Alberg de Pineta

Pineta en temps pre-colonials

Un dels misteris que envolta la casa de Pineta i els seus entorns, és que si fa no fa tothom en sap alguna història. Per exemple, molts haureu sentit a parlar de la llegenda del “toro màgic” que entrava a la colònia a finals de juny però que ningú no el veia sortir per enlloc... Vaja, que desapareixia. I relacionat amb el “toro màgic” hi havia els campionats per veure qui es menjava més mandonguilles. Una altra forma, també “màgica”, de fer desaparèixer mandonguilles, que no eren precisament de pollastre.

A part d’aquestes anècdotes hi ha certes llegendes sobre la casa, totes elles anteriors a la seva adquisició per part de l’Escola Pia, del període que podríem anomenar “pre-colonial”. Aquest estiu m’he entretingut a cercar-ne informació. I ja que m’ha semblat curiós, us en faig notícia. Potser desfaci alguna mite pinetenc o, qui sap, potser en creï algun de nou. Tot depèn de la imaginació –o hauríem de dir de la màgia?- que hi poseu.

El projecte de la “Marcarina"

Ens situem a finals dels anys 20 i l’empresa Sanatorios del Pirineo Aragonés S.A. decideix expandir la seva xarxa de sanatoris i presenta els permisos per construir-ne dos, un amb l’ampliació de nous pavellons al que ja existia a Boltanya (actualment és un hotel sobre l’antic monestir del Carme, del s. XVII, exclaustrat en temps de la desamortització) i un altre, nou de trinca, a la parcel•la anomenada “Marcarina de Pineta” ( 1). La sol•licitud és signada pel doctor Isaac Nogueras Coronas ( 2), primer cap de tanda, ai no! volíem dir primer director del sanatori i conseller delegat per a l’afer.

La petició que, en el nostre cas, es presenta a l’Ajuntament de Bielsa, acaba al Ministerio de Fomento, a Madrid. La causa d’aquesta embolic rau en el fet que la legislació vigent no era clara al respecte, ja que si bé la propietat de la parcel•la era de l’Ajuntament de Bielsa, aquesta havia estat catalogada com a terreny d’utilitat pública, i no quedava clar quina llei s’havia d’aplicar, si la de 1902 que reservava a l’Estat el dret d’autorització per tractar-se d’un terreny declarat d’utilitat pública, o bé la legislació de 1925 que atorgava el dret de decisió als ajuntaments, sempre que els terrenys es destinessin a “fines de interés general”. Com s’havia de considerar la construcció d’un sanatori a la “Marcarina”? Era l’ocupació d’un terreny d’utilitat pública, o bé era l’edificació d’una institució amb “fin de interés general” ? La reial ordre arriba a una conclusió salomònica: que els enviïn els plànols i l’explicació detallada del projecte, i ja decidiran. No oblidem però, que des del s. XVIII fins als anys 30 del XX, la tuberculosi era la primera causa de mortalitat entre la població europea.

Fins aquí ja hem resolt una de les confusions habituals de la colònia, i és que els pinetencs acostumem a dir que la casa va ser construïda per la Quinta de Salut l’Aliança, i com hem vist no va ser així. L’Aliança la va adquirir posteriorment, però el projecte parteix de Sanatorios del Pirineo Aragonés S.A. Però potser hem despullat un sant per vestir-ne un altre, perquè seria lícit anomenar a la colònia “la Marcarina”, pel nom de terreny que ocupa? La discussió està servida. “Marcarina, un món nou”... “Sempre tu estaràs oh Marcarina dins del cor...” Queda massa làctic, oi? Deixem-ho estar i continuem...

El projecte del gran sanatori.

Així és com la Junta Directiva es posa mans a l’obra i demana a l’arquitecte lleidatà Joaquim Porqueras i Bañeres que en faci el projecte. A l’Arxiu de l’Escola Pia de Catalunya (APEC) podeu veure aquesta carpeta ( 3) que conté els plànols i la descripció del futur sanatori; projecte que finalment serà aprovat pel Ministeri. Hem de començar dient que l’actual casa no és ni la meitat del que presenta el projecte. Si us voleu entretenir, quan passeu pels replans de cada pis podeu anar picant a les parets que donen a l’exterior, i notareu com a cada replà i a la mateixa alçada es nota un canvi de so –ep! que no us vegi ningú que pensarà que esteu tocats del bolet- . El que esteu sentit és la porta tapiada que havia de donar pas als dos cossos que manquen per construir. Quins misteris, oi? Dins del Proyecto de Sanatorio, hem trobat aquest plànol, que retocat ens permet veure com havia de quedar l’edifici, si s’hagués construït del tot. (l 4)

