Psicomotricitat

La psicomotricititat és el conjunt "d'interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensori motrius en la capacitat de ser i de expressar-se en un context psicosocial", segons la definició consensuada per les associacions espanyoles de Psicomotricitat o Psicomotricistes.

Al principi, la psicomotricitat era utilitzada per a la correcció d'algunes debilitats, dificultats o discapacitat de la persona. Avui aquest terme va a més: la psicomotricitat ocupa un lloc important en l'educació infantil, sobre tot a la primera infància, ja que es reconeix que hi ha una gran interdependència entre el desenvolupament motor, afectiu i intel·lectual. La psicomotricitat es la acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l'ésser humà sobre moviments que realitza a través dels patrons motors, com ara la velocitat, l'espai o el temps.

Basat en una visió global de la persona, el terme psicomotricitat integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensorio-motrius en la capacitat de ser i de expressar-se en un context psicosocial. La Psicomotricitat desenvolupa un paper fonamental al desenvolupament de la personalitat. Partint des de aquest concepció es desenvolupen diferents formes d'intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació sigui quina sigui la seva edat, en els àmbits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic. Definició consensuada per les associacions espanyoles de Psicomotricitat.

Altres definicions

• Gª Núñez i Fernández Vidal (1994): La psicomotricitat és la tècnica o conjunt de tècniques que influeixen en un acte intencional o significatiu, per estimular-lo o modificar-lo, utilitzant com mediadora l'activitat corporal i la seva expressió simbòlica. L'objectiu de la psicomotricitat és augmentar la capacitat d'interacció del subjecte amb l'entorn.
• Berruezo(1995): La psicomotricitat és una visió de la intervenció educativa o terapèutica, on el seu objectiu es el desenvolupament de les possibilitats motrius, expressives i creatives a partir del cos, el que porta a centrar la seva activitat i interès en el moviment i l'acte, incloent-hi tot el que es deriva: disfuncions, patologies, estimulació, aprenentatge, etc.
• Muniáin (1997): La psicomotricitat és una disciplina educativa/reeducativa/terapèutica, concebuda com a diàleg, que considera al ésser humà com una unitat psicosomàtica i que actua sobre la seva totalitat per mitjà del cos i del moviment, en l'àmbit d'una relació càlida i descentrada, mitjançant actius de mediació principalment corporals amb el fi de contribuir al desenvolupament integral.

De Lièvre y Staes (1992): La psicomotricitat és un plantejament global de la persona. Pot ser entesa com una funció de l'ésser humà que sintetitza psiquisme i motricitat amb el fi de permetre al individu adaptar-se de manera flexible i harmoniosa al mitjà que li rodeja. Pot ser entesa com una mirada globalitzadora que percep les interaccions tan entre motricitat i el psiquisme com entre l'individu global i el món exterior. Por ser entesa com una tècnica que la seva organització d'activitats permet a la persona conèixer de manera concreta el seu ser i el seu entorn immediat per a actuar de manera adaptada.

Habilitats motrius bàsiques

Les habilitats motrius bàsiques són la capacitat d'executar un acte motor que caracteritza per voler aconseguir un objectiu concret. Estan presents a gairebé totes les etapes de l'educació física escolar, però tenen un moment òptim de desenvolupament:

• Dels 4 als 6 anys: Qualitats perceptives. És a dir, el nen aprèn a través dels sentits a rebre, elaborar i interpretar la informació que prové de l'entorn.
• Dels 7 als 9 anys: Habilitats i destreses bàsiques. Tan en la primera etapa (explicada anteriorment, dels 4 als 6 anys), com en aquesta els nens estan en el moment més òptim d'aprenentatge de totes les habilitats motrius bàsiques.
• Dels 10 als 13 anys: Iniciació de les tasques motrius específiques, les quals són:

• Locomoció: Desplaçament.
• Manipulació: Imprimir força als objectes o rebre-la per part d'ells. Com ara colpeja, llença o rebre.
• Estabilitat: S'adquireix a través de totes aquelles tasques de moviment que exigeixen les altres habilitats i que requereix una constant adequació de l'espai i el temps en relació amb el cos.

