Sílfide

Aquarel·la amb Marie Taglioni com a sílfide, al segle XIX

Una sílfide és una criatura femenina imaginària que habita l'aire dels boscs i els camps. Pertany a la mitologia europea, especialment a la germànica i l'escandinava. Es va donar a conéixer al món sobretot amb el ballet La Sílfide, de 1832, que donava una imatge idealitzada i romàntica d'aquest ésser, que com a geni de l'aire havia de ser molt eteri. Les criatures masculines equivalents són els silfs.

Els silfs i les sílfides, al Renaixement, èren criatures màgiques que l'alquimista Paracels havia esmentat com a pertanyents a l'aire, un del que ell anomenava "els quatre elements" (terra, foc, aire i aigua). Al segle XVII, a El Paradís perdut de John Milton apareixen unes sílfides tan aèries que quan es posen entre unes tissores no poden evitar que aquestes tallin els cabells de Belinda. Al començament del segle XVIII, el poeta Alexander Pope va oblidar els silfs i, al Rape of the Lock, en una altra paròdia a l'alquímia, va descriure les sílfides com a éssers vaporosos que condensàven tota la mala llet femenina i va donar el nom d'Ariel a la sílfide en cap. Al segle XIX, el ballet La Sílfide la presenta com a un ésser volador femení, eteri, gràcil i de gran bellesa, una mica bitxo però sobretot de blanc i representant l'amor impossible d'atrapar. En aquesta època, al romanticisme, és un element sovint representat com a una fina columna de vapor o de fum blanc, gairebé imperceptible o fins i tot transparent, en forma d'una noia de gran bellesa, inspiradora i que provoca un enamorament passional, que encarna la llibertat i defuig que hom se li acosti. A la dansa clàssica no només reapareixerà a Les Sílfides (1909) sinó que la imatge aconseguida a La Sílfide es mantindrà, amb poques variacions, a un bon nombre d'espectacles i esdevindrà la típica de la ballarina clàssica que ens ha arribat als nostres dies.

Però les sílfides no han estat vistes sempre així. A la cultura popular medieval èren vistes com a gegants que muntaven els núvols més grans i pesats i es desplaçàven amb ells batent unes monstruoses ales de foc vermelles. Hom dèia que, de vegades, a l'horitzó, es podia veure el cel taronja o vermellós entre els núvols després d'una pluja, i que en realitat eren aquestes enormes criatures vistes de lluny. També es pensava que si un bon nombre de sílfides es reunia i fèia batre les ales, podien provocar grans huracans.

Altres éssers similars

• Fada, a la mitologia catalana i europea en general.
• Nimfa, a la mitologia grega.
• Ondina (fada de l'aigua) i salamandra (fada del foc), descrites també per Paracels.