  2. «Methyl Chloride - Compound Summary». PubChem Compound. USA: National Center for Biotechnology Information, 26 març 2005. [Consulta: 23 juny 2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «NIOSH Pocket Guide to Chemical Hazards #0403». National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH).
  4. «Royal Society of Chemistry - chloromethane» (en anglès). Royal Society of Chemistry. [Consulta: 21 novembre 2013].
  5. 5,0 5,1 «Methyl chloride». Immediately Dangerous to Life and Health. National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH).
  6. Scarratt MG, Moore RM. «Production of Methyl Chloride and Methyl Bromide in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton». Mar Chem, 54, 3–4, 1996, pàg. 263. DOI: 10.1016/0304-4203(96)00036-9.
  7. Scarratt MG, Moore RM. «Production of Methyl Bromide and Methyl Chloride in Laboratory Cultures of Marine Phytoplankton II». Mar Chem, 59, 3–4, 1998, pàg. 311. DOI: 10.1016/S0304-4203(97)00092-3.
  8. Laturnus F. «Marine Macroalgae in Polar Regions as Natural Sources for Volatile Organohalogens». Environ Sci Pollut Res, 8, 2, 2001, pàg. 103. DOI: 10.1007/BF02987302.
  9. Ni X, Hager LP. «cDNA Cloning of Batis maritima Methyl Chloride Transferase and Purification of the Enzyme». Proc Natl Acad Sci USA, 95, 22, 1998, pàg. 12866–71. DOI: 10.1073/pnas.95.22.12866. PMC: 23635. PMID: 9789006.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clorometà Modifica l'enllaç a Wikidata