Psicomotricitat relacional i vivenciada

És una tendència que van fundar Lapierre i Aucouturier, i on proposen un model de psicomotricitat en el que les alteracions psicomotores poden ser símptomes d'un problema que parteix de l'afectivitat, de lo relacional i de la comunicació amb l'entorn.

Tipus

Practica psicomotriu educativa

Els infants a través de les seves accions corporals: com jugar, saltar, manipular objectes, etc. aconsegueixen situar-se en el món i adquireixen intuïtivament els aprenentatges necessaris per a desenvolupar-se a l'escola i en la vida. D'aquesta manera lúdica i gairebé sense assabentar-se treballen conceptes relatius a l'espai (a dalt/ a baix, davant/darrera, dreta/esquerra,…), el temps (la rapidesa, el ritme, la durada,…), destreses motrius necessàries per a l'equilibri, la vista, la relació entre altres nens, etc. amb els conseqüents efectes sobre la millor capacitació i emergència de l'escriptura, la lectura i les matemàtiques, indispensables avui en dia per a l'èxit acadèmic.

Practica d'ajuda psicomotriu

Es realitza en centres privats o en col·legis, tant en grup com individualment però des d'una vista que té en compte les especials característiques dels nens o de les persones adultes amb problemes o patologies. Es tracta d'ajudar a comunicar-se a aquells que tenen dificultats per a relacionar-se amb els demes i el món que els envolta.

Psicomotricitat aquàtica

L'estimulació psicomotriu aquàtica és útil quan el bebè necessita vivències motrius, ens referim a les seves capacitats de moviment. L'aigua el recolza per a elaborar sensacions i les percepcions primers de pes, volum, distància, esquemes i imatge corporal, i les seves necessitats, desigs i possibilitats d'acció, incorporant també, sensacions de recolzament, contenció, equilibri,..., en la constant lluita per la llei de la gravetat. Implementació del Mètode d'Estimulació psicomotriu Aquàtica. Es el cas d'un bebè amb una lesió cerebral que li va afectar als nuclis de base per dificultades durant el part. Al tenir una hipotonia important en la zona del coll, no li permetia tenir el cap rígid, raó per la qual no va aconseguir seure. A instancies dels pares, el neuròleg va aprovar la idea de començar l'estimulació psicomotriu aquàtica amb el bebè i ells, com estimuladors naturals duran la sessió. A través d'exercitadors de contacte i posicions d'equilibri. L'aigua actuava com a estimulador especial, ja que el bebè estava molt motivat per l'activitat.

Orígens

A principis del segle XX el neuròleg Ernest Dupré va donar importància a la relació que hi havia entre les anomalies neurològiques i psíquiques amb les físiques. Va ser el primer en utilitzar la paraula Psicomotricitat i en descriure els trastorns de desenvolupament psicomotor.

El psicòleg francès Henri Wallon, va remarcar que la psicomotricitat és la connexió de la part psíquica i motriu d'una persona. Va parlar de la importància que té el moviment en el desenvolupament psíquic infantil i en la creació del seu esquema i de la seva imatge corporal. Segons Henri Wallon, la part psíquica i motriu d'una persona és una manifestació de la relació d'un mateix amb el seu entorn. El neuropsiquiatra i psicoanalista espanyol Julián de Ajuriaguerra , va donar importància a l'entorn on es desenvolupa l'infant. Va fer uns estudis sobre els processos interactius de la família, a l'escola i en la societat que el van permetre arribar a una conclusió, malgrat que els factors biològics tinguin un gran pes en les malalties mentals, va descobrir que l'entorn i la societat hi tenen una gran repercussió. La psicomotricitat també està fomentada per autors de la psicologia genètica de Jean Piaget, la funció materna de Woods Winnicott i Lapierre entre molts altres.

Fases d'una sessió psicomotriu

Ritual de entrada

El ritual d'entrada serveix com a preparatori on els nens reconeixen un canvi d'ambient, permetent-lis un nou espai on poden fer coses diferents que a l'aula. A més a més, aquest ritual d'entrada serveix com presentació i reconeixement de l'educador a cada nen. Aquí l'educador es dirigeix a cada nen saludant-lo i dient-t'hi el seu nom i donant-li la mà per acollir-lo. En aquest moment els nens es trauran les sabates i passaran uns minuts parlant amb el psicomotricista abans de passar a l'acció. Això servirà per a compartir les novetats que han succeït a la seva vida i intercanviar un moment de diàleg amb els seus companys. També pot ser adequat que el psicomotricista recordi les normes de l'aula de psicomotricitat perquè després, al moment que s'iniciï la sessió als diferents espais, tot es desenvolupi sota un nivell de seguretat correcte.

