Crisi de salinitat del Messinià

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Hipòtesi de la formació d'evaporites durant l'assecament del Mediterrani del Messinià.
a: Dipòsit diacrònic on les evaporites (en color rosa) es dipositen primer prop de l'Atlàntic.
b: Dipòsit sincrònic en conques marginals.
c: Dipòsits sincrònics en tota la conca

La crisi de salinitat del Messinià és un esdeveniment geològic que provocà una precipitació massiva de sal a tot el mar Mediterrani durant el període Messinià (al final del Miocè, fa entre 5,9 i 5,3 milions d'anys). Presumiblement va implicar el seu assecament.[1][2]

Descripció[modifica]

L'assecament va tenir un origen tectònic, motivat en particular pel tancament progressiu de l'estret de Gibraltar. Va portar a una baixada del nivell del mar de l'ordre de 1.500 a 2.500 metres.[3] El dessecament va ocórrer de manera ràpida.[4]

Els diferents rius de la conca del Mediterrani haurien format grans canons geològics de centenars de metres de fondària i encara se'n poden observar traces a Assuan i al Caire amb el riu Nil i a Lió amb el Roine.[5] Aquests canons geològics després quedaren omplerts pels sediments.

Amb la pèrdua d'aigua, es van fer dipòsits massius d'evaporita (dolomita, halita, anhidrita, guix (algeps) i d'altres), o llacs d'aigua salada que encara es poden observar actualment.[6]

A principi del Pliocè va tornar a entrar aigua al Mediterrani, que es va omplir de manera ràpida en només alguns decennis amb una caiguda del nivell mundial dels oceans d'uns 15 metres.

Conseqüències[modifica]

Conseqüències biològiques[modifica]

No hi hagué cap extinció als ecosistemes terrestres de la conca del Mediterrani, sinó un increment de la diversitat de la fauna del Miocè tardà i l'aparició d'Agriotherium, Croizetoceros i Parabos.[6]

Durant el temps en què el Mediterrani va esdevenir terra ferma es destruí completament la fauna marina anterior al messinià. El clima circummediterrani es va fer més àrid i se substituïren els boscos per sabana i estepa. D'altra banda, es possibilità la migració de plantes i animals terrestres (especialment els que pasturen).[7] Les Illes Balears són un exemple de la migració d'animals en aquesta època.

Conseqüències geològiques[modifica]

L'activitat magmàtica s'incrementà.[4]

Referències[modifica]

  1. ↑ K.J. Hsü, M.B. Cita, and W.B.F. Ryan «43. The Origin of the Mediterranean Evaporite». Deep Sea Drilling Project Initial Reports, 13, 1973. DOI: 10.2973/dsdp.proc.13.143.1973.
  2. ↑ Sternai, 2017, p. 783.
  3. ↑ I.S. Chumakov, Geological history of the Mediterranean at the end of the Miocene – the beginning of the Pliocene according to new data. Init. Rep. D.S.D.P., Washington, DC 13 2 (1973), p. 1241–1242.
  4. ↑ 4,0 4,1 Sternai, Pietro; Caricchi, Luca; Garcia-Castellanos, Daniel; Jolivet, Laurent; Sheldrake, Tom E.; Castelltort, Sébastien «Magmatic pulse driven by sea-level changes associated with the Messinian salinity crisis». Nature Geoscience, 10, 10, 2017, pàg. 783–787. DOI: 10.1038/ngeo3032.
  5. ↑ «Sous la Méditerranée, du sel et du pétrole». LeMonde.fr. [Consulta: 13 maig 2008].
  6. ↑ 6,0 6,1 Agustí, Jordi. «52. Cuando el Mediterráneo se desecó». A: Memoria de la Tierra: Vertebrados fósiles de la Península Ibérica. 1ª. Barcelona: Ediciones del Serbal, 1997, p. 118-119. ISBN 84-7628-195-1. 
  7. ↑ [enllaç sense format] http://resources.metapress.com/pdf-preview.axd?code=k7322g6rr70545p4&size=largest

Bibliografia[modifica]

  • Jean-Pierre Suc, Origin and evolution of the Mediterranean vegetation and climate in Europe. Nature n° 307, 1984, p. 429-432.
  • Jean-Pierre Suc, G. Clauzon, J. Cravatte, F. Gautier et D. Violanti, Age et durée de la crise de salinité messinienne. Comptes-Rendus de l'Académie des Sciences de Paris, (2), 318, 1994, p. 1103-1109.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Crisi de salinitat del Messinià
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Crisi_de_salinitat_del_Messinià&oldid=32460249»