Estelació final de l'icosàedre

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de polítopEstelació final de l'icosàedre
Model 3D
TipusIcosàedre estelat, 8è de 59
Forma de les caresEnneagrama (geometria) () Modifica el valor a Wikidata
Configuració de vèrtextriangle isòsceles Modifica el valor a Wikidata
SimetriaIcosaèdrica (Ih)
Dualgreat noble triangular hexecontahedron (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PropietatsVèrtex-transitiu, cara-transitiu
Elements
Cares20 (com a políedre estelat)
180 (com a políedre simple)
Arestes90 (com a políedre estelat)
270 (com a políedre simple)
Vèrtexs60 (com a políedre estelat)
92 (com a políedre simple)
Característica-10 (com a políedre estelat)
2 (com a políedre simple)
Més informació
MathWorldEchidnahedron Modifica el valor a Wikidata

En geometria, l'estelació final de l'icosàedre (o icosaedre) és l'estelació més externa de l'icosàedre, i és «final» (o «completa») perquè inclou totes les cel·les del diagrama d'estelació de l'icosàedre; és a dir, cada tres cares planes intersecants del nucli de l'icosàedre s'intersequen o bé en un vèrtex d'aquest políedre, o bé dins seu.[1][2] Aquest políedre és la dissetena estelació de l'icosàedre i és el model 42 de Wenninger.

Com a figura geomètrica té dues interpretacions:

Johannes Kepler investigà sobre les estelacions que creen políedres regulars estelats (els políedres de Kepler-Poinsot) el 1619; l'icosàedre complet amb cares irregulars fou estudiat per primer cop, però el 1900 per Max Brückner.

Referències[modifica]

  1. Coxeter et al. (1938), pp 30–31
  2. Wenninger, Polyhedron Models, p. 65.

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]