Nomenclatura binomial

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

En biologia, la nomenclatura binomial és una convenció estandarditzada per anomenar les diferents espècies. Tal com la paraula binomial suggereix, el nom científic d'una espècie està compost per la combinació de dos mots: el gènere i l'epítet de l'espècie, així dins un mateix gènere poden existir diferents espècies que mantenen el primer terme i canvien el segon mot.[1] Un nom en la nomenclatura binomial es diu «binomen».[2]

El nom de gènere sempre comença amb majúscula mentre que l'epítet sempre ho fa en minúscula; ambdós termes s'escriuen en cursiva, per exemple: Homo sapiens. El nom de gènere pot abreujar-se, però mai ometre's, si ja ha estat nomenat abans o pot deduir-se pel context en què es troba (com ara H. sapiens). En alguns casos l'ús d'aquestes abreviacions és tan comú que acaben fent-se servir de manera general, un exemple d'aquest fenomen és el bacteri Escherichia coli, que sovint s'anomena simplement E. coli.

Origen dels noms[modifica | modifica el codi]

El mot que descriu l'espècie ha de ser un adjectiu que diferenciï l'espècie de d'altres membres del seu mateix gènere. El nom del gènere deriva normalment del llatí. També s'utilitzen paraules provinents del grec clàssic, de llengües usades als indrets on es troba l'organisme a anomenar o bé s'usa el nom d'aquell que ha descrit l'espècie. De fet, els taxonomistes empren noms de moltes altres fonts, fins i tot extretes de bromes i acudits. Tot i això, els mots sempre se'ls hi apliquen les mateixes regles gramaticals com si si fossin paraules llatines. Per aquesta raó la nomenclatura binomial es coneix popularment com el «nom en llatí», el terme exacte és «nom científic».

Vegeu també: Llista de paraules llatines i gregues sovint usades en taxonomia

Ús i avantatges de la nomenclatura binomial[modifica | modifica el codi]

Els avantatges de la nomenclatura binomial provenen principalment de la seva senzillesa i ús generalitzat reconegut internacionalment des de 1753 en botànica, 1758 en zoologia i 1980 en microbiologia. A més, té l'avantage que el mateix nom pot usar-se en totes les llengües, evitant problemes de traducció i cada espècie pot ésser identificada de manera específica i sense ambigüitat amb només dues paraules.

Totes les accions relacionades amb l'establiment de la nomenclatura binomial tendeixen a afavorir l'estabilitat d'ella mateixa. En el cas que una espècie sigui transferida d'un gènere a un altre (cosa que ocorre sovint mercès a l'adquisició de nous coneixements per part dels científics), el segon terme o epítet de l'espècie es conserva sempre que sigui possible. De la mateixa manera, si el que fins aleshores es creia que eren dues espècies diferents passa a considerar-se com a una de sola, els antics noms d'espècie esdevenen termes de subespècie.

Tot i això, aquesta estabilitat no és ni de bon tros absoluta. Un organisme pot tenir més d'un nom científic en ús, depenent de l'opinió dels científics, la conservació taxonòmica respecte als codis de nomenclatura o els avanços en filogènia molecular. Una altra font d'inestabilitat és la norma que estableix que la nomenclatura ha de respectar l'ordre en què una espècie va ser descoberta i anomenada.

Les normes de nomenclatura regeixen com s'anomenen les plantes (inclosos els fongs i els cianobacteris), les cultivars, animals, bacteris i virus. Aquestes normes difereixen entre elles. El Codi Internacional de Nomenclatura d'algues, fongs i plantes (ICBN) no permet la tautonomia, mentre que el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN) per a animals sí. S'ha provat d'impulsar un codi general anomenat BioCode que unificaria i substituiria tots els altres,però també s'està discutint la possibilitat d'un PhyloCode o codi filogenètic que anomenaria totes les espècies i grups filogenèticament.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Codi internacional de nomenclatura zoològica: adoptada per la Unió Internacional de Ciències Biològiques. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 10-11. ISBN 9788472837003. 
  2. «binomen». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Queiroz, Philip D. Cantino, Kevin de. «The PhyloCode» (en anglès). Ohio University. [Consulta: 23 febrer 2017].