Esdeveniment Elmo

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L’Esdeveniment Elmo en angles: Eocene Thermal Maximum 2 (ETM-2), també conegut com a H-1 o the Elmo (Eocene Layer of Mysterious Origin) event, va ser un període de canvi climàtic mundial que va passar fa uns 53,7 milions d’anys (Ma).[1][2][3][4] Es creu que va ser el segon episodi hipertèrmic de l’Eocè.[5]

Els intervals hipertèrmics eren períodes relativament breus d’escalfament global (<200,000 anys) acompanyats d’emissió massiva de carboni. El període més extrem i més ben estudiat és el Màxim tèrmic del Paleocè-Eocè (PETM o ETM-1), ocorregut fa uns 1,8 milions d’anys abans de l’ETM-2, fa uns 55,5 Ma. Altres períodes hipertèrmics van seguir a l’ ETM-2 als 53,6 Ma (H-2), 53,3 (I-1), 53,2 (I-2) i 52,8 Ma (informalment anomenat K, X o ETM-3).[6][7] Els períodes hipertèrmics precedeixen l’esdeveniment Azolla de fa 49 Ma.

L’ETM-2 es reconeix clarament en les seqüències de sediments quan s’analitza la composició d’isòtops estables de carboni o de material que conté carboni.[1][2][4][6][7] La relació 13C/12C de carbonat de calci o de matèria orgànica s’abaixa significativament al llarg d’aquest esdeveniment.[4]

Un lleuger horitzó ric en argila amrca l’ETM-2 en els sediments marins de llocs molt separats, aquesta capa és causada per la dissolució del carbonat de calci.[4] Es creu que PETM i ETM-2 tenen un origen similar,[2][3][4]

Com en el cas del PETM, el reversible nanitzament dels mamífers s’ha notat durant l’ ETM-2.[8]


Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Lourens, L.J. «Astronomical pacing of late Palaeocene to early Eocene global warming events». Nature, vol. 435, 7045, 2005, pàg. 1083–1087. Bibcode: 2005Natur.435.1083L. DOI: 10.1038/nature03814. PMID: 15944716.
  2. 2,0 2,1 2,2 Nicolo, M.J. «Multiple early Eocene hyperthermals: Their sedimentary expression on the New Zealand continental margin and in the deep sea». Geology, vol. 35, 8, 2007, pàg. 699–702. Bibcode: 2007Geo....35..699N. DOI: 10.1130/G23648A.1.
  3. 3,0 3,1 Sluijs, A.; Schouten, S.; Donders, T.H.; Schoon. P.L.; Röhl, U.; Reichart, G.-J.; Sangiorgi, F.; Kim, J.-H.; Sinninghe Damsté, J.S.; Brinkhuis, H. «Warm and wet conditions in the Arctic region during Eocene Thermal Maximum 2». Nature Geoscience, vol. 2, 11, 2009, pàg. 777–780. Bibcode: 2009NatGe...2..777S. DOI: 10.1038/ngeo668.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Stap, L. «High-resolution deep-sea carbon and oxygen isotope records of Eocene Thermal Maximum 2 and H2». Geology, vol. 38, 7, 2010, pàg. 607–610. Bibcode: 2010Geo....38..607S. DOI: 10.1130/G30777.1.
  5. Zachos, J.C. «An early Cenozoic perspective on greenhouse warming and carbon-cycle dynamics». Nature, vol. 451, 7176, 2008, pàg. 279–283. Bibcode: 2008Natur.451..279Z. DOI: 10.1038/nature06588. PMID: 18202643.
  6. 6,0 6,1 Slotnick, B.S. «Large amplitude variations in carbon cycling and terrestrial weathering during the latest Paleocene and earliest Eocene: The record at Mead Stream, New Zealand». Journal of Geology, vol. 120, 2012, pàg. 487–505. Bibcode: 2012JG....120..487S. DOI: 10.1086/666743.
  7. 7,0 7,1 Abels, H.A..; Clyde, H.C.; Gingerich, P.D.; Hilgen, F.J.,; Fricke, H.C.; Bowen, G.J.; Lourens, L.J. «Terrestrial carbon isotope excursions and biotic change during Palaeogene hyperthermals». Nature Geoscience, vol. 5, 8, 2012, pàg. 326–329. Bibcode: 2012NatGe...5..326A. DOI: 10.1038/NGEO1427.
  8. Erickson, J.. «Global warming led to dwarfism in mammals — twice». Universitat de Michigan, 01-11-2013. [Consulta: 12 novembre 2013].

Enllaços externs[modifica]