Fase de la expressivitat motriu. Tipus de jocs

En la fase d'expressivitat motriu el nen posa en moviment tot el seu cos sense temor, aconseguint així descarregar grans quantitats d'energia, tensions, conflictes, etc. Vivint el plaer que produeix el moviment del propi cos, el nen aconseguirà sentir una descarrega tònica, que, a la seva vegada li permetrà aconseguir una descarrega emocional. A mesura que l'excés de desig motriu vagi disminuint, el nen començarà a investigar els objectes de la sala, iniciant-se en el oc simbòlic. En el joc simbòlic es posarà de manifest las vivències personals de cadascú, mostrant-se així la trajectòria vívida doncs el nen, en el seu joc, tractarà d'entendre la realitat i les situacions que ha experimentat a partir de simular-les al seu joc.

Així a la sala de psicomotricitat es donen dos tipus de joc:

Jocs purament motrius

Salts, desequilibris/equilibris, caigudes, girs, rodar, destruir, amagar-se, colpejar, arrossegar-se, fer punteria...

Jocs amb carrega simbòlica

Un gos i el seu amo, tendes, menjar, papa i mama, metges, casetes, superherois, etc. Exemples: “Lluís” s'ha posat una tela com a capa i porta a la mà un pal com si fos una espasa.

• Fase de la història o conte

Abans de finalitzar el període motor, s'anunciarà als nens que en un determinat temps, es canviarà l'activitat. Així que el nen podrà anticipar que després d'aquesta fase d'expressivitat motora arribarà el conte. Per a donar el pas a l'activitat, el psicomotricista reunirà al grup de nens i els asseurà en front a ell, donant lloc a que parin el cos. D'alguna manera durant la duració del conte succeirà que el nen passarà del plaer de fer al plaer de pensar, és a dir, viurà les emocions sense necessitat d'utilitzar el cos. En la història o conte es viuran tres moments: la introducció a la història i presentació dels personatges, el moment cúspide on es desenvolupa la situació de tensió, i la resolució del conflicte. Es necessari que el nen visqui una situació de por on apareguin personatges antagonistes que dificultin la tasca del protagonista, però tenint en compte que la història sempre ha de finalitzar amb la victòria o triomf de l'heroi. Amb la solució del problema, el nen aconseguirà assegurar els seus pors, les seves angunies, els seus temors. L'estructura i repetició del conte al llarg de les sessions facilitarà que el nen s'anticipi a allò que anirà a succeir en la historia. Al nen això li encanta i demanen una vegada i una altra que li expliquin el mateix conte i fins i tot s'avancen als successos provocant a aquest fet un gran plaer. El conte, en psicomotricitat, té una vessant més terapèutica que lúdica. Amb ell es pretén que el nen elabori les angunies representades a través del fil de la historia i visqui el retorn a la seguretat emocional. Durant aquest procés els nens seran capaços de viure una omnipotència màgica, i fins i tot identificar-se amb els personatges.

• Fase de la expressivitat plàstica o gràfica

En la fase de representació arriba l'immobilitzat del cos, es a dir, ens fixem en l'emoció i el nen s'endinsa en un nivell superior de simbolització. Per a això, el nen utilitza materials que li permeten tornar a agafar les imatges mentals construïdes en l'activitat motriu i expressar-les per mitjà del dibuix o de la construcció. Així, en aquesta fase “el nen deixa de ser actor per a convertir-se en espectador de sí mateix”. Durant aquesta fase s'estimula la creativitat del nen ja que a partir del dibuix, la construcció o l'activitat plàstica, es fixarà en el cos i estarà concentrat, immers en la seva producció. Segons l'edat, es poden obrir diferents espais de representació, deixant així llibertat als nens per a escollir. Encara així, es deu procurar que tots accedeixin a les diferents opcions per a que no es limitin en el seu desenvolupament. Aquestes representacions que els nens fan aniran evolucionant amb el pas de les sessions, de manera que els petits accediran lliurement a coneixements de lògica-matemàtica com són la perspectiva, el volum, la forma, les dimensions, l'alçada, etc. És molt important que s'ajudi als nens a parlar de la seva obra, sense anar més enllà d'interpretar-la.

