Vés al contingut

Lauburu

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Un lauburu o creu basca

Un lauburu (del basc 'quatre caps'), també anomenat creu basca, és una creu de braços curvilinis que ha esdevingut un dels símbols més representatius i recognoscibles de la cultura basca.[1] Tècnicament parlant, és una creu formada per quatre vírgules, cadascuna formada per tres semicercles (el primer, superior, seguit d'un d'inferior i el segon, inferior, el doble de gros, sota dels altres dos i connectant-los).

Etimologia

[modifica]

El terme basc lauburu ve de lau 'quatre' i buru 'cap'. Algunes fonts puntuals en suggereixen una procedència romana, de manera que el mot seria una adaptació popular del llatí labarum; d'aquest vocable procediria també el nom del lábaru, un estendard de l'època dels antics càntabres. Tanmateix, Fidel Fita postulà que la relació era justament la inversa i que labarum seria una adaptació dels temps d'August de l'original basc.[2]

Noms alternatius

[modifica]

El terme «creu basca» és recent.[3] Durant la primera meitat del segle xx, els estudiosos s'hi referien com a «turbina» (Alfred Baeschlin), «hèlix» (Eugeniusz Frankowski), «signe oviphile» (Louis Colas), «esvàstica» (Paul Vovard), «esvàstica curvilínia»[4] o «creu amb vírgules» (Philippe Veyrin[5][6]). No va ser fins a la dècada del 1950 que el lauburu va adquirir el seu nom basc definitiu i va esdevenir un símbol d'identitat del País Basc.[3]

A l'Alt Aragó, on el lauburu ha estat també emprat des de l'antiguitat com a ornament a les cases i altres construccions, la creu basca es coneix en aragonès com a «cuatrefuellas»[7] o «religada» (aquest últim nom independentment del nombre de braços de la creu).[8]

Alguns estudiosos espanyols han fet servir el terme «tetrasquel» aplicat als exemplars de lauburu presents a Galícia, Astúries i altres zones d'Espanya, on també són habituals.[9][10] Es tracta d'un neologisme basat en el grec τετρασκέλιον (tetraskelion, 'de quatre cames'), que també defineix l'esvàstica rectilínia, de la mateixa manera que τρισκελής (triskelés, 'de tres cames') s'ha emprat universalment per a anomenar la trisquela, el símbol de tres espirals amb què guarda certa similitud conceptual.

Simbologia

[modifica]
Disseny gràfic del lauburu

El lauburu és una disposició de vírgules, orientades cap a la dreta o cap a l'esquerra, sense que hi hagi cap simbolisme conegut associat a aquestes diferents direccions de rotació. De vegades, les vírgules del mateix lauburu poden fins i tot tenir orientacions diferents. Els historiadors i les autoritats han intentat aplicar un significat al·legòric a aquest antic símbol. Augustin Chaho va postular que simbolitza els «quatre caps o regions» del País Basc.[11] Malgrat que alguns autors han suggerit que els quatre caps del lauburu podrien significar, per exemple, «forma, vida, sensibilitat i consciència»,[12] o el moviment i la força solar, o les etapes vitals humanes dividides en quatre,[13] el lauburu es considera més generalment només un símbol de prosperitat i bona fortuna.

Abans de l'època de la Dinastia antonina, al tombant del segle ii, Camille Jullian no troba cap exemplar d'esvàstiques, rodones o rectes, a les regions basques fins a l'època moderna.[14] Cal dir que el lauburu no apareix en cap dels escuts dels set territoris bascos històrics.

Louis Colas considera que el lauburu no està relacionat amb l'esvàstica, sinó que prové de Paracels i marca les tombes dels sanadors d'animals i dels sanadors d'ànimes (és a dir, sacerdots).[15]

A partir del segle xvi

[modifica]

Cap a finals del segle xvi,[1] el lauburu apareix abundantment com a element decoratiu basc, en cofres de fusta o sepulcres (especialment en esteles discoïdals, anomenades hilarri en basc), als frontispicis de les cases i altres llocs, potser com a una altra forma de la creu[1] o com una mena de talismà. Les esvàstiques rectilínies no es troben fins al segle xix.

