Grafomotricitat

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La grafomotricitat és la disciplina científica que descriu l'acte gràfic, mitjançant l'anàlisi de les coordinacions produïdes pel cervell als segments superiors del cos humà, degudament lateralitzats, i la seva implicació en les produccions obtingudes per mitjà del domini de mecanismes de manipulació i instrumentalització dels objectes externs, i que, a la vegada, explicita la configuració evolutiva dels signes gràfics dels infants, abans i després de l'escriptura alfabètica, segons els processos comunicatius i simbòlics que generen estructures subjacents i operacions cognitives en l'individu, les quals permeten la inculturació de models socials interactius fins a arribar a la comunicació escrita.[1]

Evolució del control de les extremitats[cal citació][modifica | modifica el codi]

La grafomotricitat és un procés maduratiu del nen. Es considera com un procés comunicatiu i simbòlic, on a partir de les vivències internes, l'infant es pot expressar externament amb grafismes.

Els infants per dibuixar comencen utilitzant primer l'espatlla, després el colze, el canell i finalment els dits. Realitza aquesta evolució, perquè és segons el control que tenen del seu propi cos. Quan fa gargots no controlen suficient el cos, en canvi quan realitzen un dibuix més controlat, significa que comencen a dominar el canell i els dits.

Evolució de la posició i del suport de l'infant per fer grafisme[cal citació][modifica | modifica el codi]

  • Posició asseguts a terra i suport horitzontal, el nen es troba en un procés de maduració corporal global i és tot el cos el que escriu. El paper d'embalar a terra és un bon recurs, perquè no impedeix el moviment de l'infant.
  • Posició dem peu a la paret i suport vertical, la posició de verticalitat del suport és paral·lela a la de l'infant, cosa que facilita que assimili millor el camp de referències. Un recurs és el paper d'embalar a la paret, la pissarra, una cartolina, per tal de marcar límits en els seus moviments i que no siguin tan amplis.
  • Posició assegut a taula i suport horitzontal, la maduració corporal de l'infant ha evolucionat, i la tonicitat del seu braç i avantbraç és l'adequada, i utilitza el canell en els seus dibuixos. Amb pràctica el nen aconsegueix una coordinació i pot dibuixar en fulls DINA-3, cada cop en espais més petits.

Evolució dels instruments utilitzats per fer grafismes[modifica | modifica el codi]

Els instruments són aquells elements de l'entorn que ajuden a aconseguir el grafisme; són molt importants en el procés de maduració motora, i hem de seleccionar acuradament els moments per a introduir els diferents instruments. Trobem dos tipus d'instruments:

  • Instruments naturals.
  • Instruments artificials.
  • Entenem per instruments naturals les parts del cos de l'infant. D'aquesta manera el nen/a experimentarà l'activitat grafomotora amb el seu propi cos.

Hem d'anar introduint les parts en un ordre determinat o recomanat que seria:

  1. Mans.
  2. Dits.
  3. Peus.
  • Els instruments artificials són aquells que possibiliten obtenir el grafismes. El seu ús és habitualment una sorpresa que emociona i motiva al nen, però hem de tenir en compte que també hauríem d'anar introduint els diferents instruments seguint un ordre determinat.
  1. Instruments que són a la prolongació de la mà:
Esponges.
Esborradors.
Cotons.
Nines o altres objectes de roba.
  1. Instruments que necessiten que es produeixi una prensió radiopalmar. Aquest instruments els introduiríem a partir dels dos anys.
Brotxes.
Pinzells.
  1. Instruments que necessiten que es produeixi una prensió digital.
Guix.
Tampons.
  1. Instruments que exigeixen una prensió tridigital dels dits: índex, polze i cor.
Punxons.
Tisores.
  1. Instruments que necessiten que es produeixi una acció de pinça combinada amb la prensió digital.
Ceres toves.
Ceres dures.
Llapis.
Retoladors.

La graduació dels diferents instruments i l'assimilació de les possibilitats que ens ofereixen cadascun, crea reflexos neuromotors que es transformaran en unes costums correctes o incorrectes, segons com s'hagi fet la introducció dels instruments.

