Font de Sant Agustí Vell

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
No s'ha de confondre amb Font de Sant Agustí.
Infotaula d'edifici
Font de Sant Agustí Vell
Imatge
Dades
TipusFont Modifica el valor a Wikidata
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona Modifica el valor a Wikidata
 41° 23′ 16″ N, 2° 10′ 50″ E / 41.387903°N,2.180636°E / 41.387903; 2.180636Coord.: 41° 23′ 16″ N, 2° 10′ 50″ E / 41.387903°N,2.180636°E / 41.387903; 2.180636

La Font de Sant Agustí Vell és una font gòtica (reconstruïda) situada al Barri de Ribera de Barcelona. Està als baixos de la casa que té la façana principal a la Plaça de Sant Agustí Vell i fa cantonada amb els carrers de Carders i Tantarantana (per sota de la qual hi passava el Rec Comtal que alimentava la font).[1][2] És una font molt significativa de la ciutat, ja que l'ús principal era com abeurador per als cavalls que entraven pel Portal Nou.

Història[modifica]

Il·lustració sobre els romanços de cec venuts en «plecs de canya i cordill», a la plaça de Sant Agustí Vell en un gravat català de 1850 (recollit per Joan Amades el 1984).

Els primers vestigis conservats de fonts situades en vies o edificis públics procedeixen de l'edat mitjana, quan la ciutat formava part de la Corona d'Aragó. Era un important eix marítim i comercial de la mar Mediterrània. El recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el Barri Gòtic—, i al segle XIV va sorgir el barri del Raval. Barcelona tenia aleshores uns 25.000 habitants.[3]

En aquest període es van crear diverses fonts arreu de la ciutat, per a assegurar un subministrament regular a la població. Així com l'ús industrial de l'aigua estava assegurat amb el Rec Comtal i la canalització de l'aigua de Montjuïc fins al Pla de la Boqueria, el consum domèstic s'efectuava principalment a través de pous, que depenien de la pluviometria i provocaven escassetat de subministrament en èpoques de sequera. Així, en aquesta època es van obrir diverses fonts, la majoria de caràcter eminentment utilitari, i per això no hi hagué molt lloc per a la creació artística.[4]

Enderrocament[modifica]

Fins al principi del segle passat, l'aigua sortia d'un cap de gat, per axó rebia el nom de Font del Gat, per distingir-la de la que hi ha a l'altre costat de la plaça (més moderna estil Canaletes). Malauradament aquesta font original va desaparèixer quan l'ajuntament va enderrocar la casa el 1996 per a construir-hi habitatges socials. Al lloc on hi havia la font, van deixar una sucursal de La Caixa d'Estalvis. Al cap d'un temps, quan els veïns la van reclamar, l'ajuntament en va fer una rèplica (amb tres brolladors com es veu a la foto), ja que no van poder trobar les pedres de la font original.

Recordant la Marieta de l'Ull viu

Controvèrsia[modifica]

També se la coneix com, Font del Gat (la Font del Gat de Montjuich és de 1928 i no hauria tingut temps de ser una cançó popular) o també com Font de la Marieta de l'Ull Viu, (la de la cançó Baixant de la Font del Gat), com a record de la Marieta que segons la tradició dels veïns, va néixer al carrer Portal Nou, sense sortir mai del barri i que la lletra «baixant de la font del gat, una noia i un soldat» hauria de dir «passant per la font del gat…» doncs prop de la plaça hi va havia (fins fa uns anys, convertida en caixa de reclutes) la caserna militar construïda sobre el Convent de Sant Agustí, enderrocat per ordre de Felip V, per haver estat un centre de forta resistència del Barri de Ribera el 1714.[5][6][2]

Galeria[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Artís Tomàs, Andreu-Avel·lí (Sempronio). 100 fuentes de Barcelona. Barcelona: Sociedad General de Aguas de Barna., 1972. 
  • Cesàreo, Pere. Barcelona art i aigua : Fonts públiques i ornamentals. Barcelona: Aldina, 1986. ISBN 84-86627-001. 
  • Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues Exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons, 2009. ISBN 978-84-9768-671-6. 
  • Riutort, Josep Maria. Historia y leyenda de las fuentes urbanas y campestres de Barcelona. Barcelona: Millà, 1946. 
  • Vázquez Montalbán, Manuel. Barcelona fuente a fuente. Madrid: Repsol, 1990. ISBN 84-7368-107-X. 

Enllaços externs[modifica]

41° 23′ 16.45″ N, 2° 10′ 50.29″ E / 41.3879028°N,2.1806361°E / 41.3879028; 2.1806361