Dodecachordon

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de llibreDodecachordon
Tipus Teoria de la música
Modifica dades a Wikidata
Il·lustració que mostra un monocordi a l'edició del Dodecachordon de 1547 de Basilea.

El Dodecachordon és un famós tractat sobre música publicat a Basilea l'any 1547 per Henricus Glareanus

En tres parts, el tractat comença amb un estudi de Boeci, el qual va escriure extensivament sobre música al segle VI; dsprés parla de l'ús del modes musicals en el cant pla i la monofonia i acaba amb un extens estudi sobre l'ús dels modes en la polifonia.

El més significant del Dodecachordon (literalment, "instrument de 12 cordes) és el fet de proposar que en realitat no existien 8, com tractaven els teòrics anteriors sinó 12 modes. Els nous modes serien el Jònic i l'Eòlic (i doncs, l'Hipojònic i Hipoeòlic) els modes que avui són coneguts com a escala major i menor, respectivament. Glareanus va arribar a afirmar que el mode Jònic era el més freqüentment utilitzat pels compositors del seu moment.

La influència del seu treball fou immensa. Molts teòrics posteriors, inclòs Zarlino, acceptaren els 12 modes i exceptuant les formes plagals d'aquests (les que comencen pel prefix hipo), la classificació dels modes autèntics (dòric, frigi, lidi, mixolidi, jònic i èolic) és encara vigent avui en dia.

Glarean-modes

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]