Codificació digital

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

En teoria del senyal, la codificació digital consisteix en la traducció al sistema binari, mitjançant codis preestablerts, dels valors de tensió elèctrica analògics que ja han estat quantificats (ponderats). El senyal analògic quedarà transformat en un tren d'impulsos digitals (successió de zeros i uns).[1]

La codificació és, sobretot, la conversió d'un sistema de dades a un altre de diferent. D'això s'interpreta que la informació resultant és equivalent a la informació d'origen. Una manera senzilla d'entendre això és veure-ho a través dels idiomes, a l'exemple següent: table = taula, podem entendre que hem canviat una informació d'un sistema (anglès) a un altre sistema (català) i que essencialment la informació segueix essent la mateixa. La raó de la codificació està justificada per les operacions que calgui realitzar amb posterioritat.[2][3]

La codificació és l'últim dels processos que té lloc durant la conversió analògica-digital.

Codificació del so[modifica]

Un senyal de so es pot realitzar mitjançant un tipus de batistor sense fil específicament dissenyat per a la compressió i descompressió de senyals d'audio: el còdec d'audio.

Còdec[modifica]

Article principal: còdec

El còdec és el codi específic que s'utilitza per a la codificació/descodificació de les dades. Precisament, la paraula còdec és una abreviatura de Codificador-Descodificador.[4][5]

Paràmetres que defineixen el còdec[modifica]

  1. Nombre de canals: Indica el tipus de so que es tractarà.
  2. Freqüència de mostreig: La freqüència de mostreig és la quantitat de mostres d'amplitud per unitat de temps en el mostreig. El procés de mostreig és reversible, el que vol dir que, des d'un punt de vista matemàtic, la reconstrucció es pot realitzar en mode exacte (no aproximat). D'acord amb el Teorema de mostreig de Nyquist-Shannon, la taxa de mostreig només determinarà l'amplada de banda base del senyal mostrejat, és a dir, limitarà la freqüència màxima dels components sinusoïdals que formen una ona periòdica (com el so, per exemple).
  3. Resolució digital (Nombre de bits): Determina la precisió amb la qual es reprodueix el senyal original. Se sol utilitzar 8, 10, 16 o 24 bits per mostra. Com més bits hi hagi, més precisió hi haurà.
  4. Bit rate: El bit rate és la velocitat o taxa de transferència de dades. La seva unitat és el bit per segon (bps).
  5. Pèrdues: Alguns còdecs, al fer la compressió, eliminen una certa quantitat d'informació, per la qual cosa el senyal resultant no és igual al senyal original.

Exemples de Còdec d'audio[modifica]

  • PAM (Modulació per amplitud d'impulsos): La freqüència de la portadora ha de ser almenys més gran que el doble de la freqüència del senyal modulador. Realitza una quantificació lineal de l'amplitud del senyal analògic. Actualment, la principal aplicació principal d'una codificació PAM es troba en la transmissió de senyals, ja que permet el multiplexat (enviar més d'un senyal per un només canal).
  • PCM (Modulació per codificació d'impulsos): Té una resolució de 8 bits (1 byte). Utilitza la modulació PAM com a base, però es reserva el vuitè bit per indicar el signe.
  • ADPCM (Modulació per codificació d'impulsos Adaptive Delta): És una extensió del còdec bàsic PCM. Produeix fitxers més petits i comprimits mitjançant una tècnica que consisteix a gravar només les diferències dels valors PCM de dues mostres consecutives.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Codificació digital a edu3.cat
  2. «codificació». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Codificació de imatge, vídeo i so
  4. Còdec a digitalfotored
  5. Còdecs a mundodivx.com
  6. www.zator.com

Enllaços externs[modifica]