Cuina elèctrica
  | |
| Característiques | |
|---|---|
| Format per | Resistència interruptor calefactor |
Una cuina elèctrica és una cuina amb un dispositiu d'escalfament integrat per cuinar i coure. Es van popularitzar com a reemplaçaments de les cuines de combustible sòlid (llenya o carbó) que requerien més mà d'obra per operar i mantenir. Algunes cuines modernes venen en una unitat amb campana extractora integrada.
Un o més "cremadors" (elements calefactors) de la cuina es poden controlar mitjançant un interruptor amb un nombre finit de posicions, cadascun dels quals implica una combinació diferent de resistències i, per tant, una potència de calefacció diferent que permet una variabilitat constant entre la configuració de calor mínima i màxima. Alguns cremadors i controls de l'estufa incorporen termòstats. N'hi ha amb placa de resistència, amb placa vitroceràmica o amb placa d'inducció.[1]
Història[modifica]
Cuina elèctrica de resistència[modifica]
El 20 de setembre de 1859, George B. Simpson va rebre la patent dels Estats Units núm. 25532 per a una superfície "electroescalfadora" escalfada per una bobina de fil de platí alimentada per bateries. En les seves paraules, era útil per "escalfar habitacions, bullir aigua, cuinar aliments...".[2] Les primeres cuines elèctriques tenien resistències d'alta temperatura en forma d'espiral, que trigava de deu a 12 segons en escalfar-se. El disseny va millorar amb l'ús d'elements calefactors d'alta resistència en forma de serp, que reduïen entre quatre i set segons el temps d'escalfament, però amb un cost elèctric superior,[3] i entre la dècada de 1920 i la dècada de 1930 ja suposava una forta competència a la cuina econòmica i la forn de gas.[4]
Cuina Kalgoorlie[modifica]
El novembre de 1905, David Carl Smith, enginyer municipal d'enginyeria elèctrica a Kalgoorlie, Austràlia Occidental, va sol·licitar una patent (Aust. Patent No. 4699/05) per a un dispositiu que va adaptar (a partir del disseny d'una estufa de gas) el que després es va convertir en la configuració per a la majoria de les cuines elèctriques: un forn sobre el qual hi havia una placa de cocció amb una graella entre ells. La cuina de Carl Smith no tenia termòstat; la calor va ser controlada per la quantitat de dispositius de nou elements que es van incloure.[5]
Variants[modifica]
La primera tecnologia utilitzava bobines de calor resistives, que escalfaven fogons de ferro, a la part superior dels quals es col·locaven les cassoles. Posteriorment això esdevingué un tub buit d'acer en espiral que tenia un element d'escalfament que travessava el centre. El tub s'enrotlla en espiral sota la cassola. A diferència de la placa de ferro anterior, l'espiral d'acer s'escalfava al vermell, impartint més calor a la cassola del que podria donar la placa.
El corrent elèctric que circula per la resistència l'escalfa per efecte Joule. Aquesta calor es pot modular variant la intensitat del corrent elèctric. Un termòstat talla regularment l'alimentació elèctrica per mantenir una temperatura propera a la desitjada. Aquest procés sol anar acompanyat d‟un indicador lluminós perquè l‟usuari pugui seguir els talls.
La calor de la resistència es transfereix a la placa de cocció pròpiament dita, que pot ser de ferro colat o d'altres materials, com la pedra d'una mènsula. El material absorbeix la calor i la distribueix al recipient o aliment que s'escalfarà.
Cuina elèctrica amb placa vitroceràmica[modifica]
Una cuina vitroceràmica és un sistema de cocció en què hi ha un vidre especial entre la font de calor i el recipient que es vol escalfar. Les primeres cuines elèctriques utilitzaven resistències que transmetien la calor als cremadors de ferro. A la dècada de 1970 van aparèixer les cuines vitroceràmiques, uns fogons que triguen a agafar temperatura però proporcionen una radiació infraroja altament eficient.[6] L'arribada de la vitroceràmica suposà tota una renovació en la cuina, ja que és més còmoda de netejar i disposa d'indicadors de calor que adverteixen que les plaques encara romanen calentes, el que permet un estalvi d'energia.
Cuina elèctrica amb placa d'inducció[modifica]
Una cuina d'inducció és un tipus de cuina que escalfa directament el recipient en lloc d'escalfar la vitroceràmica i després transferir la calor al recipient.[7] Aquestes cuines utilitzen un camp magnètic alternant que magnetitza el material ferromagnètic del recipient en un sentit i en un altre. Aquest procés té pèrdues d'energia que, en forma de calor, escalfen el recipient. Els recipients han de contenir un material ferromagnètic almenys en la base, de manera que els d'alumini, terracota, acer inoxidable o coure no són utilitzables amb aquest tipus de cuines.
Instal·lació[modifica]
A molts països europeus, les cuines elèctriques es connecten preferentment a la xarxa elèctrica com a «connexió fixa» mitjançant una caixa de connexions per a cuines; a Suïssa, en canvi, els cables procedents del conducte buit es connecten directament. Per a l'alimentació elèctrica, és habitual una connexió trifàsica de 400 V CA, però també eren habituals les alimentacions monofàsiques de 230 V, sobretot a les instal·lacions més antigues. La norma DIN 18015-1 exigeix en 5.2.5-Instal·lacions residencials, una connexió trifàsica amb una capacitat de corrent admissible d'almenys 20 A.
Cuina domòtica[modifica]
La cuina elèctrica és la ideal per ser utilitzada com a cuina domòtica, sobretot pel que fa a l'apagat passat un determinat temps, en detectar-se calor excessiva, etc.
Referències[modifica]
- ↑ «Cuines, forns i microones». Naturgy. [Consulta: 22 novembre 2021].
- ↑ «Improved electrical heating apparatus» (en anglès). UNITED STATES PATENT OFFICE.. [Consulta: 22 novembre 2021].[Enllaç no actiu]
- ↑ Uso de invenciones que están en el dominio público: Guía para inventores y emprendedores (en castellà). Organización Mundial de la Propiedad Intelectual, 2020, p. 67. ISBN 9280531956.
- ↑ Lopes Ramos, Ana. «The origins of the kitchen» (en anglès). John Desmond Ltd, 2021. [Consulta: 13 desembre 2021].
- ↑ «ipaustralia.gov.au/ols/auspat/pdfSource.do? fileQuery=%8F%8B%9F%9Ct%9D%A6%AF%5D%9D%A0%A3%9C%A5%98%A4%9Ctx%8Chpglggkmppyge%A7%9B%9D%5D%A6%AD%9C %A9t%A1%AC%A4%A7%9C%9B Cocina eléctrica mejorada». IP Australia. [Consulta: 26. 12. 2018].
- ↑ Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 60-61. ISBN 978-84-7246088-1 [Consulta: 22 novembre 2021]. Arxivat 2014-10-06 a Wayback Machine.
- ↑ «Quina cuina és millor? Inducció, gas o vitroceràmica?». Endesa, 12-08-2019. [Consulta: 22 novembre 2021].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cuina elèctrica |