Vés al contingut

Gonzalo Moliner Tamborero

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Gonzalo Moliner)
Plantilla:Infotaula personaGonzalo Moliner Tamborero

(2013) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 juliol 1944 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
la Font de la Reina (Alt Millars) Modifica el valor a Wikidata
47è President del Tribunal Suprem d'Espanya
22 juliol 2012 – 12 desembre 2013
← Carlos DívarCarlos Lesmes Serrano →
President del Consell General del Poder Judicial
22 juliol 2012 – 12 desembre 2013 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de València Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómagistrat, catedràtic Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTribunal Suprem d'Espanya Modifica el valor a Wikidata

Gonzalo Moliner Tamborero (La Font de la Reina, 20 de juliol de 1944) és un magistrat valencià, President del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem d'Espanya entre 2012 i 2013.[1]

Biografia

[modifica]

Gonzalo Moliner va estudiar Dret a la Universitat de València on va llicenciar-se el 1970. Posteriorment, des de la dècada dels 80, va dedicar-se a la docència universitària de Dret Penal, Processal, Laboral i Sindical tant a la seva Alma Mater com a la UNED i CEU-Cardenal Herrera.[1] També va ser cofundador de l'associació Jutges per a la Democràcia i membre de Justícia Democràtica.[2][3]

Després de passar pels jutjats de Mataró, Alzira i València, el 1990 va començar la seva carrera com a magistrat. Va passar 8 anys a la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana abans de ser traslladat a la Sala Social del Tribunal Suprem.[1] 10 anys després, el 2008, va ocupar la presidència d'aquella Sala fins que, al juliol de 2012, va ser nomenat President del Tribunal i del Consell General del Poder Judicial arran la dimissió de Carlos Dívar.[4] L'11 de desembre de l'any següent fou substituït per Carlos Lesmes Serrano.[5]

Moliner en abril de 2013 defensà els escarnis realitzats per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca com a exemple de llibertat de manifestació mentre no fossin violents.[6]

Obres

[modifica]
  • El recurso laboral de suplicación (1991)
  • Los recursos en el proceso laboral de ejecución (1996)
  • Recurso laboral para la unificación de la doctrina (2003).[7]

Referències

[modifica]