Encarnación Sánchez Jiménez

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Encarna Sánchez)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaEncarnación Sánchez Jiménez
Biografia
Naixement (es) Encarnación Sánchez Jiménez
19 setembre 1935
Carboneras
Mort 5 abril 1996 (60 anys)
Causa de mort Càncer de pulmó
Activitat
Ocupació Escriptora, presentadora de televisió i periodista
Ocupador COPE
Modifica dades a Wikidata

Encarnación Sánchez Jiménez (Carboneras, Almeria, 19 de setembre de 1935Alcobendas, Madrid, 5 d'abril de 1996) va ser una periodista espanyola, locutora de ràdio i presentadora de televisió. Va guanyar tres premis Ondas, un reconeixement anual atorgat a programes i personalitats destacats al món de la comunicació.

Trajectòria professional[modifica]

Encarna Sánchez va néixer a Carboneras (Almeria), on en 1985 se li va dedicar una plaça a escassos metres de la platja.[1] El seu pare, un carabiner, va ser executat el 9 d'agost de 1939, acusat de rebel·lió militar per no haver-se sumat a les forces colpistes.[2] Era la menor de cinc germans.

Inicis[modifica]

La seva primera incursió periodística va ser en Radio Almería, des d'on va donar el salt a Radio Juventud de Madrid. Va cursar estudis de locució i va demostrar tenir grans possibilitats amb el seu estil personal.

Ja com a professional, va treballar en Radio España i posteriorment es va traslladar a Sant Sebastià per encarregar-se del departament comercial d'una emissora de ràdio. De tornada a Madrid, en la dècada de 1960 va començar a ser una veu coneguda amb programes nocturns com Esto es España, señores; CS y buen viaje i La noche vista por .[3] El 1968 va rebre el seu primer premi Ondas.

El 1970 va acceptar un contracte a Mèxic, i va entrar al món de la televisió amb l'espai Misión cumplida coneguda a Mèxic com a Encarnita Sánchez, i debutant com a actriu en una obra de teatre, Esta monja, no, amb la qual va guanyar un premi com a actriu femenina. Després de recórrer diversos països llatinoamericans es va establir a Santo Domingo, on va produir i va presentar el programa televisiu La noche del sábado. A l'ABC estatunidenca es va especialitzar en la producció de programes. Es va casar amb un empresari a Los Angeles i es va divorcicar als pocs anys i va tornar a Espanya en un moment en el qual el país feia la seva transició a la democràcia després de la mort de Francisco Franco el 1975.[4]

Èxit en la ràdio[modifica]

Durant el període 1978-1984 va gaudir de notable audiència i popularitat amb el seu programa Encarna de noche, que va obrir els micròfons als ciutadans de la matinada (camioners, taxistes, etc.) i al que imprimia un caràcter de servei públic i cert to messiànic.[5] En aquest programa es va inspirar una cèlebre paròdia del duo còmic Martes y Trece.[6]

Encarna de noche es va emetre a Radio Miramar des de 1978. També breument a través de La Voz de Madrid, quan va rebre algunes crítiques per la seva posició ambigua davant l'intent de cop d'Estat el 23 de febrer de 1981.[7] El 1982 va incrementar la seva audiència en emetre's conjuntament per Radio Miramar i Radio España i un any després va traslladar el seu espai a la cadena COPE a Madrid.

El setembre de 1984 va passar a dirigir i presentar el vespertí Directamente Encarna de manera ininterrompuda fins a la seva mort el 1996.[8] Entre els seus col·laboradors habituals es trobaven Graciano Palomo, Jaime Peñafiel, Marujita Díaz i Paquita Rico. Va continuar sent líder d'audiència en les tardes de COPE malgrat l'ascens gradual dels seus últims competidors, Júlia Otero i Xavier Sardà.[9]

Entre novembre de 1990 i febrer de 1991 va alternar el seu programa de ràdio amb un espai d'entrevistes per a televisió a Antena 3. Y ahora, Encarna va obtenir una audiència discreta i va rebre algunes crítiques per la peculiar forma de la presentadora d'enllaçar la informació amb la publicitat.[10][11]

