Enímia de Burlatis

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Santa Enímia (desambiguació)».
Infotaula de personasanta Enímia
France Lozère Sainte Enimie 04.jpg
Imatge de la santa (Santa Enimia)
Dades biogràfiques
Naixement Enimia
Final del segle VI
Gàl·lia
Mort ca. 628
Burlatis, actual Santa Enimia (Losera, Llenguadoc-Rosselló, França)
Sepultura Abadia de Saint-Denis (París, França, restes desaparegudes en 1789) o capella de Santa Enimia (restes robades en 1970)
abadessa
Commemoració a Església Catòlica Romana, Església ortodoxa
Canonització Antiga
Festivitat 6 d'octubre
Iconografia Amb un drac als peus
Patronatge Santa Enimia, Banhòu
Dades familiars
Dinastia Dinastia Merovíngia
Pare Clotari II
Germans Dagobert I
Modifica dades a Wikidata

Enímia de Burlatis (Gàl·lia, final del segle VI - Burlatis, actual Santa Enimia, Losera, 628) fou una monja occitana, abadessa. És venerada com a santa per l'Església catòlica.

Vida i llegenda[modifica]

La seva vida és relatada en un text del segle XII i per un poema amb dos mil versos del trobador Bertran de Marsella.

La llegenda la fa princesa merovíngia, filla de Clotari II i germana de Dagobert I, que hauria viscut al segle VII.[1] Tot i la seva gran bellesa es va dedicar a tenir cura dels pobres, invàlids i leprosos. Quan va haver d'escollir marit, el pare li va suggerir diversos pretendents, però la noia va refusar al·legant que estava casada amb Déu i amb Crist; el pare va preparar el casament igualment i Enímia va demanar ajut diví per conservar la seva puresa: l'ajut li va arribar en contreure la lepra i quedar desfigurada, sense que cap metge la pogués guarir.

Església de Santa Enimia, on hi havia hagut la capella de la santa.
La santa amb el drac, a l'església de Santa Enimia.

La princesa va demanar llavors a Déu de tornar al seu estat anterior; en un somni, un àngel li va dir que anés al Gavaldà a una font anomenada Burlatis. No la va poder trobar i es va banyar a una altra font (Banhòu, Losera) que no va produir cap efecte; finalment, va trobar la font de Burlatis (actual Santa Enimia, a la Losera, una de les fonts on neix el Tarn), s'hi va banyar i es va guarir. Però només tornar-ne la malaltia va reaparèixer: va tornar a la font i en banyar-s'hi tornà a guarir-se, però sempre que en tornava, tornava a recaure. Va entendre que la voluntat divina era que restés en aquell lloc, i va quedar-s'hi vivint en una cova amb una servidora o fillola. El bisbe Hilari de Javols la va nomenar abadessa del lloc on es va fundar un convent mixt. Morí a la seva cova cap al 628.

Llegenda del drac[modifica]

La tradició associa Enímia amb la lluita contra un drac enviat pel diable. Juntament amb el bisbe Hilari de Javols el van combatre i derrotar.

Veneració[modifica]

El seu suposat germà Dagobert va buscar la tomba d'Enímia i encara que els monjos del lloc la van voler amagar, la va trobar: hi havia, però, dos cadàvers, el de la santa i el de la seva minyona (que també hauria mort). Aquest darrer havia estat marcat al front amb el nom d'Enímia perquè la santa no volia que el seu cos fos canviat del lloc; Dagobert, pensant que eren les d'Enímia, se n'emportà les restes de la minyona i foren depositades a la basílica de Saint-Denis. Aquesta circumstància fou revelada als monjos de Saint-Denis més tard, mitjançant un missatge diví. Com que el relat és llegendari, és possible que el canvi de cos sigui una fabulació que el cos de Saint-Denis sigui realment el d'Enímia.

A l'ermita aixecada on hi havia la cova es van conservar les suposades restes verdaderes de la santa, fins que el 1970 foren robades i no han aparegut.

Notes[modifica]

  1. Una altra versió la fa germana de Clodoveu II, fill de Dagobert I.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enímia de Burlatis Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Bertran de Marsella, La vida de santa Enímia. La Canourgue:, La Confrérie, 2001 (ISBN 2-9516861-0-2)
  • Félix Buffière, Ce tant rude Gévaudan, volum I, cap. 12 «Sainte Énimie, sœur de Dagobert, princesse de légende»