Com podeu veure, la casa actual no és ni la meitat del projecte; hi manca tota la part dreta, tan gran com l’esquerra (la casa actual), i a més un segon cos, a la part del darrere, en forma de creu llatina, que havia de tenir els espais destinats a sales d’estar i magatzems. No us estranyava una mica que la casa actual tingués tan pocs espais interiors? Bé, potser nosaltres que ens passem el dia fent activitats fora, a la pista d’aterratge (¿!?), no hi hem parat atenció, però si hi haguéssim de fer vida permanentment, aviat trobaríem a faltar espais comuns. Una sala per pis és ben poca cosa.

Aprovat, doncs el projecte, el dia 16 d’agost de 1929 al diari La Tierra, el 17 al Diario de Huesca i el 19 a l’ABC, es fa públic el concurs per a la construcció de la casa de Pineta ( 5). Recordo que l’Antonio Ferrer, de casa Panablar, que durant molts anys va ser l’encarregat de vetllar per la colònia quan aquesta es tancava a l’hivern em comentava tres aspectes de la construcció: que els picapedrers que treballaven la pedra eren provinents de Galícia i encara els recordava asseguts a la prada, amb els seus daus de pedra extreta del darrere de la casa, per fer-ne els carreus. També comentava que la casa era tan sòlida que si tingués un ganxo al damunt, es podria aixecar (de fet, es pot observar l’absència d’esquerdes a les parets mestres de la casa), i que va sorprendre a tot el veïnat de la contrada, la velocitat amb què es va acabar l’obra. Efectivament, el concurs es va publicar l’agost de 1929, i la revista Aragón de setembre del 29 anuncia “hemos tenido la ocasión de conocer los planos de Sanatorio que en el valle de Pineta, Bielsa (Huesca) construye la sociedad anónima Sanatorios del Pirineo Aragonés. La obras comenzarán muy en breve”; per tant, suposem que a l’octubre es van iniciar, i el 21 de juny de 1931 es feia la inauguració (8). Tot un rècord per a l’època: 18 mesos. Arribem doncs al dia de la inauguració: A l’acte són convidades diverses autoritats del món sanitari, polític, social, eclesiàstic i les autoritats de Bielsa i de la província.

Entre els convidats, destaquem: Joaquin Aznar Molina, president de l’ Institut Aragonès de Ciències Mèdiques; Antonio Val-Carreras Ortiz, cap de cirurgia general de la Universitat de Saragossa; Emilio Bara Echeto, president del col•legi de metges d’Osca; Luis Calandre Ibáñez, Cardiòleg; Manuel Corachan creador de la clínica que porta el seu nom a Barcelona; Conrad Xalabarder, impulsor de la lluita contra la tuberculosi a Catalunya . Citem aquests perquè si més no tenen alguna plaça, carrer o institució que porta el seu nom. El bisbe que es veu a 7 i que va fer la benedicció suposem que seria el d’Osca, fra Mateu Colom i Canals, o.s.a., gran coneixedor de l’obra de Ramon Llull i aficionat a la poesia, escrivint en mallorquí, la seva llengua natal, si bé també podria ser el de Barbastro: Nicanor Mutiloa e Irurita, traductor d’ obres de l’anglès i l’alemany, però a la foto, físicament, sembla més aviat el primer. Qui sap.

La vida al sanatori.