Es coneixen creus basques amb dues vírgules (Irisarri, 1734), tres (Irisarri, 1883), quatre i fins i tot nou elements (cinc vírgules datades el 1804 a Jutsi, sis a Armendaritze en un estoig del 1778, vuit a Iholdi i nou en una llinda de Landibarre datada el 1742). Aquesta diversitat en suggereix un origen simbòlic solar.

Durant el segle xx

[modifica]

Sabino Arana va interpretar el lauburu com a símbol solar per tal de donar suport a la seva pròpia teoria d'un hipotètic culte solar basc al primer número del diari Euzkadi, aparegut el 1913.[16] Al començament, però, Arana va adoptar com a «ensenya pròpia» d'Euskadi l'esvàstica rectilínia (la qual no va denominar encara «lauburu»), influït per les teories de Manuel de Larramendi i Fidel Fita. Aquest primer símbol començà a ser emprat per les joventuts del PNB com a insígnia a la solapa el 1914.[17]

El lauburu en la bandera de l'EAE durant la Guerra Civil espanyola

Durant la Segona República Espanyola, la primera versió rectilínia es va començar a alternar amb el lauburu, ço és, l'esvàstica amb remat circular,[18] que es va fer servir en banderes i emblemes de diverses organitzacions polítiques basques (entre elles l'EAE-ANV). En aquella època, però, el lauburu era més conegut com a euskalorratza ('insígnia basca'[19]) o, simplement, «esvàstica». La semblança amb l'esvàstica nazi de la versió rectilínia (únicament se'n diferenciava per l'angle d'inclinació[20]) va fer que s'acabés donant primacia a la versió curvilínia i al terme «lauburu».[17]

L'ús del lauburu com a icona cultural va caure en desús durant el règim franquista a Espanya (1939-1975), que va reprimir molts elements de la cultura basca. No fou així a Iparralde, on el lauburu ha gaudit sempre d'un gran arrelament popular. Actualment, aquest és un dels símbols més universalment coneguts de la cultura basca i és omnipresent al País Basc, tant al del nord com al del sud.

Orígens

[modifica]

Els orígens i el simbolisme del lauburu han donat lloc a nombrosos projectes de recerca i hipòtesis, de vegades contradictoris, que, fins i tot avui, no han conduït a cap conclusió definitiva. Les raons que van portar els bascos a utilitzar aquest símbol i exhibir-lo a les seves cases i esteles funeràries romanen desconegudes. Només se'n poden oferir hipòtesis, probablement esbiaixades per l'entorn, coneixements i sensibilitats actuals.[3]

Variants del lauburu
Antiga esvàstica basca en una estela funerària de 1876 a Azkaine
Cuatrefuellas aragonès en un casal d'O Pueyo de Tena, a l'Alt Gállego
Tetrasquel en un hórreo gallec a la serra dels Ancares

En primer lloc, cal assenyalar que no es coneix cap representació del lauburu al País Basc abans de finals del segle xvi. S'ha dit que l'exemple autenticat més antic és el d'una casa de La Bastida de Clarença, datada de 1560.[3] És probable que n'hi hagi de més antics, però els gravadors aleshores no dataven sistemàticament les seves obres, que, a més, poden haver-se perdut o gravat en suports que no han resistit el pas del temps (pintura exterior o gravat en fusta).

Hipòtesi indoeuropea

[modifica]

El lauburu és la variant curvilínia de la creu gammada o esvàstica (sànscrit: स्वस्तिक svastika), la qual, amb les seves variants, és un símbol molt comú en diverses cultures protoindoeuropees. Com a tal, apareix profusament en representacions artístiques de certs pobles europeus antics, com ara els celtes i els germànics (per exemple, en dibuixos i talles visigòtiques). Tanmateix, no hi ha res a la història del País Basc conegut avui dia que suporti la hipòtesi de la introducció del lauburu durant l'edat mitjana per part de viatgers o poblacions migrants d'origen indoeuropeu.