Ritual final

L'últim moment de la sessió s'aprofitarà per a tancar-la i despedir-se dels nens i nenes. Aquest moment s'aprofita per a que els nens recullin el material que han estat fent servir i deixin l'aula tal i com l'han trobada, a la vegada que el psicomotrista i els nens posen en comú el que han fet i com han viscut la sessió. Aquesta despedida sempre es pot acompanyar d¡una cançó i fer que serveixi d'ajuda per a abandonar l'aula de psicomotricitat i dirigir-se a l'aula ordinària ordenadament.

La sala, materials i funció

La sala de psicomotricitat és el lloc on es duen a terme les sessions, és recomanable que sempre sigui el mateix. Per a poder desenvolupar de forma adequada la intervenció és necessari que reuneixi una sèrie de característiques, totes elles importants:

- Lapierre recomana que hi ha d'haver espai suficient, en el que la persona pugui moure's de manera còmoda, però que les seves dimensions siguin el bastant reduïdes com per a que la persona no es senti perduda.

- El terra ha de permetre que puguin anar descalços. Normalment s'utilitzen materials com moqueta, parquet o aglomerat.

- En quant a la decoració de la sala és important que les parets estiguin pintades d'un color clar, i que no hi hagi excés de decoració que pugui distreure l'atenció.

- Per a garantir la seguretat dels participants, els elements potencialment perillosos (llums, radiadors...) han d'estar protegits.

- La climatització de la sala ha de ser bona, per a que quan realitzin exercicis actius no tinguin calor excessiu, i quan estiguin quiets (per exemple, en la relaxació), no es quedin freds.

- Ha d'estar condicionada amb un mobiliari mínim que serien:

• Espatlleres
• Un mirall ampli
• Calaixos o armari per tenir el material ordenat
• Bancs suïssos (alguns amb ganxos per a subjectar fermament a les espatlleres i així puguin pujar per ells )
• Una pissarra

El material utilitzat durant les sessions és molt divers:

• Una plataforma a manera d'escala per tal que puguin pujar els nens a una alçada predeterminada
• Barana
• Matalassos de diferents mides, gruixos i formes.

El material que utilitzarem en l'espai sensoriomotor són:

• Espatlleres
• Barana
• Matalassos
• Blocs de goma-escuma de diverses formes i mides; recoberts de fundes rentables de diferents colors. Estimulen a realitzar exercicis de salts, pujada, equilibri, etc.
• Tobogans
• Plataforma de salt (ja sigui construïda o formada per una taula)
• Pilotes, de diferent pes, textura, mida i color.
• Cercles, de diferent mida i color.
• Cordes, de diferent mida i color, per a realitzar exercicis de coordinació.
• Marcatges de terra, per a delimitar les zones o recorreguts a realitzar, normalment fabricats de suro flexible. Es poden trobar multitud de marcadors: redons, triangulars, rectangulars, elements amb corba, fletxes rectes o corbes, mans, peus, etc.
• Teles, de diferents mides, colors i textures.
• Instruments musicals, com maraques, picarols, caixes xines, panderetes, triangles, etc., per a que aprenguin a discriminar diferents sons, a més afavoreixen l'habilitat manual i la coordinació ull-mà.
• Joguines, adequats a l'edat de l'infant, especialment indicats en nens petits o d'escàs nivell de desenvolupament.
• Divers material fungible, com paper, llapis, ceres, pintures de dits, pegament, etc., per a desenvolupar diferents activitats creatives.

La nostra intenció és que amb la disposició espacial d'aquest material afavorim les caigudes, els salts, els desequilibris / equilibris, les esllavissades, les carreres, ...

El material se'l podria dividir en dos grans bàndols per la seva qualitat i simbologia. Tou (els acull, els envolta i els dóna plaer): blocs d'escuma, pilotes d'escuma, coixins, teles, ... i dur (el nen ha de fer front al repte, al principi de realitat): espatlleres, fustes de construcció, cubs de plàstic, pals, banquetes ...