Segons hem pogut llegir, l’entrada al sanatori de Pineta es realitzava després d’una estada al de Boltanya, si bé suposem que no sempre era així, ja que altres documents no fan cap referència a aquesta qüestió. ( 11) L’atenció directa als pacients la realitzaven les Germanes Carmelites Missioneres, que ja la feien a Boltanya, però no n’hem trobat més informació. Les seves habitacions estaven situades on ara hi ha el menjador (en Manel Bagunyà i un grup de monitors, a cops de mall es van encarregar d’ensorrar-les per fer el menjador, ja que a les primeres tandes els àpats es feien a les sales dels pisos, pujant el menjar amb l’antic ascensor des de la cuina, que aleshores es trobava situada sota l’escala principal). A part, l’atenció als pacients era garantida per dos metges interns, sota la direcció d’un metge quirúrgic. Vaja, que no els calia córrer cap a l’hospital de Barbastro com fem ara. Fins i tot disposaven d’un quiròfan. Hem trobat una col•lecció de deu fotografies de Pineta, i en una d’elles hi diu “dos cirujanos en el quirófano” ( 12), però no en sabem la datació. Tractant-se d’un sanatori i després hospital de sang, era lògic que el tinguessin. Hi tornarem més endavant. El sanatori, però, també era una empresa, així que calia omplir “las 64 plazas de clase menesterosa y media, y 55 plazas para enfermos de clase acomodada”, per tal de recuperar la inversió. Per aquesta raó a l’any 1932 es publiquen a La Vanguardia una sèrie d’anuncis per poder gaudir dels serveis que s’hi oferien. Aquests anuncis es repeteixen entre maig i octubre de 1932, al maig apareix els dies 5, 19 i 26; els altres mesos fins a octubre, un sol anunci a mitjans de mes. Passat el 1932 es deixen de publicar. En desconeixem la raó; potser no hi quedaven places? Són anuncis sense cap mena de disseny comparats amb altres que es veuen en els mateixos diaris, i el text és sempre el mateix. Però el que ens ha sobtat més ha estat que només hem trobat propaganda a La Vanguardia; ni en cap altre diari de Catalunya, ni d’Aragó, ni de Madrid, i hem dedicat tot un dia a rastrejar-los, i res de res. ( 13) Com veieu, en l’anunci no només s’ofereix el servei del sanatori, també el del transport “exclusivo para enfermos” que surt els dissabtes a les dues de la tarda del bar Olímpic, del Passeig de Gràcia, 104 de Barcelona, cantonada amb Rosselló. Allí també s’hi trobava el restaurant “La Punyalada”, també anomenat popularment “Cafè dels Bohemis”. Era punt de trobada per a discussions filosòfiques de personatges que vivien a prop tot prenent una copa, alguns dels clients habituals foren: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Utrillo, Mir, Casals, entre d’altres. La raó de la localització en aquest punt la desconeixem, però se’ns acudeix que en aquesta zona hi vivia el Dr. Antoni Nogueras, germà del nostre Dr. Isaac, i potser es feien càrrec de la sortida dels clients que hi anaven. Els preus per l’estada al sanatori eren els següents: en el moment de fer l’ingrés s’abonaven 400 pessetes si anaves a habitació de preferència, o 300 o 200 si anaves a classe primera o segona. A part, per cada dia d’estada 28, 23 o 18 pessetes segons la categoria. Els fulletons de les tarifes indiquen que aquests preus no incloïen ni el tractament mèdic ni el quirúrgic, les exploracions de raigs X ni les analítiques de laboratori. Els serveis que s’ofereixen ens fan pensar que efectivament la casa disposava no només de quiròfan, sinó també de laboratori, entre altres, com dèiem més amunt, possiblement situats a les sales dels replans de l’escala. Els aliments arribaven setmanalment amb tartana de mules des de Tierrantona travessant el nostre conegut i marejador Alto del Pino i aprofitant els camins que les empreses hidroelèctriques havien obert als anys 20. Sobre els pacients que hi van residir en tenim poca informació, però sabem d’alguns visitants que ens han cridat l’atenció. El primer de qui hem trobat informació ens ha fet adonar que els primers que van dur nens de colònies no vam ser pas nosaltres. Com és lògic també hi havia canalla amb tuberculosi; doncs bé, al sanatori es va organitzar un espai per a nens, esdevenint la primera “tanda de colònies”, per a nens -tuberculosos això sí-, ja que les Carmelites Missioneres residents es dedicaven a Aragó a la sanitat i a l’educació . Així ho explica un testimoni molts anys després ( 14). El nen a qui es refereix aquest fragment del llibre és l’Álvaro Sebastián que va morir l’any 2010 als 88 anys, per tant el tractament que va rebre sembla que va fer efecte, i més encara havent hagut de passar la guerra civil i el llarg període de postguerra. Però no citaríem aquest cas sense estar segurs que alguna cosa d’ell en sabeu. Us direm que va ser pianista i cantant, però en el que més va destacar va ser com a compositor, ja que va escriure diverses cançons per al famós Nino Bravo. Quines coses, oi?

També hem trobat el testimoni de José Maria Mercadal, que a la revista “Tierra, mar y aire”, comenta de “30 jóvenes tuberculosos del Sanatorio de Pineta obligados a ir a Francia” en temps de la bossa de Bielsa.