Hipòtesi local

[modifica]

Hi ha proves de l'ús de l'esvàstica rectilínia al nord de la península Ibèrica abans de la conquesta romana d'Hispània.[1] S'han trobat símbols preromans semblants al lauburu a Biscaia, en esteles trobades a Arrieta, Forua, Busturia, Meñaka, Dima i Zamudio.[21]

És possible que la creu basca en la forma actual aparegués espontàniament al País Basc, ja sigui per instàncies dels constructors i artesans de l'època, o amb el suport del clergat o del govern central. Sobre aquest punt manca també documentació històrica.[3] D'altra banda, també podria ser que aquest símbol procedeixi directament de l'esvàstica rectilínia o que formi part d'una mateixa família de signes amb un origen comú.

La recerca sobre el simbolisme original suggereix diverses hipòtesis, que de vegades apunten a un període anterior a la cristianització de la regió basca. Aquest període va ser llarg i caòtic, donat el terreny escarpat dels Pirineus i la naturalesa conservadora de la població rural. Camille Jullian[22] identifica els segles xv i xvi com l'inici del període en què el catolicisme es va establir definitivament al País Basc. La nova religió hauria amplificat llavors l'ús d'un símbol més antic. Segons diversos autors, el símbol es podria referir inicialment al cicle de la vida, la rotació del sol, el cel i la terra, que són hipòtesis d'una creació anterior a la cristianització. La creu final, amb quatre vírgules, reconeguda avui dia, dóna suport a un simbolisme avalat per l'Església.[3]

Ubicació i dispersió

[modifica]

El lauburu és especialment present al País Basc, tant al nord (Iparralde) com al sud (Hegoalde)[3] i, en general, tot al llarg dels Pirineus (se'n troben en part de la Gascunya i a l'Alt Aragó). Dins el País Basc, on és més freqüent és a Iparralde i, més concretament, a la Baixa Navarra. Segons Gérard Moutche, el percentatge de creus basques gravades a les llindes de portes i finestres en aquest territori sobre el total d'Iparralde és del 69%, mentre que a Lapurdi és del 23% i a Zuberoa del 8%.[3]

Fora del País Basc

[modifica]
La Marquesa de Santa Cruz, de Goya (c. 1805), té una lira amb un cuatrefuellas

A banda del País Basc i els Pirineus en general, també hi ha mostres de creus basques a Galícia, Astúries i Cantàbria. Fins i tot a Alsàcia se'n poden veure en cases de finals del segle xviii i principis del segle xix.[3]

A l'Alt Aragó, les esvàstiques curvilínies de quatre o més braços han estat emprades tradicionalment i es coneixen com a cuatrefuellas o religadas, en funció del nombre de braços que tinguin.[7][8]

Es poden veure lauburus gravats en petròglifs a Galícia i en hórreos asturians i gallecs, com ara a Piornedo, Grullos (Candamu) i Quirós. Aquests es denominen darrerament «tetrasquel» (plural tetrasqueles) en àmbits acadèmics espanyols.[9][10]

Un altre símbol similar al lauburu és l'anomenada «rosa camuna», un dels petròglifs trobats a Val Camonica (Itàlia) i que data de temps dels camuns, una civilització que va viure en aquesta vall durant l'edat del ferro.[23]

