Elvira de Irulegui Galindo
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1845  |
| Mort | segle XX |
Elvira de Irulegui Galindo (Albocàsser, Alt Maestrat, 1845 - segle XX) fou una propietària valenciana i presidenta de la Creu Roja de Castelló.[1]
Biografia[modifica]
Els seus pares eren oriünds de Saragossa. Son pare, Bernardino de Irulegui, era advocat, i el seu marit, Federico García Caballero, era poeta i escriptor. Era parenta del que va ser governador de Castelló els anys 1847 i 1848, el poeta Ramón de Campoamor. Els mesos d'abril i maig de 1898 van contemplar la declaració de guerra del Congrés dels Estats Units a Espanya, la batalla naval de Cavite i la destrucció de l'esquadra espanyola. A Castelló van impactar aquests esdeveniments i es van deslliurar les ires col·lectives i es van arrancar els escuts nord-americans a totes les façanes on apareixien. La premsa de Castelló informava puntualment i al Casino Antic i altres institucions públiques es penjaven els últims comunicats sobre el decurs de la guerra. Totes les associacions cíviques de Castelló van organitzar una manifestació el 24 d'abril, a la qual van acudir 15.000 persones, que van mostrar el seu sentir patriòtic en cantar himnes espanyols i contra Estats Units; les dones lluïen en els vestits flors i llaços amb els colors de la bandera espanyola.[1]
La Creu Roja va haver de fer front en aquests mesos a una gran activitat; necessitava més socis i augmentar els mitjans per atendre els soldats que arribarien inútils o malalts, després de ser enderrocada Espanya pels Estats Units en signar el tractat de pau del 21 de novembre de 1898. I és en aquesta conjuntura en la qual Elvira de Irulegui va tenir una responsabilitat social i cívica, atès que ella era en aquell moment la presidenta d'honor de la Junta de Dames de la Creu Roja de Castelló. Llavors més que mai, davant de la guerra i de la derrota, les dones d'aquesta associació es van mobilitzar de manera humanitària i benefactora en temps de guerra i de pau, com deien els seus estatuts.[1]
La gestió d'Elvira de Irulegui, de la secretària, Luz Echevarría, i de les dones que treballaven al seu voltant va ser intensa durant tot l'any 1899, davant dels soldats que tornaven no sols de Cuba i Puerto Rico, sinó també de les Filipines. Les reunions a casa d'Elvira Irulegui eren contínues i es van muntar torns entre les sòcies de la Creu Roja per a fer el lliurament de bosses de menjars i medicines als soldats que passaven per l'estació de Castelló, que només en els tres primers dies del mes de febrer van arribar als 1.500; elles s'encarregaven d'incloure en la premsa els noms dels soldats repatriats de les illes que eren de les comarques de Castelló i també van gestionar l'ajuda econòmica a les famílies dels soldats morts, que rebien una pensió; van organitzar l'assistència domiciliària als soldats repatriats malalts que tornaven disentèrics i tuberculosos, o planificaven les intervencions quirúrgiques. Totes aquestes accions requerien uns fons que el Govern no arribava a cobrir i des de la Creu Roja, les dones, en especial, acostumades a la beneficència, van recórrer els pobles de Castelló per augmentar el nombre de sòcies i fer col·lectes; van organitzar una tómbola per a les festes de la Magdalena amb regals de particulars i comerços, pintures d'artistes, fins i tot un rellotge que havia donat la reina Isabel II; es van celebrar vetllades teatrals a benefici dels soldats al Teatre Principal.[1]
La pràctica de la maternitat social per part de les dones de la Creu Roja en aquesta conjuntura va fer que isqueren de la llar i l'espai privat, feren propostes i gestionaren assumptes relacionats amb la res publica, en un període en què els homes monopolitzaven aquestes activitats.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari biogràfic de dones. «Elvira de Irulegui Galindo». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 2015-10-02. [Consulta: 1r octubre 2015].