I, encara, sabem de la visita que va fer a la casa la senyora Odette Cherbonnier ( 15), amb el seu espòs, Joaquim Gomis , fotògraf. Fins aquí cap novetat, però la cosa és que aquest matrimoni eren amics íntims d’un català universal: en Joan Miró. De fet, la majoria de fotografies que tenim del pintor són fetes pel Sr. Gomis. Els acompanyava en Joan Miró en aquella visita? No ho sabem. Per la seva part la Sra. Odette era íntima amiga de Maria Dolors Miró, filla de l’artista, i apareixen juntes en moltes fotos fetes a Eivissa, d’excursió o a Mont-roig. També va mantenir relació amb Picasso, Antoni Tàpies i va publicar set llibres sobre l’obra de Gaudí, quan encara ningú no el valorava. Vaja, que sembla que l’esperit artístic i creatiu de les colònies a Pineta ja ve de lluny. I ara la història de solidaritat amb una resident del sanatori. Resulta que la mare d’una nena malalta de tuberculosi, que ja havia perdut tres filles per la mateixa infecció, es va presentar a la seu del Diario de Huesca, i en explicar la seva situació a un periodista li va causar tal impressió que l’endemà, 4 de setembre de 1932, publicà a la seva columna una nota, proposant una col•lecta organitzada per la redacció del diari per poder ingressar la nena al Sanatori de Pineta. La nena es deia Felisa Lera Gracia, però la van batejar com a “Niña Prensa” (16). La moguda que es va organitzar va ser de tal magnitud que fins i tot van fer una corrida de toros a Osca per recaptar fons, i la “Niña Prensa”, va aparèixer a primera pàgina del diari durant uns quants dies. Finalment, desconeixem la raó, la nena va acabar ingressada al sanatori de Panticosa. Potser li quedava més a prop de casa.

També hi ha hagut a la colònia personatges il•lustres. Per exemple el Sr. Pablo Salmerón y García, fill de Nicolás Salmerón, president de la Primera República espanyola, el que hi va haver entre Pi i Margall i Castelar, que va presentar la seva dimissió al càrrec en negar-se a signar una condemna a mort. Doncs bé, el seu fill, Pablo, estava al sanatori el dia 20 de setembre de 1931 (gairebé inaugura la casa) el dia en que es feia un homenatge al seu pare en el que varen prendre la paraula Indalecio Prieto, Miguel de Unamuno, Ortega y Gasset y Victoria Kent.(17)

I arribà la maleïda guerra civil.

De tots són coneguts els fets succeïts durant la Bossa de Bielsa. En poques paraules: el front nacional anà conquerint el territori aragonès i l’exèrcit republicà es desplaçà cap a els Pirineus fins que finalment la 43ª divisió quedà reclosa a la Vall de Pineta i no tingueren altre remei que marxar cap a l’exili francès, acompanyats de la població civil de les viles de la zona, travessant les muntanyes nevades de la frontera, mentre veien com eren bombardejades les seves llars. La casa no va quedar al marge d’aquests fets. Ja abans de la fugida, el sanatori va deixar de fer la seva tasca antituberculosa per ordre de la Secretaria de Sanitat de la República, al març de 1936, i es transformà en hospital de sang, on acollien els soldats ferits en el conflicte, arribant, segons alguns informes, a 300 llits, amb 16 infermeres que hi treballaven. (19). Va canviar la direcció, i el personal va passar a mans dels cossos de sanitat de l’exèrcit de la República, assumint la direcció el Dr. Francisco Bosch Fajarnés, qui anys després esdevindrà director de l’hospital de Varsòvia. Per fer-nos una idea del moviment que pogués haver a la casa, hem comptat les baixes inscrites al diari d’operacions de l’exèrcit nacional en aquesta zona, i foren les següents entre el dia 1 i 10 de juny: trasllat per malaltia 95; ferits, 146; morts, 13. Amb aquest panorama la feina estava assegurada. Un primer testimoni que hem trobat és de la tinent-infermera Maria Cristina Fantova (Ep! amb A, no amb O) . Explica que en una ocasió va traslladar un pacient de la seva habitació a la tercera planta cap a Raigs X des d’on van sentir una explosió. Acabava d’esclatar una bomba llençada per l’aviació nacional, just a l’habitació del pacient, que va fer una destrossa lleu en aquell lloc i en la sala del costat: un menjador. Era el 30 de maig del 38. Quinze dies després, no hi hauria tanta sort. Ella mateixa explica la tasca que realitzava i com es va fer l’evacuació de la casa el 15 de juny de 1938 . (20)