Regles pedagògiques per l'educació del gest gràfic[cal citació][modifica | modifica el codi]

  • Principalment s'imposa que el nen explori l'espai i que els espais que es prolonguen per inscriure el seu moviment siguin amplis, atractius i amb punts de referència : fixes o mòbils junt amb accessoris de lliure utilització. També són necessàries pissarres en l'interior i exterior de les classes a l'altura dels nens i bastant llargues perquè puguin caminar dibuixant.
  • L'orientació del gest gràfic quan es tracta d'entreteniments gràfics es lliure però quan es tracta d'exercicis gràfics s'han de valorar tres direccions : d'esquerra a dreta, de baix a dalt, i de dalt a baix.
  • L'orientació del cos del nen durant l'exercici físic preparatori quan es tracta d'un sol nen ha d'estar sempre en pla frontal, enfront d'una paret imaginària (com en el mètode Bon Départ).
  • La dimensió del grafisme ha de ser considerada. Principalment es cultiva l'audàcia i l'amplitud del gest abans de cultivar el seu domini i la precisió. Es tracta d'una aplicació pedagògica d'una llei natural del desenvolupament de l'equipament neuromuscular del nen. És per tant que en la secció dels jocs i exercicis gràfics utilitzen els majors formats de paper.

Idees bàsiques de Gisele Calmy en l'educació del gest.[2][modifica | modifica el codi]

  • El moviment s'ha d'experimentar primer amb tot el cos i després amb el gest gràfic.
  • Els exercicis i models proposats a l'escola són únicament visuals i no contemplen el gest des de la vessant motora.
  • Aquests models i exercicis fets per adults, freqüentment, ofereixen estereotips.
  • El paper del mestre/a: plantejar un problema gestual, observar la reacció del nen, orientar la recerca cap a una solució rendible de gest, donar ocasions variades i repetides d'afirmar el gest (perquè acabi quedant clar el concepte). En resum, el paper del mestre és observar i repetir.

Diferents nivells de Grafisme infantil.[cal citació][modifica | modifica el codi]

-Dibuix figuratiu lliure: És més o menys voluntària. És una representació d'imatges mentals. (exemples: la casa, la mama, un vaixell, el sol…). Es basa en les informacions verbals, les percepcions i l'afectivitat del nen. L'educadora no deu intervenir més que per a permetre la seva eclosió i eventualment ajudar al nen a observar les seves pròpies produccions.

-Diversió o entreteniment gràfic: Es treballa amb els grafismes no figuratius. A partir d'un grafisme espontani o proposat per el mestre es demana al nen que repeteixi ordenant-lo lliurement o amb una consigna (exemple: una circumferència). Comporta un doble plaer, el del gest i el de la petjada que deixa, cap intenció clara de representativitat, encara que pugui consistir en modulacions sobre temes molt fàcils.

-Exercici gràfic: Instituïts per l'educadora per sistematitzar el gest, orientar-lo i donar ritme. Els espais han de ser amplis i han de tenir punts de referència perquè l'Infant pugui dibuixar. Cada exercici cal que es repeteixi diverses vegades. Si en aquest cas hi ha fracassos s'han de detectar que els ha provocat, ja pot ser a causa de vocabulari no assimilat, diferencia en el domini del traç, automatismes motors que perduren el primer traç, pèrdua de la consigna de ruta...

-L'aprenentatge de l'escriptura: És un dels codis de comunicació social, del qual el nen ha d'assimilar els models estrictes, al mateix temps que les significacions precises.

Evolució de la lateralitat[cal citació][modifica | modifica el codi]

-Exploració de la lateralitat dels dos als quatre anys: És el moment per observar al nen i les predominances de la mà i el peu.

-Fixació de la lateralitat entre els quatre i cinc anys: Comporta la fixació dels elements dominats, sobretot la mà i l'ull com a principals elements grafomotors.

-Descobriment de l'eix corporal entre els cinc i sis anys: Es pot distingir la mà dreta de l'esquerra.

-Referència de l'orientació lateral a l'espai exterior sobre sis-set anys: Nen enfront nen: " on és la porta per tu i per el teu company?".

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rius Estrada, Maria Dolores. Grafomotricidad. Enciclopédia de técnicas instrumentales para la madurez grafomotriz, 1985. 
  2. Calmy, Gisèle. La educación del gesto gráfico. Fontanella, 1977. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]