Mestre racional

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Dins l'organització política i fiscal de la corona d'Aragó cal distingir dos tipus de Mestre racional (magister racionalis): per una banda el mestre racional reial que exercia el càrrec de tresorer reial[1] i el Mestre racional dels regnes que formaren la corona d'Aragó, el qual exercia de tresorer dels regnes.[2] Per extensió el terme s'aplicà a aquell qui era responsable dels comptes d'una organització.[3]

Servent reial[modifica]

Aquest càrrec fou importat i introduït a finals del segle XIII a la corona tot seguint el model sicilià creat per Pere el Gran el 1283; L'ofici del mestre racional es consolidà amb la reforma de l'Administració financera duta a terme per Jaume el Just amb el nomenament d'un dels principals creditors del monarca, el ciutadà de Barcelona Arnau ça Bastida, com a Mestre Racional de la Cort el 1293.[4] Les funcions i atribucions definitives del càrrec foren definides en les Ordinacions de Pere III (1344). En aquestes es definien els quatre grans dignataris de la cort: el majordom, el camarlenc, el canceller i el mestre racional.[1] Així el mestre racional esdevingué peça clau del consell reial fins que a finals del segle XV el càrrec fou substituït per el de Tresorer general amb la creació, l'any 1493, del Consell d'Aragó.

Funcionari Regne[modifica]

Com s'ha indicat anteriorment també rep el nom de Mestre racional el funcionari reial que tenia al seu càrrec el control de la comptabilitat de cada un dels regnes. Aquest registrava els comptes en l'anomenat llibre de definicions tot indicant les despeses i ingressos del patrimoni reial.

Així mentre que el mestre racional de la cort n'és un d'aquest tipus de funcionari en troben varis: Durant les Corts de 1419, Alfons V va crear, a petició dels tres braços, el càrrec de mestre racional del regne de València, desglossant-lo del mestre racional de la Cort. Així mateix, i possiblement en la mateixa data, es creà al Regne d'Aragó. El Mestre racional del Principat ostentava també jurisdicció sobre les Balears i Sardenya.

Aquest càrrec es donava amb caràcter vitalici i resta vinculat a nissagues familiars (com els Escrivà de Romaní, al Regne de València, o els Gralla, al Principat).

Tasques[modifica]

El Mestre racional té grans prerrogatives en l'administració. Tots els funcionaris que recapten o paguen diners de les finances reials i els funcionaris de la cort li han de retre comptes. Els seus subordinats (el tresorer i l'escrivà de ració) són verificats per ell.

Comptablement el Mestre racional portà tres llibres:[5]

  • Llibre de notaments : on són anotades les despeses que fan els batlles generals, el procurador general i els administradors de les rendes reials per a les despeses corrents de l'any (en especial els salaris dels subalterns)
  • Llibre d'albarans dels comptes: on són anotades les despeses dels funcionaris financers dels Estats de la monarquia i dels funcionaris de la cort, junt amb els justificants aportats per aquests.
  • Llibre ordinari: s'hi consignen els ingressos i despeses reials.

Així mateix el mestre racional s'encarregà de la persecució de la falsificació de moneda, fet freqüent en els segles XIII i XIV.[5]

El Mestre racional disposava d'un lloctinent, que el representava en la seva absència i dotze escrivans.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «mestre racional». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «mestre racional». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Definició segons extracte de J. Turró (2002). «Joanot Martorell, escrivà de ració». L'Avenç (273, octubre, pàg. 12-18).
  4. Orígens de la sindicatura de comptes a sindicatura.cat
  5. 5,0 5,1 5,2 Ferrán Valls i Taberner; Ferrán Soldevila. Història de Catalunya. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 248–250. ISBN 9788484154341 [Consulta: 1r febrer 2011].