Una altra informació que hem trobat, i de la qual, si més no jo no n’havia sentit a parlar, ha estat la de la construcció d’un aeròdrom a la Plana de Pineta, és a dir la prada que hi ha davant de la casa. La cosa començà així: per tal de dificultar el bombardeig de les poblacions situades a la part alta del Cinca i els seus afluents, la 43a divisió de l’exèrcit republicà, que feia servir el sanatori com a hospital de sang, va ordenar situar les seves unitats antiaèries, sempre que fos possible, per sobre dels 3000 metres. D’aquesta manera, l’aviació franquista, per tal d’evitar-les, no tenia altre remei que llençar els seus projectils des d’alçades superiors als 5000 metres, dificultant la precisió. (Potser per aquesta raó només una bomba va esclatar a la casa com ja hem vist) Aquesta estratègia va funcionar, però l’avenç de les tropes nacionals cap al Pirineu obligava a resituar les tropes i els avions republicans més al nord, i més encara quan l’exèrcit franquista va adonar-se que la presència de soldats de la república a les valls del Pirineu, no era una qüestió intranscendent, sinó que podia esdevenir una bona ocasió per a la reorganització d’aquests i, per tant, a la llarga, un problema per als seus interessos. Així ho descriu una crònica del moment:

“La aviación enemiga, durante los 15 primeros días de abril, ametrallaba y bombardeaba nuestras posiciones de vanguardia y los pueblos donde ellos creían que estaban nuestras reservas. Hubo necesidad de establecer puestos antiaéreos con ametralladoras y fusiles en los picos a 3.000 metros de altura, que lograron derribar algunos aviones, y se evitó el que posteriormente bajaran a ametrallar las posiciones. No se pudo evitar con ello los bombardeos, pero como tenían que hacerlo a más de 5.000 metros, ya no lo hacían con la misma precisión que antes, así los puestos antiaéreos dieron muy buen resultado”. (Antonio Gascón Ricao. “Bombas sobre Bielsa”) .

Donat, doncs, l’avenç de les tropes franquistes, la república decideix crear un aeròdrom a Belsierre (prop d’Escalona), però de seguida l’aviació Nacional detecta la intenció i inicia el bombardeig de la zona. Cal buscar, doncs, una nova ubicació. S’opta per crear un aeròdrom a Pineta. Per aquesta raó el president de la república en persona, Juan Negrín, visita Bielsa i la zona de l’hospital de sang de Pineta, suposadament per lliurar unes condecoracions, però la raó era donar l’ordre de la construcció immediata de la pista d’aterratge, ja que la República no disposava de cap aeroport en tot el front aragonès . Seguim llegint a “Bombas sobre Bielsa”:

“En este llano, en que se represa el río Cinca, ante lo que después sería la Residencia del Padre Turull de los padres escolapios de Barcelona, que de sanatorio antituberculoso... pasó a cumplir en aquellas fechas las funciones de hospital de sangre, 350 hombres iniciaron a primeros de mayo los primeros trabajos vaciando los márgenes y plantando estacas en el fondo del pantano allí existente con la intención de conseguir, con un firme adecuado, una pista más larga y practicable. Dichos trabajos, que se veían muy a menudo entorpecidos por las inclemencias del tiempo, a causa de las constantes tormentas de lluvia y nieve, tenían lugar en las horas en que se presuponía que la aviación enemiga no haría su aparición, y siempre pendientes de la oportuna colocación del imprescindible camuflaje en las horas de bonanza, que no denunciaran al enemigo su existencia. El 23 de mayo, una avioneta civil procedente de Ossun (Francia) -avistada por la 3ª de Navarra, en cuyo "Diario de operaciones" se consignó el hecho, pero sin prestarle mayor importancia (muestra una vez más de la ineficacia de los servicios de "inteligencia" nacionales), sobrevoló el macizo de las Tres Sorores y logró aterrizar en él sin novedad para emprender de inmediato, una vez comprobado el buen estado de la pista, el vuelo de regreso a Francia. Pero la información sobre su existencia llegó a los nacionales el día 30, de boca de un desertor, noticia que provocó a media mañana del día siguiente un intenso bombardeo aéreo que, si bien no causó por fortuna bajas físicas, si alcanzó su objetivo al dañar incluso el inmueble del propio hospital, del que resultó destruida una habitación y en parte el comedor del tercer piso”.

