Crítica del budisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La crítica del budisme, igual que la crítica a la religió en general, es pot trobar en els qui estan en desacord amb les afirmacions de preguntes, creences o altres factors de diverses escoles budistes. Algunes denominacions budistes, molts països predominantment budistes i els líders budistes han estat criticats d'una manera o altra. Les fonts d'aquesta crítica pot provenir de grups com els agnòstics, els escèptics, la filosofia antireligiosa, els partidaris d'altres religions o pels budistes que pretenen una reforma o simplement, expressar el seu disgust.

Les crítiques inclouen la creença que entre les diverses cultures budistes i en les institucions budistes, no tots són fidels als principis budistes originals.[1] Sam Harris,[2] un defensor destacat de l'anomenat nou ateisme i practicant de la meditació budista afirma que molts practicants del budisme el maltracten i les seves creences són sovint "ingènues i dins la superstició", i que això impedeix l'adopció dels veritables principis budistes.[3]

Alguns crítics afirmen que els seguidors budistes i alguns dels seus líders han caigut en el materialisme i són corruptes, amb un interès indegut per la riquesa i el poder en lloc de la recerca dels principis budistes.[4][5]

Referències[modifica]

  1. Christine J. Nissen, (2008), "Buddhism and Corruption", in People of virtue: reconfiguring religion, power and moral order in Cambodia today, Alexandra Kent (Ed.), NIAS Press, p. 272-292.
  2. Dawkins, Harris, Hitchens i Daniel Dennett són considerats els "Four Horsemen" del nou ateisme. Vegeu 'THE FOUR HORSEMEN,' Discussions with Richard Dawkins: Episode 1, RDFRS - RichardDawkins.net i "Blog Archive. The Four Horsemen of the New Atheism". Arxivat 2010-07-30 a Wayback Machine.
  3. Killing the Buddha Arxivat 2017-10-02 a Wayback Machine. per Sam Harris
  4. Laird, Thomas. The Story of Tibet: Conversations with the Dalai Lama. Grove Press, 2007, p. 278. 
  5. Kieschnick, John. The impact of Buddhism on Chinese material culture. Princeton University Press, 2003, p. 12–13. 

Enllaços externs[modifica]