Encarnación Sánchez Jiménez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEncarnación Sánchez Jiménez

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Encarna Sánchez Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 setembre 1935 Modifica el valor a Wikidata
Carboneras (Província d'Almeria) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 abril 1996 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de pulmó i càncer de laringe Modifica el valor a Wikidata)
Activitat
Ocupaciópresentadora de televisió (1970–), locutora, periodista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCOPE Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0844904 TMDB.org: 1385612 Modifica el valor a Wikidata

Encarnación Sánchez Jiménez (Carboneras, Almeria, 19 de setembre de 1935 – Alcobendas, Madrid, 5 d'abril de 1996) va ser una periodista espanyola, locutora de ràdio i presentadora de televisió.[1] Va guanyar tres premis Ondas, un reconeixement anual atorgat a programes i personalitats destacades al món de la comunicació.

Trajectòria professional[modifica]

Encarna Sánchez va néixer a Carboneras (Almeria), on el 1985 se li va dedicar una plaça a pocs metres de la platja.[2] El seu pare, un carabiner, va ser executat el 9 d'agost de 1939, acusat de rebel·lió militar per no haver-se sumat a les forces colpistes.[3] Era la menor de cinc germans.

Inicis[modifica]

La seva primera incursió periodística va ser a Radio Almería, des d'on va fer el salt a Radio Juventud de Madrid. Va cursar estudis de locució i va demostrar tenir grans possibilitats amb el seu estil personal.

Ja com a professional, va treballar a Radio España i posteriorment es va traslladar a Sant Sebastià per encarregar-se del departament comercial d'una emissora de ràdio. De tornada a Madrid, en la dècada de 1960 va començar a ser una veu coneguda amb programes nocturns com Esto es España, señores; CS y buen viaje i La noche vista por mí.[4] El 1968 va rebre el seu primer premi Ondas.

El 1970 va acceptar un contracte a Mèxic, i va entrar al món de la televisió amb l'espai Misión cumplida coneguda a Mèxic com a Encarnita Sánchez, i debutant com a actriu en una obra de teatre, Esta monja, no, amb la qual va guanyar un premi com a actriu femenina. Després de recórrer diversos països llatinoamericans es va establir a Santo Domingo, on va produir i va presentar el programa televisiu La noche del sábado. A l'ABC estatunidenca es va especialitzar en la producció de programes. Es va casar amb un empresari a Los Angeles i se'n va divorciar a cap de pocs anys; va tornar a Espanya en un moment en el qual el país feia la seva transició a la democràcia després de la mort de Francisco Franco el 1975.[5]

Èxit a la ràdio[modifica]

Durant el període 1978-1984 va gaudir de notable audiència i popularitat amb el seu programa Encarna de noche, que va obrir els micròfons als ciutadans de la matinada (camioners, taxistes, etc.) i al qual imprimia un caràcter de servei públic i cert to messiànic.[6] En aquest programa es va inspirar una cèlebre paròdia del duo còmic Martes y Trece.[7]

Encarna de noche es va emetre a Radio Miramar des de 1978. També breument a través de La Voz de Madrid, quan va rebre algunes crítiques per la seva posició ambigua davant l'intent de cop d'Estat el 23 de febrer de 1981.[8] El 1982 va incrementar la seva audiència en emetre's conjuntament per Radio Miramar i Radio España i un any després va traslladar el seu espai a la cadena COPE a Madrid.

El setembre de 1984 va passar a dirigir i presentar el vespertí Directamente Encarna de manera ininterrompuda fins a la seva mort el 1996.[9] Entre els seus col·laboradors habituals es trobaven Graciano Palomo, Jaime Peñafiel, Marujita Díaz i Paquita Rico. Va continuar sent líder d'audiència en les tardes de COPE malgrat l'ascens gradual dels seus últims competidors, Júlia Otero i Xavier Sardà.[10]

Entre novembre de 1990 i febrer de 1991 va alternar el seu programa de ràdio amb un espai d'entrevistes per a televisió a Antena 3. Y ahora, Encarna va obtenir una audiència discreta i va rebre algunes crítiques per la peculiar forma de la presentadora d'enllaçar la informació amb la publicitat.[11][12]

