Ginjoler

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Ginjoler
ZiziphusJujubaVarSpinosa.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Rhamnaceae
Gènere: Ziziphus
Espècie: Z. ziziphus
Nom binomial
Ziziphus ziziphus
Lam.
Sinònims

Ziziphus jujuba

El ginjoler (Ziziphus jujuba) és un arbust o petit arbre de la família de les Rhamnaceae. És originari de la Xina tot i que es conrea en diversos països de la conca mediterrània des de temps molt antics. Hi ha molta confusió a la literatura quant a la taxonomia dels gínjols (Zizyphus spp.). L'origen de ginjoler es confon amb el del ginjoler d'índia, Zizyphus mauritiana, que se suposa que va ser domesticat a l'Índia (Yamdagni 1985; Pareek 2001; Fuller 2006: 51). Així ho testimonien nombroses restes trobades en jaciments neolítics, restes que també trobem en excavacions d'èpoques més recents estenent-se a través de l'Àsia del Sud (Fuller 2002), com de fet també passa amb el ginjoler (Z. Jujuba). Però la gran diversitat a la Xina, on existeixen nombrosos cultivars, és de Z. jujuba Lam. (també Ziziphus Ziziphus (L.) Karsten H) i denota que és allà on té el seu centre d'especiació, concretament a les regions montanes del centre, a les muntanyes Qin Ling i al Nord a Mongòlia i el Tibet (Jin et al., 1999). És una planta caducifòlia que pot arribar a fer uns 10 m d'altura, amb tronc dret amb grops i escorça molt clivellada. Les fulles, de 2 a 6 cm, són oval-lanceolades amb el marge finament dentat i d'un color verd clar brillant, alternes i poc peciolades, amb tres nervis principals longitudinals, presenten dues estípules espinoses a la base (però hi ha varietats inermes). Les flors, que apareixen entre abril i maig, són petites, pentàmeres, verdoses i situades en grups, inflorescències cimoses, de 2 a 5 sobre un petit peduncle comú a l'axil·la de les fulles. La fusta del ginjoler s'utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores. El gínjol ha donat lloc a les següents expressions en català: "Més content (o trempat o eixerit) que un gínjol"[1]

Ginjoler als jardins del Monestir de Bellpuig de les Avellanes

Fruit[modifica | modifica el codi]

El gínjol verd té l'aspecte d'una poma molt menuda
Gínjols secs
Ziziphus zizyphus

El fruit és el gínjol, una drupa comestible de forma el·lipsoïdal o globosa, de color rogenc o marronós quan és madur, que es produeix cap al setembre, i amb un sol pinyol. És molt similar a una pruna d'aspecte, però el seu gust recorda més aviat al de la poma.

Els gínjols són rics en sucres i mucílags i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma[2] i també les prunes. És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regió de l'Emília-Romanya es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna. Segons Plini[3] els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

Tot i que actualment el seu consum és molt reduït a les zones urbanes, encara és costum menjar gínjols a la tardor al Baix Ebre i Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Amb el gínjol es pot preparar l'allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides.

Actualment al Mediterrani els gínjols es mengen preferentment al Líban, Egipte, Tunísia, Grècia i a Itàlia. Hi han molts horts plantats amb ginjolers a Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, on els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Fusta[modifica | modifica el codi]

Gralla ginjoler

Quant a la fusta del ginjoler, s'utilitza per fer instruments musicals com gralles i tenores.

Ús medicinal[modifica | modifica el codi]

El gínjol també s'ha utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i traqueïtis. Té propietats pectorals, emol·lients i demulcents. Les arrels del ginjoler s'han utilitzat contra la febre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada gínjol a diccionari.cat
  2. Eliana Thibaut i Comalada, La cuina de la poma: 250 receptes, Cossetània Edicions
  3. Plini 15, 65

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4. 
  • Rushforth, K. Trees of Britain and Europe. Collins 1999. ISBN 0-00-220013-9.
  • Yamdagni, R. (1985) “Ber [Indian jujube]”, in T.K. Bose (ed.) Fruits of India: tropical and subtropical. Naya Prokash, Calcutta. pp.520-536.
  • Pareek, O.P. (2001) Ber. University of Southampton, Southampton
  • Fuller, D.Q. (2006) Agricultural Origins and Frontiers in South Asia: A Working Synthesis. Journal of World Prehistory 20(1): 1-86
  • Fuller, D.Q. (2002) “Fifty years of archaeobotanical studies in India: Laying a solid foundation”, in S. Settar and R. Korisettar (Eds.) Indian archaeology in retrospect, Vol.III: Archaeology and Interactive Disciplines. Manohar, Delhi. pp.247–363.
  • Jin, C. et al. (1999) Ethnobotanical studies on wild edible fruits in Southern Yunnan: folk names; nutritional value and uses. Economic Botany 53: 2-14.
  • Burrow, T. and M.B. Emeneau (1984) A Dravidian Etymological Dictionary. Oxford University Press, Oxford

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]