Empidonax traillii

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuEmpidonax traillii
Southwestern Willow Flycatcher.jpg
E. t. extimus
Enregistrament

So d'Empidonax trailli

Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 22699848
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaTyrannidae
GènereEmpidonax
EspècieEmpidonax traillii
(Audubon, 1828)
Modifica les dades a Wikidata
Territoris de cria i d'hivern de les subespècies d'Empidonax Traillii

Empidonax traillii és un petit ocell migratori e insectívor de la família dels tirànids. Actualment té 4 subespècies reconegudes, que s'aparellen a Nord-amèrica (incloses les tres subespècies que ho fan a Califòrnia).[1] Són gairebé impossibles de distingir al camp, i és això que els biòlegs utilitzen el seu cant per distingir-los entre ells.[2] El seu nom binomial commemora al zoòleg escocès Thomas Stewart Traill.

Descripció i ecologia[modifica]

Els adults tenen parts superiors de color marró-oliva, més fosques a les ales i la cua, i les parts inferiors blanquinoses. El pit és de color gris oliva. La part superior del bec és de color gris i la part inferior ataronjada. Fins a la dècada de 1970, aquesta au i papamosques americà dels verns van ser considerats com una sola espècie, el papamosques de Traill. El seu cant és l'únic mètode fiable per distingir-los al camp.

Mides estàndard[3][4]
Longitud 130–150 mm
Pes 13,5 g
Envergadura 220 mm
Ala 68,7-75,6 mm
Cua 54-64,5 mm
Culmen 10,5-12,3 mm
Tarsus 15,5-18 mm

El seu hàbitat d'aparellament són els matolls de fulla caduca, especialment salzes i sovint prop de l'aigua, arreu dels Estats Units i el sud de Canadà. Fan el niu en una forquilla vertical en un arbust o un arbre.

Aquestes aus neotropicals migren cap a Mèxic i l'Amèrica Central, i en petites quantitats fins al sud de l'Equador a Amèrica del Sud, sovint seleccionant l'hàbitat d'hivern prop de l'aigua. Viatgen aproximadament entre 1,500 i -8,000 km per trajecte entre les àrees d'hivernada i de cria.[5]

Esperen en un penjador prop de la part superior d'un arbust i volen per atrapar insectes en ple vol, de vegades també atrapes insectes de les fulles. Ocasionalment poden menjar algunes baies.

Aquesta au competeix per l'hàbitat amb el papamosques americà dels verns, ja que els seus territoris es superposen.

Subespècies[modifica]

La millor forma de distingir les subespècies és pel seu cant.[6] A més, les 4 subespècies tenen diferències genètiques significatives basades en les anàlisis de l'ADN mitocondrial.[7] Els seus territoris d'hivern s'han descobert fent ús d'estudis genètics de l'ADN mitocondrial de 172 mostres d'ocells, en combinació amb les diferències morfològiques i de coloració del plomatge.[1]

Les 4 subespècies reconegudes són:[5][8]

E. t. brewsteri[modifica]

Viu a la vessant del Pacífic, on es reprodueix a Califòrnia des del partir del Comtat de Tulare cap al nord al llarg del costat occidental de Sierra Nevada, i a Oregon i Washington a l'oest de la Serralada de les Cascades.[9] Va ser descrita el 1918 per Oberholser.

E.t. adastus[modifica]

Es reprodueix a Califòrnia, a l'est de l'eix de Sierra Nevada i la Serralada de les Cascades, des de la frontera d'Oregon al Comtat de Modoc i, possiblement, al nord del Comtat d'Inyo. Les poblacions que viuen en alçada a l'est de la carena de la Serra Nevada, però al sud del Comtat de Modoc es suposa que pertanyen a la subespècie E. t. brewsteri. Hi ha hagut molt pocs estudis d'aquesta subespècie a Califòrnia.[9] Va ser descrita per Oberholser el 1932.

E. t. extimus[modifica]

UEs tracta d'un espècie en perill que viu a Arizona, Califòrnia, Colorado, Nevada, Nou Mèxic, Texas i Utah. Va ser inclosa a la llista d'espècie en perill el 1995, quan es va saber que només s'aparellava a 75 llocs a zones de ribera del sud-oest americà. La seva població estimada es troba entre 300 i 500 parelles.[5] La cria té lloc des del nivell del mar al riu Santa Margarita fins als 800 metres al riu South Fork Kern i els 910 m (3.000 ft) a la part alta del riu San Luis Rey a Califòrnia, i fins a més de 2.600 metres a Arizona i el sud-oest de Colorado. La població més gran de Califòrnia es troba al riu South Fork Kern, al Comtat de Kern. Al sud de Califòrnia, aquesta subespècies cria a riu San Luis Rey, al riu Santa Margarita River i als rierols Pilgrim, De Luz, French, i Las Flores, així com al riu Santa Ynez. El 1996, es va confirmar la cria al llarg de la riba d'Arizona del riu Colorado, al Llac Mead i a Topock Marsh. L'estudi de 578 espècimens de museu va indicar que el seu principal territori d'hivern anava des de Guatemala fins a Costa Rica. Aquesta espècie està experimentant un declivi de la seva població arreu del sud-oest degut a la pèrdua d'hàbitat i la presència d'espècies invasores.[9] Tamarix ramosissima és una espècie invasora que es trobar per tot el sud-oest i que ha substituït la vegetació essencial, competint amb les espècies natives, a les zones de ribera on viu aquesta subespècie, el qual podria ser un factor que contribuís al seu declivi.[10] A dos llocs, un a Arizona i l'altre a Nou Mèxic, arbres natius van ser capaços de reemplaçar a les espècies de Tamarix i les poblacions de E. t. extimus han crescut. S'ha documentat que en aquests llocs, el 90% dels nius es troben en llocs amb vegetació nativa, només el 10% a zones mixtes de vegetació nativa e invasora, i només uns pocs en àrees dominades per l'espècie invasora.[11][12]