Va ser reconeguda com una locutora influent i poderosa en la ràdio de l'època, al mateix nivell que Luis del Olmo, Iñaki Gabilondo i José María García i va entrevistar els principals líders polítics i grans personalitats de la cultura.[13] També va protagonitzar algunes polèmiques amb artistes i professionals de la comunicació, que en molts casos es van dirimir en els tribunals.[14][15]

Mort[modifica]

Encarna Sánchez va morir el 5 d'abril de 1996 a l'edat de 60 anys, de càncer de gola. El seu cos va ser incinerat i les seves cendres van ser escampades a Marbella.[16]

En els últims anys de la seva vida va patir una greu malaltia que amb prou feines va fer pública. Quan va començar a faltar a la seva cita radiofònica a principis de 1996 va ser substituïda per Esmeralda Marugán. El programa atreia els patrocinadors fins i tot sense la seva presència i en un últim enregistrament va dir als seus oients: "el so de la ràdio ha estat per a mi i, continuarà sent, el camí més curt per comprendre el camí de l'amistat i, sobretot, el camí de la fidelitat... Aviat tornareu a somriure. Aviat vindreu a la meva trobada. Aviat podré dir amb tota la valentia del món: Tremoleu, tros de pocavergonyes!".[17]

La periodista Mari Cruz Soriano va ocupar després les tardes de la cadena, va crear un consell de redacció i va modificar substancialment el sistema de treball.

Premis Ondas[modifica]

  • 1968: Premi Local de ràdio a la millor locutora (Radio España-Madrid)
  • 1981: Premi Nacional de ràdio (Radio Miramar)
  • 1993: Premi Nacional de ràdio (COPE)

Referències[modifica]

  1. ↑ «Encarna Sánchez (1935-1996)» (en anglès). Find A Grave Memorial. [Consulta: 26 juliol 2020].
  2. ↑ «Plaza para Encarna Sánchez en Carboneras, su pueblo natal». Diario ABC, 26-07-1985. [Consulta: 7 maig 2012].
  3. ↑ «El padre 'rojo' de Encarna Sánchez». Diario de Almería, 03-10-2010. [Consulta: 13 agost 2012].
  4. ↑ Diario Vasco, ed. 30 de mayo de 1968
  5. ↑ «Murió Encarna Sánchez, la voz de la tarde». Diario ABC, 07-04-1996. [Consulta: 7 maig 2012].
  6. ↑ «Encarna Sánchez, ternura a través de las ondas». Diario ABC, 12-10-1986. [Consulta: 7 maig 2012].
  7. ↑ «Viva 86: Martes y Trece y las empanadillas». La 1, 31-12-1985. [Consulta: 7 maig 2012].
  8. ↑ «Nuevo programa para Luis del Olmo y mayor audiencia para Encarna Sánchez». El País, 14-03-1982. [Consulta: 7 maig 2012].
  9. ↑ «Alejo García y Encarna Sánchez cambian de hora en Radio Popular». El País, 27-09-1984. [Consulta: 7 maig 2012].
  10. ↑ «La batalla de la tarde». El País, 05-06-1994. [Consulta: 7 maig 2012].
  11. ↑ «Quiero que me vea toda la familia junta después de cenar». El País, 05-10-1990. [Consulta: 7 maig 2012].
  12. ↑ «Serrat acompaña a Encarna en su despedida de Antena 3». El País, 19-02-1991. [Consulta: 7 maig 2012].
  13. ↑ «Un político me ofreció cincuenta millones si le conseguía un escaño». Diario ABC, 18-11-1990. [Consulta: 7 maig 2012].
  14. ↑ «La COPE, condenada a indemnizar a Miguel Bosé con un millón de pesetas». El País, 25-05-1986. [Consulta: 7 maig 2012].
  15. ↑ «El juez absuelve a Encarna Sánchez». El País, 08-12-1994. [Consulta: 7 maig 2012].
  16. ↑ «Muere a los 56 años la periodista radiofónica Encarna Sánchez». El País, 07-04-1996. [Consulta: 7 maig 2012].
  17. ↑ «Sus últimas palabras a sus oyentes». Cadena COPE, 1996. [Consulta: 7 maig 2012].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Encarnación_Sánchez_Jiménez&oldid=33105157»