Potser d’aquest bombardeig provenia la bomba que vam sentir explotar en un camp de treball dels que fèiem per Setmana Santa. Recordo que estàvem pintant la barana de la galeria (que he sabut recentment que va ser dissenyada pel P. Jaume Romans i construïda per la foneria Muntaner de Barcelona), i de sobte sentim una explosió i, en alçar el cap, veiem un munt de fang que surt en totes direccions. Vam anar-hi i ens trobàrem els especialistes en explosius de l’exèrcit que acabaven de fer detonar una bomba trobada per algú el dia abans. I també, més d’un recordarà la capsa amb bales que tenia el P. Joan Farràs i després en Manel Bagunyà, i que va anar passant per diverses mans, que havien estat trobades pels nois a l’entorn de la casa. Però tornem allà on érem....

Desallotjament de la casa. 15 Juny del 38.

Arribats al mes de juny els habitants dels pobles de la contrada inicien la seva fugida cap a França. El 15 de juny l’Estat Major emet l’ordre d’evacuació (22) i el mateix dia Antonio Beltrán Casaña, “el Esquinazau”, la transmet als soldats (23). Segons l’ordre i altres informacions trobades, en primer lloc van ser desallotjats els malats, posteriorment els metges i infermeres i finalment els soldats. Per diversos documents que hem trobat sabem que en aquelles dates a l’hospital de sang de Pineta hi havia, com és lògic, els soldats, però encara hi quedaven alguns malalts tuberculosos i entre ells alguns infants. Si més no això és el que publicà la premsa de dretes, com el Diario Palentino el 18 de juny. Possiblement estiguem davant d’una mostra d’utilització tendenciosa dels mitjans per crear un estat d’opinió. (24)

Amb l’agreujament dels combats des de principis de juny el nombre de ferits va en augment. La Vanguardia publica el dia 11 que en un enfrontament amb aviació i artilleria, els nacionals han patit prop de mil baixes. Sigui o no així, la cruesa dels enfrontaments deuria provocar ferits que s’adreçaven a l’hospital de sang i el ritme al quiròfan segur que fou desbordant.

Un altre metge present a l’hospital de sang en aquells dies fou Victoriano Hombrados, pediatra. Descriu així el desallotjament i trasllat dels pacients cap a França. (25)

Com hem vist el trasllat de pacients cap a França es feia com bonament es podia i el millor transport eren les mules, donat que la zona del Pirineu francesa encara era coberta de neu, si bé a la zona aragonesa no era tanta la quantitat gelada. Aquelles mules van fer diversos viatges. Pujaven carregades amb malalts i baixaven cap a l’hospital amb el material i aliments necessaris per als qui hi quedaven. Les mules que tornaren cap a la casa el dia 7 de juny des de França, portaven, en aquella ocasió, una càrrega especial que marcà la història de la casa en els propers anys: la benzina amb què es cremaria l’hospital per no deixar res a mans de les tropes franquistes. I no només en tenim la crònica del fet publicada per la premsa francesa, sinó que fins i tot s’hi publica una fotografia de les mules amb el bidons (Se non è vero, è ben trovato). (26 i 27)

L’incendi es va realitzar el 15 de juny del 38 i va afectar especialment la planta superior i el sostre de la casa, que va desaparèixer totalment. Vegeu 28

Com es veu a la imatge 28 la casa es va quedar sense sostre, i així va estar durant un temps, fins que va ser adquirida per la Quinta de Salut l’Aliança, de Barcelona, que va refer el sostre i va tornar a reparar l’interior. En aquesta mateixa imatge observem que la zona de les finestres del quart pis estan ennegrides a causa de l’incendi i que un cos d’obra de xemeneies, similar al que es manté dempeus a l’esquerra de la foto, i que hi havia a sobre el que seria la primera habitació del quart pis, ha desaparegut, possiblement ensorrat per l’incendi, i caigut a l’interior de l’edifici. En la foto 29, s’observa l’exèrcit franquista acampat a la prada i major detall de la casa. A través del 4t pis s’hi veu el cel. A les finestres de l’actual cuina i menjadors hi ha sacs de sorra posats en temps de l’hospital de sang per aturar els trets que pogués rebre la casa, i als balcons del primer pis uns objectes rodons que desconeixem què poden ser. A la fotografia 30 s’observa com l’incendi no va afectar exclusivament la zona de la façana, sinó que la part de darrere també va quedar totalment destruïda. També hi apareix la Borda, però noteu que les finestres que té avui en dia no són les que tenia anys enrere. Val a dir que la qualitat del sostre que es veu en aquestes i altres fotografies, és ben diferent. El dels anys 30, si bé també era de planxa metàl•lica, es veia molt més ben posat, i tenia un color més clar. El que va tenir la casa fins la darrera reforma, posat per l’Aliança, a part de moltes goteres i forats, estava força mal instal•lat.