Va ser reconeguda com una locutora influent i poderosa en la ràdio de l'època, al mateix nivell que Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo i José María García i va entrevistar als principals líders polítics i a grans personalitats de la cultura.[12] També va protagonitzar algunes polèmiques amb artistes i professionals de la comunicació, que en molts casos es van dirimir en els tribunals.[13][14]

Mort[modifica]

Encarna Sánchez va morir el 5 d'abril de 1996 a l'edat de 60 anys, de càncer de gola. El seu cos va ser incinerat i les seves cendres van ser escampades a Marbella.[15]

En els últims anys de la seva vida va patir una greu malaltia que amb prou feines va fer pública. Quan va començar a faltar a la seva cita radiofònica a principis de 1996 va ser substituïda per Esmeralda Marugán. El programa atreia els patrocinadors fins i tot sense la seva presència i en un últim enregistrament va dir als seus oients: "el so de la ràdio ha estat para mi i, continuarà sent, el camí més curt per comprendre el camí de l'amistat i, sobretot, el camí de la fidelitat... Aviattornareu a somriure. Aviat vindreu a la meva trobada. Aviat podré dir amb tota la valentia del món: Tremoleu, tros de pocavergonyes!".[16]

La periodista Mari Cruz Soriano va ocupar després les tardes de la cadena, va crear un consell de redacció i va modificar substancialment el sistema de treball.

Premis Ondas[modifica]

  • 1968: Premi Local de ràdio a la millor locutora (Radio España-Madrid)
  • 1981: Premi Nacional de ràdio (Radio Miramar)
  • 1993: Premi Nacional de ràdio (COPE)

Referències[modifica]

  1. «Plaza para Encarna Sánchez en Carboneras, su pueblo natal». Diario ABC, 26-07-1985. [Consulta: 7 mayo 2012].
  2. «El padre 'rojo' de Encarna Sánchez». Diario de Almería, 03-10-2010. [Consulta: 13 agosto 2012].
  3. Diario Vasco, ed. 30 de mayo de 1968
  4. «Murió Encarna Sánchez, la voz de la tarde». Diario ABC, 07-04-1996. [Consulta: 7 mayo 2012].
  5. «Encarna Sánchez, ternura a través de las ondas». Diario ABC, 12-10-1986. [Consulta: 7 mayo 2012].
  6. «Viva 86: Martes y Trece y las empanadillas». La 1, 31-12-1985. [Consulta: 7 mayo 2012].
  7. «Nuevo programa para Luis del Olmo y mayor audiencia para Encarna Sánchez». El País, 14-03-1982. [Consulta: 7 mayo 2012].
  8. «Alejo García y Encarna Sánchez cambian de hora en Radio Popular». El País, 27-09-1984. [Consulta: 7 mayo 2012].
  9. «La batalla de la tarde». El País, 05-06-1994. [Consulta: 7 mayo 2012].
  10. «Quiero que me vea toda la familia junta después de cenar». El País, 05-10-1990. [Consulta: 7 mayo 2012].
  11. «Serrat acompaña a Encarna en su despedida de Antena 3». El País, 19-02-1991. [Consulta: 7 mayo 2012].
  12. «Un político me ofreció cincuenta millones si le conseguía un escaño». Diario ABC, 18-11-1990. [Consulta: 7 mayo 2012].
  13. «La COPE, condenada a indemnizar a Miguel Bosé con un millón de pesetas». El País, 25-05-1986. [Consulta: 7 mayo 2012].
  14. «El juez absuelve a Encarna Sánchez». El País, 08-12-1994. [Consulta: 7 mayo 2012].
  15. «Muere a los 56 años la periodista radiofónica Encarna Sánchez». El País, 07-04-1996. [Consulta: 7 mayo 2012].
  16. «Sus últimas palabras a sus oyentes». Cadena COPE, 1996. [Consulta: 7 mayo 2012].

Enllaços externs[modifica]