Dispositiu

El dispositiu de la sessió es divideix en dos espais i tres temps amb materials diferents. A l'espai per a l'expressivitat motriu dels nens poden viure el plaer del moviment a través d'activitats espontànies amb la utilització del seu cos, l'espai i els materials. Aquesta fase és imprescindible per a la formació d'una bona imatge corporal. L'altre espai és el de l'expressivitat plàstica i el llenguatge. Aquí es per al cos i les seves accions per les representacions en forma de dibuixos, construccions, etc. Això es complementa amb l'organització temporal de la sessió. Hi ha tres temps centrals a les quals s'afegeixen el ritual d'entrada i el de sortida. El primer temps és el dedicat a l'expressivitat motriu i en ell es deixa al cos i l'imaginari infantil. Al principi es llancen al frenesí corporal i emocional per després aparèixer el joc simbòlic a través dels materials que els proposem. El segon temps és el del conte, amb la intencionalitat clara de mobilitzar imatges amb el cos aturat. Això ens ajuda a la descentració (la capacitat del nen de posar distància de les seves emocions i poder posar-se al lloc de l'altre). Finalment, el tercer temps és el de l'expressivitat plàstica, l'dibuixar, construir o treballar amb plastilina. El seu sentit és el de permetre als nens allunyar-se de les intenses emocions viscudes i representar amb el cognitiu.

Aucouturier proposa la creació de tres espais dins la sala, en cada un dels quals se disposen els materials per afavorir un tipus d'activitat:

• Espai sensoriomotor: Es realitzen activitats sensoriomotrius, com trepar, caure, saltar, rodar, girar, etc., que permeten descobrir el plaer sensoriomotriu. Pren consciencia de les seves possibilitats de moviment i adquireix diferents habilitats. En aquest espai estan situades les espatlleres, matalassos, mòduls de goma-escuma, etc.
• Espai simbòlic: Es desenvolupa el joc simbòlic i es potencia la creació i la creativitat. Depenent de l'edat de l'infant o del seu nivell de desenvolupament, els materials poden ser més o menys estructurats. En aquest espai estan les teles, els mòduls de goma-escuma, etc.
• Espai per a les representacions: On les propostes i materials faciliten el treball cognitiu i de representació. L'objectiu d'aquest espai es permetre el pas de la vivència emocional a la representació cognitiva. En aquest espai estan els blocs de fusta, paper, llapis, plastilina, pissarra, etc.

En la pràctica, amb freqüència, no es necessari que el psicomotricista construeixi o delimiti aquests espais, ja que els propis components del grup els aniran creant i establint al lloc i al moment que vulguin. Es pot optar per deixar que vagi sorgint espontàniament l'espai per al joc sensoriomotor, simbòlic o les representacions. De manera puntual, quan sigui necessari el psicomotricista pot intervenir regulant aquests espais.

Intervenció

Objectius de la intervenció.

Seguint l'anàlisi de paràmetres es plantegen els següents objectius:

· En relació amb el cos.

- Reconeixement del propi cos i de les seves diferents parts.

- Desenvolupament de la coordinació dinàmica general: carrera, salts, balancejos, girs, caigudes etc. L'objectiu principal és fer néixer, mobilitzar i evolucionar el plaer sensoriomotriu, que l'infant és diverteixi amb l'activitat.

- Desenvolupament del control postural: equilibris estàtic i dinàmic, equilibri i desequilibri.

- Reconeixement de les pròpies capacitats i limitacions: conèixer i sentir plaer de les pròpies capacitats implica també ser conscient de les pròpies limitacions (Arnaiz, 2002), de manera que visqui amb tranquil·litat les situacions de risc, adoptant mesures de seguretat o demanant l'ajuda necessària.

- Desenvolupament d'un to muscular adequat a l'acció.

- Que la mirada acompanyi a l'acció

- Desenvolupament d'una gestualitat facial i corporal que acompanyi a l'acció.

· En relació amb l'espai.

- Utilització i exploració de tot l'espai de la sala, que es mogui en espais amplis.

- Utilització i exploració de diferents altures.

- Situar-se en un espai adequat, es a dir, saber situar-se espacialment d'acord amb el que realitza.

