Francesc de Tamarit

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Francesc de Tamarit i de Rifà)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancesc de Tamarit
 Diputat militar
1638 – 1641
 Mestre racional de Barcelona
Dades biogràfiques
Naixement octubre de 1584
Barcelona
Mort desembre de 1653 o gener de 1654 (als 69 anys)
Barcelona
Ocupació polític i militar
Carrera militar
Batalles/guerres

Guerra dels Trenta Anys

Guerra dels Segadors

Modifica dades a Wikidata

Francesc de Tamarit i Rifós[a] (Barcelona, 1584 - 1653). Aristòcrata polític i militar català. Va ser membre del Consell de Cent i actuà sovint com a delegat del Braç Militar. Com a diputat militar, fou un dels artífex del Pacte de Ceret i participà en la Batalla de Montjuïc.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Francesc de Tamarit va ser batejat el 7 d'octubre de 1584 a la parròquia de Sants Just i Pastor de Barcelona, fill de Pere de Tamarit i de Marianna Rifós, filla de Joan Rifós.[1] Pere de Tamarit va ser nomenat conseller en cap de Barcelona l'any 1691.

Núpcies i descendència[modifica | modifica el codi]

El setembre de 1618, Francesc de Tamarit va contraure matrimoni amb Ramona Desbosc, filla menor de Jeroni Desbosc, diputat militar l'any 1583. Ramona va morir poc després sense deixar descendència.[2]

L'estiu de 1623 va casar-se en segones núpcies amb Maria d'Amat i Desbosc, filla de Joan d'Amat i de Peronella Desbosc i germana de Josep d'Amat, diputat militar l'any 1645. D'aquest matrimoni es coneixen tres fills:

  • Miquel de Tamarit, casat l'any 1663 amb Magdalena de Sentmenat. Miquel va morir a Perpinyà el 1709.
  • Eulàlia de Tamarit, casada l'any 1649 amb Felip de Copons, senyor de Salomó i d'Aiguaviva.
  • Francesca de Tamarit

Maria d'Amat va morir l'any 1633. Tres anys després, Francesc de Tamarit es va casar amb Joana del Viver, vídua de Francesc d'Ardena, cap de l'artlleria catalana.

Carrera política i militar[modifica | modifica el codi]

El 14 de maig de 1616 va ser elegit, per insaculació, diputat per l'estament militar. El 22 de juliol de 1638 va ser escollit diputat militar de la Generalitat, juntament amb el canonge Pau Claris com a diputat eclesiàstic i el ciutadà honrat Josep Miquel Quintana com a diputat reial.[3]

El 1639 va dirigir les tropes catalanes que van assetjar Salses, fet que va significar la reconquesta de la fortalesa que havia estat presa pels francesos uns dies abans durant la Guerra dels Trenta Anys. De retorn a Barcelona, fou acollit triomfalment pel poble.

Prengué part en les negociacions amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand-Jean du Plessis, el Cardenal Richelieu, i que finalment van dur al Pacte de Ceret.

El 18 de març de 1640,[4] el virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, el féu empresonar a la presó de la ciutat, situada a la plaça del blat,[5] en una torre de la muralla romana[6] per ordre del rei, sota acusacions de contrafacció per motiu dels allotjaments,[b] i això ocasionà protestes violentes; el 22 de maig, davant l'actitud agressiva del poble que n'exigia l'alliberament, el virrei es veié obligat a posar-lo en llibertat juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra,[7] però la revolta continuà i el 7 de juny es repetiren els avalots, coneguts com el Corpus de Sang[8] en el curs dels quals es produí la mort del virrei.

Durant la Guerra dels Segadors, dirigí la defensa en la batalla de Martorell i el 23 de gener de 1641 fou escollit com un dels 10 membres del Junta de Guerra que havia d'organitzar i dirigir la defensa de Barcelona, en la qual participà amb gran eficàcia, arengant i comandant les forces catalanes. Fou un dels principals artífexs de la victòria catalana sobre l'exèrcit reialista de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez, a la Batalla de Montjuïc. Mesos després, tingué un paper destacat al front de Lleida i el juliol va deixar el càrrec de diputat -veient el caire que prenia la guerra i el paper que anava adoptant França-, sent el 1643 mestre racional de la ciutat de Barcelona.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. D'acord amb Que i Parcerisa 2014, p. 261, el cognom matern que consta en documentació de l'època és Rifós, mentre que el cognom Rifà no apareix fins molt més tard.
  2. Les Constitucions catalanes impedien la lleva per lluitar a l'estranger

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Que i Parcerisa, 2014, p. 265-266.
  2. Que i Parcerisa, 2014, p. 269-271.
  3. Que i Parcerisa, 2014, p. 276-277.
  4. Apunts ruta 1640. Histocat. 
  5. Grau, Jaume «Pau Claris. Una vida amb misteris». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, octubre 2012, p.54-57. ISSN: 1695-2014.
  6. Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors
  7. Massot i Muntaner, Josep; Pueyo, Salvador; Martorell, Oriol. Els segadors: himne nacional de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 1993, p.19. ISBN 8478264647. 
  8. J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Que i Parcerisa, Sebastià. «Francesc de Tamarit i el seu llinatge». A: Sant Andreu de Palomar. De Francesc de Tamarit al Decret de Nova Planta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, setembre 2014, p. 235-311. ISBN 978-84-9850-566-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]