Retardant de flama

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Gel ignífug)
Jump to navigation Jump to search

Un retardant de flama es una substància aplicat a un material que suprimeix o retarda la seva combustió[1] en una o totes les fases de la combustió: ignició, combustió lenta, propagació de la flama, alliberament de calor, de fum i de gasos tòxics. L'estratègia més emprada per a minimitzar la inflamabilitat d'un material, és la incorporació de substàncies ignífugs.

Tipus de retardants de flama[modifica]

  • Additius: els additius es troben barrejats amb el substrat polimèric.
  • Reactius: els reactius es troben químicament enllaçats al polímer, ja sigui per copolimerització o per modificació del polímer inicial.

Aproximadament un 90% dels compostos que s’utilitzen actualment, pertanyen a un dels següents cinc tipus de compostos: trihidrat d'alúmina, compostos organoclorats i organobromats, compostos organofosforats inclosos els compostos de fòsfor halogenats, òxids d'antimoni i compostos de bor. Altres compostos retardants de flama de menor aplicació, però que han resultat també eficients són: alguns compostos de silici, de sofre, òxids i carbonats de metalls diferents de l’antimoni i àcids de Lewis com el clorur fèrric.

Història[modifica]

Durant les últimes dècades, la substitució de materials convencionals per polímers sintètics ha augmentat molt degut a la versatilitat, baixa densitat i millors propietats d’aquests últims. Encara que aquests polímers sintètics han sigut àmpliament acceptats en multitud d’aplicacions, la majoria d’ells són extremadament inflamables i en presència d’una font de calor i d’oxigen es cremen fàcil i ràpidament. Evidentment, el problema que es planteja no és únicament la pèrdua de propietats del material, sinó que el fum i els gasos tòxics que es desprenen són els principals responsables del perill que suposa un incendi.

Les primeres estratègies que es van portar a terme per a dotar els materials de propietats retardants de flama daten del segle V aC: els egipcis ja impregnaven la fusta i altres materials de construcció amb sulfat d'alumini o de potassi amb aquesta finalitat. Tots els mètodes posteriors es van basar en estratègies similars d'impregnació o recobrimient de materials naturals. Com a exemple, a finals del segle XVIII i principis del XIX, es van realitzar estudis per Gay-Lussac, que descriuen com conferir propietats retardants de flama a materials tèxtils mitjançant tractaments amb fosfat d'amoni, clorur d'amoni i bòrax, productes que encara avui en dia s’apliquen a materials cel·lulòsics.

Vegeu també: Escuma antifoc i gel ignífug

Referències[modifica]

  1. «Retardant de flama». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.