· En relació amb el temps.

Al principi i al final de la sessió:

- Que sigui capaç de estar assegut en la rotllana.

- Que repeteixi les normes amb tots i les interioritzi.

- Que respecti les normes.

- Que escolti als companys.

- Que intervingui en la rotllana per expressar les seves experiències (4-6 anys)

Durant la sessió:

- Que sigui capaç d'estar un temps en cada activitat.

- Situar-se adequadament en els límits de temps; per exemple, no iniciar una activitat en els últims moments de la sessió.

· En relació amb els objectes:

- Utilització i exploració dels diferents objectes de la sala

- Desenvolupament del joc sensoriomotor, simbòlic i de regles.

- Que sigui capaç d'utilitzar els diferents objectes donant-li diferents significats.

· En relació amb els altres:

Relació amb els companys.

- Establiment de relació amb els companys des del seu propi desig, respectant a l'altre. Sense demostrar un interès ni un desinterès desmesurat per un company en especial.

- Que assumeixi i desenvolupi diferents rols.

- Que sigui capaç d'identificar i reconèixer senyals corporals emeses per els altres mitjançant el llenguatge verbal i no verbal.

- Que sigui capaç d'expressar les seves necessitats i sentiments mitjançant el llenguatge verbal i no verbal.

- Adquirir la capacitat d'espera d'expressar el que sent o necessita en el moment adequat.

- Que sigui capaç de resoldre els conflictes que es puguin ocasionar en la convivència del grup.

- Que sigui capaç d'oposar-se, de col·laborar, de compartir... en funció de la situació; es a dir, que sigui capaç de situar-se en les diferents actituds amb la relació amb els altres.

- Que contesti de manera adequada a les provocacions o agressions dels altres, fent-se respectar.

• Relació amb el psicomotricista.

- Establiment d'un bon vincle afectiu.

· En relació amb el llenguatge:

- Utilització d'un llenguatge adequat a la seva edat.

- Utilització de les diferents formes d'expressió i representació.

Estructura de la sessió.

1. Ritual d'entrada.

La sessió comença amb un ritual d'entrada, els infants es descalcen i s'asseuen formant una rotllana. Es el moment d'acollida en el qual el psicomotricista rep als infants.

Es el moment també en el que es marquen les normes que establiran els límits per a poder garantir una adequada convivència i treball.

En el cas dels infants petits es repeteix amb ells les normes que seguiran durant la sessió, com per exemple:

“ En aquesta sala estem aprenent a no fer-nos mal i a no trencar el que els altres construeixen. Quan sentiu les palmades, ho desarem tot i ens asseurem en rotllana.”

En el cas d'infants més grans, adolescents o joves se'ls hi diu la sala en la que estem, aprenent a respectar-nos i se parla del que significa el respecte per a ells.

En el cas dels adults, si les normes de convivència ja estan interioritzades, es pot començar directament l'activitat que es realitzarà.

2. Temps de treball

La major part de la sessió està destinada a l'acció i al joc (Fernández, 2002). Quan s'observa sessions individuals o col·lectives es detecta més o menys la mateixa dinàmica: les sessions comencen d'una manera desorganitzada, freqüentment amb situacions de plaer sensoriomotriu; més tard, s'organitzen i fan l'aparició el joc simbòlic i el dirigit.

Es pot proposar un temps intermig, el de la història o conte, al que es pot recorrer per passar de l'acció a la representació. La història pot ser nova o continuar la de la sessió anterior, s'explica en petites seqüències i en temps present (Escribá et al. 1999). La història no es qualsevol història, sino nascuda en allò que s'ha estat vivint a la sala, d'aquesta manera permets a l'infant afegir elements a aquesta.

Es convenient destinar un moment al final per invitar-los a utilitzar els diversos materials per a representar que es posen a la seva disposició: dibuix, moldejat, construcció amb fusta, paraula oral o la paraula escrita, etc. Aquest espai s'adapta al moment maduratiu de l'infant. Amb els més petits es el moment del conte, llegit o explicat, que tindrà relació amb el viscut. També pot acabar amb una cançó coneguda per tots (Fernández, 2002).

3. Ritual de sortida

La sessió finalitza amb una roda de sortida en la que els diferents participants comenten les experiències que han tingut durant la sessió.