La Reserva del Riu San Pedro va ser comprada per The Nature Conservancy per protegir l'hàbitat d'aquesta subespècie. Es creu que el castor americà juga un paper fonamental en l'ampliació de les zones de ribera, de la vegetació densa, i en la retenció d'aigües superficials durant la temporada de cria d'aquest subespècie.[13] Aquesta subespècie va ser descrita per A.R. Phillips el 1948.

E. t. traillii[modifica]

Va ser descrita per Audubon el 1828. Cria des de la costa est dels Estats Units fins a les Muntanyes Rocalloses.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Paxton, Eben H.; Unitt, Philip; Sogge, Mark K.; Whitfield, Mary; Keim, Paul «Winter Distribution of Willow Flycatcher Subspecies» (en anglès). The Condor, 113, 3, 2011, pàg. 608–618. DOI: 10.1525/cond.2011.090200 [Consulta: 17 febrer 2013].
  2. «Southwestern Willow Flycatcher (Empidonax traillii extimus)» (en anglès). [Consulta: 16 febrer 2013].
  3. Godfrey, W. Earl. The Birds of Canada (en anglès). Ottawa: National Museum of Canada, p. 255. 
  4. Sibley, David Allen. The Sibley Guide to Birds (en anglès). New York: Knopf, 2000, p. 326. ISBN 0-679-45122-6. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Sogge, Mark K.; Marshall, Robert M.; Sferra, Susan J.; Tibbitts, Timothy J. «A Southwestern Willow Flycatcher Natural History Summary and Survey Protocol: Technical Report NPS/NAUCPRS/NRTR-97/12» (en anglès). National Park Service and Northern Arizona University, maig 1997, pàg. 37 [Consulta: 17 febrer 2012].
  6. Sedgwick, James A. «Geographic Variation in the Song of Willow Flycatchers: Differentiation between Empidonax traillii adastus and E. t. extimus» (en anglès). The Auk, 118, 2, 2001, pàg. 366–379. DOI: 10.1642/0004-8038(2001)118[0366:GVITSO]2.0.CO;2 [Consulta: 17 febrer 2012].
  7. Paxton, E.H. «Molecular genetic structuring and demographic history of the Willow Flycatcher» (en anglès). Northern Arizona University [Flagstaff, Arizona], 2000 [Consulta: 17 febrer 2012].
  8. «IOC World Bird List (v 4.4)» (en anglès). Gill, F. & Donsker, D., 2014. DOI: 10.14344/IOC.ML.4.4. [Consulta: 14 novembre 2014].
  9. 9,0 9,1 9,2 Craig, Diane; Williams, Pamela L. «Willow Flycatcher (Empidonax traillii)» (en anglès). PRBO Conservation Science, 1998 [Consulta: 16 febrer 2013].
  10. DeLoach, CJ; Dudley, Tom «Saltcedar (Tamarix spp.), endangered species, and biological weed control - Can they Mix?» (en anglès). Weed Technology, 18, 2004, pàg. 1542. DOI: 10.1614/0890-037X(2004)018[1542:STSESA]2.0.CO;2.
  11. Bean, Daniel; Dudley, Tom «Tamarisk biocontrol, endangered species risk and resolution of conflict through riparian restoration» (en anglès). BioControl, 57, 2, 2012, pàg. 331. DOI: 10.1007/s10526-011-9436-9.
  12. Sferra, Susan; Paxton, Eben; Sogge, Mark «Tamarix as Habitat for Birds: Implications for Riparian Restoration in the Southwestern United States» (en anglès). Restoration Ecology, 16, 2008, pàg. 146. DOI: 10.1111/j.1526-100X.2008.00357.x.
  13. Finch, Deborah M.; Stoleson, Scott H. «Status, ecology, and conservation of the Southwestern Willow Flycatcher. Gen. Tech. Rep. RMRS-GTR-60.» (en anglès). U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Rocky Mountain Research Station [Ogden, Utah], 2000, pàg. 131 [Consulta: 17 febrer 2012].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Empidonax traillii Modifica l'enllaç a Wikidata
Podeu veure l'entrada corresponent a aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.