Galeria

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 «Lauburu» (en castellà). aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus. Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: 10 maig 2022].
  2. ↑ Fita, Fidel. «Carta a Aureliano Fernández-Guerra». A: Cantabria (en castellà), p. 226 (nota 8). Citat a Historia crítica de Vizcaya y de sus Fueros, de Gregorio Valparda (1945).
  3. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Moutche, Gérard. Que disent les maisons basques ? (en francès). Biarritz: Atlantica, 2010, p. 154-161. ISBN 978-2-7588-0177-1.
  4. ↑ Veyrin, Philippe «Le svastika courbé et autres motifs virguloïdes dans l'art populaire basque» (en francès). 7e congrès d'études basque [Biarritz], 1948.
  5. ↑ Veyrin, Philippe. Les Basques de Labourd, de Soule et de Basse-Navarre, leur histoire et leurs traditions (en francès). Grenoble: Arthaud, 1975. ISBN 978-2-7003-0038-3.
  6. ↑ Veyrin, Philippe «La croix à virgules dite croix basque» (en francès). Butlletí. Museu basc i de la història de Baiona [Baiona], 11, 1936.
  7. 1 2 G. Lera, Chema. Breve inventario de seres mitológicos fantásticos y misteriosos de Aragón (en castellà). Prames, 2018. ISBN 978-84-8321-268-4. «Son también muy comunes las esvásticas, de seis o cuatro brazos (cuatrefuellas), en el País Vasco más conocidas como lauburu»
  8. 1 2 G. Lera, Chema. Breve inventario de seres mitológicos fantásticos y misteriosos de Aragón (en castellà). Prames, 2018. ISBN 978-84-8321-268-4. «Nombre genérico de unas figuras mágicas o sagradas que incluyen esvásticas y rosetas de varias hojas o pétalos»
  9. 1 2 Vázquez Varela, José Manuel «El tetrasquel calado de los hórreos de a Serra de Ancares y su entorno: reflexiones sobre conceptos analíticos del arte popular» (PDF) (en castellà). SEMATA, Ciencias Sociais e Humanidades. Universitat de Santiago de Compostel·la, vol. 14, 2002, p. 165-173. ISSN: 1137-9669.
  10. 1 2 García Iglesias, Amparo; Rodríguez Simón, Luis Rodrigo «La Panera del Valle, un ejemplo del valioso patrimonio etnográfico asturiano y una nueva línea de estudio de sus decoraciones polícromas» (PDF) (en castellà). Revista electrónica de Patrimonio Histórico. Universitat de Granada, núm. 4, 6-2009. URI: http://hdl.handle.net/10481/21782. ISSN: 1988-7213.
  11. ↑ Chaho, Augustin. Histoire Primitive des Euskariens-Basques (en francès). Baiona: Bonzom, 1847, p. 31. Citat per De Pablo, op.cit., p. 114-115
  12. ↑ Mujica, Imanol. «The Lauburu and Its Symbolism. Presentation at a conference about the lauburu's symbolism in Bogota, Colombia» (en anglès). bcbasque.com. Basque Society Vancouver, 05-05-1968. Arxivat de l'original el 2002-06-18.
  13. ↑ Cirlot, Juan-Eduardo. Diccionario de simbolos (en castellà). Madrid: Ediciones Siruela, 1997, p. 205–207. ISBN 9788478447985.
  14. ↑ Jullian, Camille (Prefaci); Louis Colas. La Tombe basque. Recueil d'Inscriptions funéraires et domestiques du Pays Basque Français. (en francès). Biarritz: Grande Imprimerie Moderne, 1923.
  15. ↑ Colas, Louis. La Tombe basque. Recueil d'Inscriptions funéraires et domestiques du Pays Basque Français. (en francès). Biarritz: Grande Imprimerie Moderne, 1923, p. 37-9. Citat per De Pablo, op.cit.
  16. ↑ Pablo, 2009, p. 119.
  17. 1 2 Pablo, 2009, p. 119-120.
  18. ↑ Pablo, 2009, p. 121.
  19. ↑ Pablo, 2009, p. 120.
  20. ↑ Pablo, 2009, p. 123-124.
  21. ↑ Unzueta Portilla, Miguel «La estela prerromana en Bizkaia: nuevas aportaciones y ensayo de interpretación histórica» (en castellà). Zainak. Cuadernos de Antropología-Etnografía, 10, 1994, p. 19–38. ISSN: 1137-439X.
  22. ↑ Citat per Moutche, Gérard. Que disent les maisons basques ? (en francès). Biarritz: Atlantica, 2010, p. 155-156. ISBN 978-2-7588-0177-1.
  23. ↑ «The motif of the "Camunian Rose" in the rock art of Valcamonica (Italy)» (en anglès). rupestre.net. TRACCE. Online rock art bulletin. [Consulta: 29 juny 2009].

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lauburu
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lauburu&oldid=37205350»