En totes les fotografies hi ha un element silenciós i discret a l’ombra de la casa, que li ha fet costat des del seu naixement: l’avet de la font de TAB. Pel que he pogut observar, o bé va ser plantat durant les obres de construcció, o bé ja hi era en aquell moment, perquè ja es veu un arbre força gran. Més aviat penso que ja hi era des d’abans de la casa.

I si terrible va ser el final de la casa de Pineta, no cal ni parlar de les conseqüències que els bombardejos van tenir per a Bielsa i per als seus habitants . No va quedar pedra sobre pedra. Amb aquesta fotografia ja no caldran paraules. (31)

Represa de l’activitat

La casa va quedar sense teulada durant gairebé 10 anys i, com ja hem explicat, els antics sanatoris de Pineta i de Boltanya van ser adquirits per l’Aliança, que els va reconstruir. Gairebé podríem dir que aquests dos edificis, Boltanya i Pineta, tenen històries paral•leles, o hauríem de dir que són germans? En tot cas serien els germans petits; el tercer, el germà gran, ja ho veurem, és a l’estranger. El 3 de juliol de 1949, com s’havia fet 18 anys abans, es va fer la reinauguració de tots dos. Curiosament la premsa que en fa referència, descriuen l’acte de la inauguració de l’edifici com si s’hagués fet nou de planta. No és estrany que sota el règim franquista s’evités qualsevol referència a res que vingués del temps de la República. Aquesta forma de fer es pot copsar en qualsevol règim dictatorial, encara avui en dia. I si a les cròniques del temps de la República destacaven la presència de metges i pacients en la inauguració (els autèntics protagonistes de l’entitat), ara, les narracions franquistes, van farcides de “excelentísimos, reverendísimos, ilustrísimos y eminentísimos” senyors membres del govern, de l’exèrcit, de l’església i de la guàrdia civil. Podeu llegir la crònica de la inauguració a 32 de la “Vanguardia española”, que fins fa poques setmanes s’anomenava “La Vanguardia. Diario al servicio de la democracia”. Com canvien les coses, oi?. El diari falangista Nueva España també publicà la seva crònica l’endemà (33); de fet la diferència entre una i altra rau només en el títol, la resta és exactament el mateix.

Encara hem trobat un darrer anunci del sanatori a la Vanguardia de gener de 1950 (34), amb idèntic contingut als publicats als anys 30, però sense transport des del Passeig de Gràcia. En aquesta ocasió només es va publicar un únic dia. Es diu que els sanatoris antituberculosos van deixar de funcionar per la baixa del nombre de malats gràcies als avenços farmacològics . Per tant la casa es va clausurar i mai més no va actuar com a centre mèdic. La restauració feta per l’Aliança no va servir de gaire.

Un casalot tan gran en un paisatge com el de Pineta no podia quedar en no res. La Quinta Aliança va destinar alguns dels seus antics sanatoris a residència geriàtrica, però en el cas de Pineta (si bé hi ha algun diari que apunta la possibilitat que la casa acollís un centre per la tercera edat, tal com l’Aliança ja havia fet en altres sanatoris de la seva propietat que havien caigut en desús) es va desestimar la proposta, suposem que degut a la mala climatologia especialment a l’hivern. En canvi, el seu germà, el sanatori de Boltanya, sí que va acollir anys després alguns avis durant un temps abans de convertir-se en hotel, però encara va ser sanatori força anys . Així doncs, és com la casa queda en desús i abandonada i es converteix en refugi per a ramats i pastors. Quan l’Escola Pia va adquirir la casa l’any 1964, l’estat en què la va trobar era lamentable, i el pas, durant uns quants anys de ramats i de tothom que volia entrar-hi, havia deixat la seva petjada. Va caldre una neteja a fons. Alguns escolapis recorden encara aquell “macro camp de treball” (Pregunteu al Jaume Pascual, entre d’altres). Al llarg d’aquells anys d’abandó, la casa va tenir algun pretendent. Ens referim al Sindicato Vertical del règim que, com podem llegir a 35, 36 i 37, va demanar que s’adquirís per a destinar-lo a plans de vacances per a les famílies dels obrers que es destaquessin en la producció industrial. Finalment aquest projecte “del trabajador destacado” es va realitzar, no a Pineta, sinó a l’antic parador d’Argüís, a mig camí entre Sabiñánigo i Osca.

