Gary Moore

Gary Moore

Biografia
Naixement	Robert James William 4 abril 1952 Belfast (Irlanda del Nord)
Mort	6 febrer 2011 (58 anys) Estepona
Causa de mort	Causes naturals  (Infart de miocardi )
Sepultura	St Margaret's Church (en)
Dades personals
Altres noms	Gary Moore
Formació	Ashfield Boys' High School (en)
Alçada	1,84 m
Lateralitat	Esquerrà
Activitat
Ocupació	Cantant, compositor,
Activitat	1969-2011
Membre de	Colosseum II (1975–1978) Skid Row (en) (1968–1971) Thin Lizzy
Gènere	Blues rock, rock dur, heavy metal, blues, jazz fusió
Veu	Baríton
Instrument	Guitarra, veu, teclat, harmònica,
Segell discogràfic	Virgin Records, Eagle Records
Artistes relacionats	Skid Row, Thin Lizzy, Colosseum II, Phil Lynott, Greg Lake, Bruce-Baker-Moore
Lloc web	gary-moore.com

Robert William Gary Moore (Belfast, Irlanda del Nord, 4 d'abril de 1952-6 de febrer del 2011) és reconegut com un dels millors músics que les Illes Britàniques han produït, com també, per molts considerat un dels millors guitarristes de la història del blues. En una carrera que es remunta a la dècada de 1960, hi ha pocs gèneres musicals que no hi hagi donat la mà hàbil amb la seva guitarra, i ha aparegut en les alineacions de diversos notables grups de rock, Thin Lizzy, II Coliseum i Skid Row, per anomenar-ne només tres. Com molts altres, a través d'Elvis Presley, Bill Halley i altres promotors del rock and roll es va veure inspirat. Però en veure la talla de Jimi Hendrix i John Mayall's (Bluesbreakers) en un concert a la seva ciutat natal a mitjans dels 60 es va obrir per ell el ric món del blues. Al llarg de la seva carrera publicà més d'una trentena de discos.

Vida professional

Gary Moore en un concert

Va començar tocant amb una banda anomenada The Boys, però al cap de poc, amb 16 anys, es va incorporar a Skid Row (no confondre amb Skid Row, banda de heavy metal), acompanyat per Brendan Shiels (baix), Noel Bridgeman (bateria) i Phil Lynnot (veu). Aquest últim va abandonar al cap de poc la banda per formar Thin Lizzy, mentre Moore continuava amb Skid Row; aquest grup va entrar en contacte amb Peter Green, guitarrista de Fleetwood Mac, actuant com a teloners seus en diferents concerts. Green va quedar-se tan impressionat amb el seu so que els va aconseguir un contracte amb la seva pròpia discografia, CBS. Per la seva part, la durada admiració de Moore per Green, que recorre tota la seva carrera, quedarà plasmada en l'àlbum "Blues for greeny" (1995), que va tornar a interpretar onze temes compostos o interpretats per green. Abans de començar la seva carrera solista, encara va passar u període de participació en diverses formacions. Però, després d'abandonar Skid Row l'any 1972, va gravar "Grinding Stone" (1973) amb la Gary Moore Band; aquesta ha estat considerat el seu primer disc com a solista. Quasi sense transició, va passar a reemplaçar a Eric Bell al grup Thin Lizzy, banda en la que va formar un petit espai de temps abans de passar, l'any 1975, a Colosseum II, i a la que tornaria de manera intermitent fins a l'any 1979, data de gravació de "Black Rose". En mig d'una gira pels EUA, les diferències amb la banda de Lynnot, el seu amic, fan que Moore abandoni de nou la banda i forma G-Force. El tema Parisienne Walkways del disc "Back on the Streets" 1978 (segon en solitari de Moore), que arriba a la llista del top ten del Regne Unit. Durant la dècada de 1980 va viure una època més tranquil·la, passant al rock melòdic, moment en el qual va aconseguir la seva major popularitat al Regne Unit amb el seu LP "Victims of the future" (1983). També va col·laborar amb ell Phil Lynnot a la cançó "Out in the Fields". A l'àlbum "Wild Frontier", de 1986, es poden apreciar certes influències de la música celta. I a "After the War"(1989) torna a les seves arrels hard amb col·laboracions de Ozzy Osbourne i amb el difunt Cozy Powell a la bateria. L'àlbum "Still Got the Blues" el va fer tornar a les llistes d'èxit l'any 1990 de la mà de temes com el que dona títol al disc. Deixant de banda el Rock dur, es va tornar més intimista i dona un pronunciat gir cap al Blues que, encara que descobert tard, va semblar causar una impressió important i duradora a la carrera del guitarrista, aquell mateix any (1990), junt amb Albert King i Albert Collins va fer una sèrie de concerts. L'any 1992 va aparèixer "After Hours", disc que segueix la línia de l'anterior i que compta amb la col·laboració de B.B. King i Albert Collins, grans figures del blues dels Estats Units. Aquest disc va ser la confirmació del gir musical de Moore i li va donar un nom entre els intèrprets de blues britànics.

