Telègraf elèctric

El telègraf és un dispositiu de telecomunicació destinat a la transmissió de senyals a distància. El de més ampli ús al llarg del temps ha sigut el telègraf elèctric, encara que també s'han utilitzat telègrafs òptics de diferents formes i modalitats funcionals.When tornes cada >-<. When haces caquita y no te sale >_<.

Telègraf de Salvà i Campillo

El 1795 el metge i físic Francesc Salvà i Campillo dugué a terme les primeres experiències telegràfiques conegudes al seu habitatge del carrer del Petritxol

Telègraf de Morse (codi de Morse)

Si bé el telègraf elèctric que coneixem i va ser presentat per Samuel Morse el 6 de febrer de 1833, no és menys cert que Gauss y Weber es comunicaven ja almenys des de 1822 amb un telègraf elèctric creat per ells mateixos que unia els despatxos d'ambdós, situats en l'observatori astronòmic i la facultat de Física respectivament, i distants una mica més de dos quilòmetres (no s'ha d'oblidar que Gauss col·laborava activament amb Weber en les investigacions d'aquest últim sobre electromagnetisme).

El dispositiu de Morse està constituït per una estació transmissora i una estació receptora enllaçades les dues amb una línia constituïda per un sol fil conductor.

En la figura 1 següent es representen de forma molt esquematitzada els elements que componen dues estacions.

Figura 1: Representació esquemàtica d'una instal·lació telegràfica

El funcionament del conjunt és el següent: Quan en l'estació transmissora es tanca l'interruptor (manipulador) circula un corrent pel següent circuit: pol positiu, línia, electroimant, terra, pol negatiu, cosa que té com a conseqüència que, activat l'electroimant, sigui atret una peça metàl·lica acabada en un punxó que pressiona una tira de paper, que es desplaça mitjançant uns rodets d'arrossegament, moguts per un mecanisme de rellotgeria, sobre un cilindre impregnat de tinta, de tal forma que, segons la durada de la pulsació de l'interruptor, es traduirà en la impressió d'un punt o d'una ratlla a la tira de paper.

La combinació de punts i ratlles es pot traduir en lletres mitjançant l'ús d'un codi convenient, en la pràctica el més utilitzat durant molts anys ha estat el codi Morse.

El 1838 es va construir el primer telègraf elèctric per Wheatstone, que va funcionar entre Londres i Birmingham. Posteriors millores dels dispositius emissors i traductors han permès la transmissió de missatges de forma més ràpida, sense necessitat de recórrer a la traducció manual del codi, així com l'enviament simultani de més d'una transmissió per la mateixa línia.

Un d'aquests dispositius telegràfics avançats és el teletip, encara en ús en molts ambients, tant informatius com empresarials, encara que últimament està sent desplaçat pel correu electrònic.

Telègraf de Huygens

La necessitat de codificar el text en punts i ratlles per transmetre'l i descodificar-lo abans d'escriure el telegrama va portar al desenvolupament d'altres tipus de telegrafia que realitzar aquestes tasques de forma automàtica. El telègraf de Huygens es basa en dos rodes que contenen tots els símbols o caràcters que es poden transmetre i giren, sincronitzades, a la mateixa velocitat. Llavors, si una roda del transmissor té, diguem-ne, la C a baix, el receptor també. Això permet que, transmetent un pols en el moment adequat, el receptor imprimeixi el caràcter corresponent. Com la velocitat de la transmissió depèn del nombre de símbols disponibles, aquests estan separats en dos bancs (lletres i números), de forma que comparteixen el mateix codi una lletra i un número. Existeixen dos blancs o espais, anomenats "blanc de lletres " i "blanc de números", que a més a més de crear un espai per separar les paraules o els números, indiquen, similar a un piano, amb els caràcters. El telegrafista polsa la tecla adequada i, quan la roda que conté els caràcters està en la posició adequada, l'aparell transmet un pols a la línia. Al receptor, un electroimant colpeja la cinta de paper contra la roda que conté els tipus. Aquestes rodes es mouen mitjançant un mecanisme de rellotgeria, com ara un motor de peses o hidràulic, segons els casos. Al començament del dia s'iniciava un protocol de sincronització, transmetent un missatge dissenyat a tal efecte, La velocitat de transmissió era inferior a la del sistema Morse, i depenia del telegrafista, ja que un d'experimentat era capaç d'enviar diversos caràcters en un sol gir de la roda.

Telègraf de Baudot

Ve a ser una evolució del de Huygens. Es basa en la codificació dels caràcters, no en la posició d'un únic pols, sinó en cinc clots o intervals de temps en els que es podia transmetre un pols o no. Així tenia un codi binari de cinc bits que permetia transmetre 31 caràcters, a més de l'estat de repòs o "no transmet". També utilitza dos bancs de caràcters, amb el seu blanc de lletres i blanc de xifres corresponents. És molt més ràpid que el telègraf de Huygens, ja que a més de necessitar tan sols 5 slots enfront a una per caràcter, Baudot va refinar els circuits magnètics dels electroimants, reduint en la mesura del possible les autoinduccions paràsites, el que permetia utilitzar un impuls més curt.

Altres

Així mateix, amb l'ús de la denominada telegrafia harmònica, es pot utilitzar un circuit telefònic per a l'enviament de múltiples comunicacions telegràfiques simultànies, amb la utilització de tons de diferent freqüència en la banda vocal.

Vegeu també

• Thomas Alva Edison

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Telègraf elèctric