Estela discoidal
.jpg)
Una estela discoidal és un monument funerari en forma de disc que es pot trobar en algunes zones d'Europa, el Magrib i l'Orient Mitjà (Turquia, Síria i l'antiga Armènia). És especialment abundant als fossars del País Basc del Nord, on es coneix amb el nom basc d'hilarri. Als Països Catalans és típica dels fossars medievals de les comarques de la Segarra, l'Urgell, el Matarranya i els Ports de Morella entre d'altres.
Característiques
[modifica]Aquesta mena d'esteles funeràries tenen forma de disc encarat cap al sol, col·locat al damunt d'un suport trapezoïdal. L'orientació és sempre est-oest (de llevant a ponent). S'hi gravaven símbols pagans solars com ara sexafòlies («flors de la vida») i també símbols cristians. A les esteles del País Basc és típica la presència del lauburu.
La forma d'aquestes esteles recorda l'ídol-ampolla o el signe de Tanit que hom retroba en la civilització fenícia.
A Europa hi ha exemplars d'esteles discoidals a llocs tan allunyats entre si com ara Portugal, Espanya, França, Itàlia, Noruega, Suècia i Rússia.
A la península Ibèrica
[modifica]A la península Ibèrica, la tradició de les esteles discoidals és antiga i ja a l'edat del bronze se'n troben exemples al sud-oest. L'estela de Luna (a l'Aragó) és un cas anòmal perquè, tot i tenir les característiques de les esteles del sud-oest, s'ha trobat al nord-est de la península.
A Catalunya
[modifica]_-_1.jpg)
A Catalunya se'n troben a diversos indrets, com ara a l'Aleixar (Baix Camp), adossades a la paret de l'església de Sant Martí,[1] o a Siurana (Priorat), davant de l'església de Santa Maria.[2] També hi ha sengles discs amb simbologia solar gravats a la base de la columna de les dues esteles d'Alcover (Alt Camp), així com a l'estela ibèrica can Peixau, exposada al Museu de Badalona.
Altres pobles catalans amb esteles discoidals són, per exemple:
- Granyanella (Segarra)
- Maldà (Urgell)
- Pelagalls (Segarra)
- Querol (Alt Camp)
- Rauric (Conca de Barberà)
- Savallà del Comtat (Conca de Barberà)
- Vallbona de les Monges (Urgell)
- Vila-rodona (Alt Camp)
A França
[modifica]A França, les esteles discoidals són sobretots presents a Occitània[3] i, especialment abundants, als cementiris del País Basc.[4] En gairebé tots els casos, la pedra està tallada en esmalt alveolat. La porció en forma de disc generalment té una vora que pot estar decorada o portar una inscripció. Les dues cares són sovint idèntiques.
Aquests monuments són molt estesos en alguns territoris de l'actual Occitània (Lauraguès, Llenguadoc i Roergue) i al Rosselló entre el període gal·loromà i l'edat mitjana. Estan fets de pedra calcària o gres de molí. Rarament, alguns estan decorats amb espatlles o braços,[5] mentre que d'altres estan buidats per formar una creu occitana.[6]
Al País Basc del Nord
[modifica]
Al País Basc,[7] aquestes esteles es van fer servir en la protohistòria, però més tard van desaparèixer fins que van revifar i esdevenir numèricament dominants a partir del segle xvi i fins al segle xix. A partir de la segona meitat del segle xx s'observa un renaixement d'aquesta pràctica.[7][8]
En basc, les esteles discoidals s'anomenen hilarri, d'hil 'mort' i harri 'pedra'. Estan fetes de pedra calcària o gres, abundant en aquesta regió. Algunes estan pintades, parcialment (al costat est) o completament, en blau cobalt, verd maragda, ocre groc o marró vermellós. També existeixen esteles i creus rectangulars, les quals sovint s'assemblen a les discoidals. De fet, algunes esteles tabulars o creus massisses inclouen al seu centre un disc esculpit similar al de l'estela discoidal.
Els motius esculpits poden ser:
- Motius geomètrics com la vírgula. Quatre d'aquests motius disposats en creu constitueixen la "creu basca" o lauburu ('quatre caps'), de vegades amb el sentit de rotació oposat al que es fa servir avui dia com a estàndard.
- Símbols cristians com la creu, el monograma IHS o el monograma MA (Maria).
- Símbols que representen la natura com el sol, la lluna (de vegades associada amb una destral), el lliri o el card, que recorden els mites bascos.