La dècada de 1990 transcórrer a l'ombra d'aquestes gravacions inicials i no apareix marcada per nous èxits importants, pot ser, l'aparició l'any 1997 de "Dark Days in Paradise", una exploració musical tan allunyada del blues que venia practicant com del rock dur anterior. També resulta destacable un nou intent de tocar dins d'una formació: BBM. En aquesta ocasió es va unir a Jack Bruce (baix) i Ginger Baker (bateria), base rítmica del grup Cream. La col·laboració es va traduir en un disc, "Around the Next Dream" (1994), i una gira. La dècada del 2000 arranca musicalment amb una publicació l'any 2001 de "Back to the Blues": tota una declaració d'intencions. El 2007 va llançar el que podria ser el disc més notable d'aquest període, "Close As You Get", que va seguir amb el seu apropament cap al blues amb temes propis i versions de clàssics com Chuck Berry, Sonny Boy Williamson II, John Mayall o Son House (d'aquest últim és el tema acústic 'Sundown', que tenca el disc). En el 2002 va embarcar-se en un nou projecte, Scars, formant una banda amb la que va publicar un àlbum homònim Scars, que va ser llençat el 10 de setembre de 2002. El power trio va comptar amb Moore (veu/ guitarra), Cass Lewis de Skunk Anansie (baix/ cors) i Darrin Mooney de Primal Scream (bateria). El disc va ser presentat en una gira pel Regne Unit, que va tenir la seva culminació al Live At The Monster Of Rock, del 2003.

Als 58 anys Gary Moore va morir mentre dormia en una habitació del "Kempinski Hotel Bahía" d'Estepona, Màlaga, a la matinada del 6 de febrer de 2011. Segons va informar la policia espanyola, el cos del músic no presentava signes de violència, per la qual cosa no es va obrir cap tipus d'investigació. L'autòpsia practicada al cos del guitarrista de rock irlandès va revelar que la seva mort va ser causada per un atac de cor, associat al consum de grans quantitats d'alcohol. La seva inesperada mort va causar una gran commoció entre els seus seguidors.

Discografia

Solista

• Grinding Stone, (1973)
• Back on the Streets, (1978)
• G-Force, (1979)
• Corridors of Power, (1982)
• Live at the Marquee, (1983)
• Victims of the Future, (1983)
• Dirty Fingers, (1984)
• We Want Moore!, (1984)
• Run for Cover, (1985)
• Rockin' Every Night - Live in Japan, (1986)
• Wild Frontier, (1987)
• After the War, (1989)
• Still Got the Blues, (1990)
• After Hours, (1992)
• Spanish Guitar - Best, (1992)
• Blues Alive, (1993)
• Ballads & Blues 1982-1994, (1994)
• Walkways, (1994)
• Blues for Greeny, (1995)
• Around The Next Dream, (1996)
• Dark Days in Paradise, (1997)
• Out in the Fields - The Very Best of Part 1, (1998)
• Blood of Emeralds - The Very Best of Part 2, (1999)
• A Different Beat, (1999)
• Back to the Blues, (2001)
• Have Some Moore - The Best Of, (2002)
• Scars, (2002)
• Live At Monsters Of Rock, (2003)
• Power of the Blues, (2004)
• Old New Ballads Blues, (2006) (Anthology)
• The Platinum Collection - Rock, Blues and Live 3 disc set, (2006)
• Close As You Get, (2007)
• Bad For You Baby, (2008)
• Essential Montreux, (2009) - Five Discs Set
• Guitar Mindtrip, (2010)

Cançons ubicades en el Top 40 del Regne Unit

• "Parisienne Walkways" - 1979 - Nº 8
• "Out in the Fields" - 1985 - Nº 5
• "Empty Rooms" - 1985 re-issue - Nº 23
• "Over the hills and Far Away" - 1986 - Nº 20
• "Wild Frontier" - 1987 - Noº 35
• "Friday on my Mind" - 1987 - Nº 26
• "After the War" - 1989 - Nº 37
• "Still Got the Blues (For You)" - Nº 31
• "Cold Day in Hell" - 1992 - Nº 24
• "Story of the Blues" - 1992 - Nº 40
• "Parisienne Walkways" - 1993 re-edición - Nº 32

Amb Colloseum II

Colosseum II, formada juntament amb Don Airey, John Mole y Jon Hiseman.

• Strange New Flesh (1976)
• Electric Savage (1977)
• War Dance (1977)

Amb Thin Lizzy

El seu pas més important el va donar amb Thin Lizzy, liderada en conjunt amb Phil Lynott.

• Night Life (1974) (solo aparece en la canción "Still In Love With You")
• Remembering (1976)
• Black Rose: A Rock Legend (1979)
• Continuing Saga of Ageing Orphans (1980)
• The Adventures of Thin Lizzy (1981)
• Life (1983)
• Dedication: The Very Best of Thin Lizzy (1991)

Amb BBM

El nom del grup està format per les inicials dels seus tres components: Baker, Bruce i Moore.

• Around the Next Dream (1994)

Amb Scars

Formada l'any 2002 per Gary Moore (veu / guitarra), Cass Lewis de Skunk Anansie (baix / cors) i Darrin Mooney de Primal Scream (bateria).

• Scars (2002)

Col·laboracions

Amb Gypsy And The Wolf

• Good Man: Perfect Rose EP (2010)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gary Moore

• Gary Moore - Lloc web oficial