I un ministre... va voler comprar la casa?

Aquesta és una altra de les llegendes sobre la casa segons la qual quan es va començar a pensar en la vall de Pineta com a destinació turística, el ministre d’informació i turisme, Manuel Fraga Iribarne, va voler adquirir-la per fer-ne un parador nacional, però l’Escola Pia se li va avançar. Va ser així?

Primer de tot constatem la presència del ministre en el territori. Als anys 1964-1967 es va iniciar el primer pla de desenvolupament posterior a la guerra civil, que els historiadors han anomenat “desarrollismo”, i aquest projecte va dur bones notícies per a la gent de Bielsa. S’obriria un túnel amb França i s’esperava que generés creixement turístic a la zona. Previ a tot això, i fruit de les polítiques paternalistes del règim, Bielsa ja s’havia beneficiat d’un primer pla de reconstrucció de la vila que, com ja hem vist, va quedar arrasada. Les viles que accedien a aquests plans de reconstrucció post bèl•lica entraren en un programa pel qual Bielsa va ser “adoptada” pel general Franco. Tanmateix, la casa de Pineta no se’n va beneficiar. (38)

La primera visita de cara a estudiar la proposta de desenvolupament turístic que es volia fer a la zona als anys 60, va ser el 31 de juliol de 1963, a càrrec del governador civil d’Osca, Ramon Encinas Diéguez. Va recórrer diversos territoris i, entre d’altres va estar a la vall de Pineta, però parant l’atenció, en primer lloc, a la prada del davant (l’antic aeròdrom). El que es pretenia (i ara tremoleu!!!) es pot llegir al diari de la falange “Nueva España”. (39). No calen comentaris. Per tant, queda clar l’interès del Sindicat de comprar la casa i com aquest desig va ser transmès al Governador Civil d’Osca.

I en la primera trobada del Governador Civil amb el ministre Manuel Fraga, va sortir el tema, i l’11 de març de 1965 ambdós visiten novament la zona per inaugurar algunes obres menors. En aquesta data la casa ja era propietat de l’Escola Pia. El juliol de 1967 el ministre va tornar, per visitar les obres del túnel de Bielsa i l’estat de l’edificació del nou Parador al fons de la vall, que va ser inaugurat per ell mateix la tarda del 18 de novembre de 1968. En el discurs inaugural (publicat a l’ABC de 19 de novembre, pg. 47) ens dóna un detall significatiu, quan diu que la decisió de la construcció del Parador va ser presa, per iniciativa de l’Assemblea de Turisme del Pirineu feta a Jaca el març de 1965. Concloent: si en Fraga va voler comprar la casa, no en tenim constància, però sí queda clar el desig per part dels polítics de fer-ho des de mitjans dels anys 50 i, per tant, potser sí que van arribar tard. En tot cas la decisió en ferm de fer el parador és de març del 65 i per aquelles dates la casa ja feia un any que era propietat de l’Escola Pia, comprada el 31 de març de 1964 pel provincial P. Joan Trenchs, i ja s’hi havia fet la primera tanda aquell mateix estiu. També tenim constància d’un empresari de Bielsa que va voler comprar-la al mateix temps que ho va fer l’Escola Pia, però l’oferta econòmica que va fer aquell particular va ser inferior a la presentada per l’Escola Pia. El preu: dos milions de pessetes, avançats entre dos col•legis de l’Escola Pia: Calella i Diputació. D’aquest darrer n’havia estat professor l’escolapi Jordi Turull.

Enllaços externs

Web de Colònies Jordi Turull http://www.coloniesjorditurull.org/

Facebook CJT: https://ca-es.facebook.com/Coloniesunmonnou

Notícia d'en Jordi Turull i Sanahuja a l'Arxiu de l'APEC: http://laplega.blogspot.com.es/2013/07/jordi-turull-i-sanahuja-terrassa.html