Actuació del psicomotricista.

Autocuturier senyala les funcions fonamentals que ha de desenvolupar el psicomotricista a la sala:

- Escoltar: hi ha escolta quan hi ha observació (Llorca, 2002).

- Ser simbòlic de llei i de seguretat: a la sala, el psicomotricista, simbolitza l'ordre i representa la llei.

- Ser company simbòlic: ajuda a construir, utilitza el llenguatge per explicar el que s'està fent, representa determinats rols. El psicomotricista no juga amb ells, és un company simbòlic del seu joc.

La intervenció del psicomotricista ha de ser mínima, limitant-se a aquelles situacions en que no es cumpleixen les normes i a aquelles altres en que sigui necessari la seva intervenció per a fer evolucionar alguna conducta o situació.

En la pràctica psicomotriu s'intervé fonamentalment: modificant el medi (espai i material) utilitzat durant la sessió, i desenvolupant les produccions per aquest medi. Per a això, el psicomotricista intervindrà utilitzant bàsicament dos estratègies: la provocació i la seducció.

Tècniques d'intervenció:

1. La relaxació.

Les tècniques de relaxació tenen una gran importància en la reeducació, ja que mostra atenció a la globalitat de l'ésser humà; a més de reduir estats d'activació i suprimir tensions musculars, contribueix en la elaboració de la imatge corporal.

La relaxació progressiva de Jacobson es basa en discriminar les senyals de tensió a través d'exercicis sistemàtics de tensió-relaxació. Bernstein i Borkovec van modificar el procediment inicial per a dur a terme el entrenament en deu sessions.

El entrenament autogen de Schultz intenta produir la desconexió mediant l'establiment de sensacions físiques. Consta de dos cicles, un inferior i l'altre superior. Aquest mètode requereix una major implicació cognitiva.

La relaxació terapèutica de Berges i Bounes va dirigida específicament a la reeducació de nens amb dificultats.

2. El joc

El joc es una activitat de suma importància en el desenvolupament i serà un instrument metodològic fonamental, especialment amb el treball amb els nens.

Una de les classificacions més útils de cara a la intervenció es la categorització dels diferents tipus de joc en funció a les etapes del desenvolupament.

En les sessions de psicomotricitat, a través del joc, es podrà practicar conductes que s'estan adquirint baix diverses formes i situacions, al mateix temps que afavoreix la relació amb els altres. El joc és una tècnica d'intervenció que permet aconseguir els objectius del tractament.

Des de la psicomotricitat dirigida, el psicomotricista, selecciona els jocs més adequats d'acord amb l'edat dels participants i el moment de la sessió.

En la psicomotricitat vivenciada, a partir del joc lliure, anirà aconseguint els objectius intervenint quan sigui necessari.

3. La música i la dansa

El valor terapèutic de la música i la dansa ha sigut reconegut e investigat al llarg de la història i ha donat lloc a disciplines com la musicoterapia i la dansaterapia.

En les sessions de psicomotricitat les activitats es solen acompanyar de música. L'elecció de la música adequada, a més de motivar als participants per a la realització de l'afectivitat, facilita la consecució d'objectius aconseguint un efecte d'estimulació o relaxació.

La dansa permet a l'individu exterioritzar-se i sentir el seu cos, combinant els moviments del cos en l'espai i en el temps. Algun tipus de dansa més utilitzats han sigut la dansa clàssica, la dansa moderna i la dansa folklòrica.

La dansateràpia pot aplicar-se en tractaments psicomotrius de tipus educatiu, reeducatiu i terapèutic; en diferents edats i amb diferents trastorns, estan especialment indicat en autistes, psicòtics i sordcecs, com a via per instaurar i restaurar la comunicació i facilitar l'expressió.

4. L'expressió plàstica

L'expressió plàstica és per una part, un medi d'expressió per a l'individu en el seu estat interior i la interpretació de l'entorn; i per una altra, es un instrument per al psicomotricista d'avaluació, tractament i seguiment. Els medis d'expressió plàstica susceptibles de ser utilitzats en la sessió de psicomotricitat son múltiples, però sens dubte un dels més utilitzats és el dibuix.

Enllaços relacionats

• Associació Professional de Psicomotricistes