- Símbols que recorden la professió del difunt.
L'estela s'associa amb un túmul o una tomba plana.[9] Sovint porta la data, rarament el nom del difunt i, molt excepcionalment, el de l'escultor, alguns dels quals són recognoscibles pel seu estil.
Es troben esteles discoidals molt semblants en regions properes al País Basc com ara la Chalossa a Doasit,[10] Montgalhard, Pujòu-Casalet i Nerbis.[11]
Complexos museístics
[modifica]La major part són al País Basc:
- El «centre d'interpretació d'esteles discoidals i de l'art funerari basc» (Harriak iguzkitan 'Pedres al sol') de Larzabale[4] mostra una col·lecció d'esteles provinents de l'abadia de Notre-Dame de Belloc (Belokeko monasterioa), a Urt.
- El museu de la Baixa Navarra de Donapaleu aplega un conjunt d'esteles i de còpies de les obres més interessants de la zona.[12]
- El Museu basc i de la història de Baiona[13] presenta una interessant col·lecció etnogràfica en què una sala dedicada als monuments funeraris exhibeix una estela de 1503 provinent del cementiri de Gerezieta, un barri de Lekorne.[14]
Lluny del País Basc, el museu de Lodeva (Erau) exhibeix esteles de l'edat mitjana.
Galeria
[modifica]- Motius en esteles discoidals basques a Ainhoa (Lapurdi)
Lauburu
Sexafòlies / Solar
Sexafòlies / Flor
Geomètric
Al·legòric
Estel
Creu
IHS
Referències
[modifica]- ↑ «Les esteles funeràries discoïdals de l'Aleixar». Arxivat de l'original el 2014-02-25. [Consulta: 7 gener 2016].
- ↑ «Santa Maria de Siurana (Cornudella de Montsant)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia. [Consulta: 12 febrer 2026].
- ↑ «Baraigne : village cathare du Lauraguais» (en francès).[Enllaç no actiu]
- 1 2 «Centre d'Interprétation des stèles du Pays Basque» (en francès). en-pays-basque.fr.
- ↑ Ucla, Pierre «Contribution à l'étude des stèles discoïdales du Languedoc» (en francès). Archéologie du Midi Médiéval, 1983, p. 69-92.
- ↑ Marquet, Florient «Les stèles discoïdales du département de l'Aude. Une collection mise à jour.» (PDF) (en francès). Archéologie en Languedoc, 2004, p. 53-71.
- 1 2 Collectif Lauburu. Les stèles discoïdales et l’art funéraire basque (en francès). Elkarlanean, 2004. ISBN 978-2913156555.
- ↑ Etchehandy, Marcel; Collectif Lauburu. Les stèles discoïdales basques (en francès). 2 : stèles modernes. Zodiaque, juliol 1989.
- ↑ «La plate-tombe» (en francès). empreintes-medievales.fr.
- ↑ Dubedout, Ph. «Les stèles discoïdales de Doazit» (en francès). chez-alice.fr.
- ↑ «Stèles discoïdales» (en francès). nouvelle-aquitaine.fr. Inventaire Nouvelle-Aquitaine.
- ↑ «Notre musée» (en francès). MUBANA : Musée de Basse-Navarre.
- ↑ «Musée Basque et de l'histoire de Bayonne» (en francès). musee-basque.com. Museu basc i de la història de Baiona.
- ↑ «L'église Saint-Cyprien de GRECIETTE» (en francès). geocaching.com. [Consulta: 15 febrer 2022].
Bibliografia
[modifica]- Abat Jean-Pierre Laulom «Essai d'explication du symbolisme des stèles discoïdales» (en francès). Bulletin de la société de Borda, 513, 2014, p. 5-18.
- Aussibal, Robert. Les stèles discoïdales rouergates (PDF) (en francès). Sauvegarde du Rouergue, 1970.
- Barré, Léo (en francès) Actes du colloque international sur la stèle discoïdale. Museu basc i de la història de Baiona [Baiona], 1982.
- Barré, Léo «Les stèles discoïdales» (en francès). Actes de la journée d'étude de Lodève. Archéologie en Languedoc, 1980.
- Colas, Louis. La tombe basque : recueil d'Inscriptions funéraires et domestiques du Pays basque français. Atlas d'illustrations (dessins et photographies) : documents recueillis dans les cimetières et sur les habitations du Labourd, de la Basse-Navarre et de la Soule (en francès). Grande Imprimerie Moderne, 1923.
Enllaços externs
[modifica]