Grafomotricitat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La grafomotricitat és la disciplina científica que descriu l'acte gràfic, mitjançant l'anàlisi de les coordinacions produïdes pel cervell als segments superiors del cos humà, degudament lateralitzats, i la seva implicació en les produccions obtingudes per mitjà del domini de mecanismes de manipulació i instrumentalització dels objectes externs, i que, a la vegada, explicita la configuració evolutiva dels signes gràfics dels infants, abans i després de l'escriptura alfabètica, segons els processos comunicatius i simbòlics que generen estructures subjacents i operacions cognitives en l'individu, les quals permeten la inculturació de models socials interactius fins a arribar a la comunicació escrita.[1]

Evolució dels instruments utilitzats per fer grafismes[modifica]

Els instruments són aquells elements de l'entorn que ajuden a aconseguir el grafisme; són molt importants en el procés de maduració motora, i hem de seleccionar acuradament els moments per a introduir els diferents instruments. Trobem dos tipus d'instruments: Instruments naturals i instruments artificials. Entenem per instruments naturals les parts del cos de l'infant. D'aquesta manera el nen/a experimentarà l'activitat grafomotora amb el seu propi cos. Hem d'anar introduint les parts en un ordre determinat o recomanat que seria: Mans, dits i peus. Els instruments artificials són aquells que possibiliten obtenir el grafismes. El seu ús és habitualment una sorpresa que emociona i motiva al nen, però hem de tenir en compte que també hauríem d'anar introduint els diferents instruments seguint un ordre determinat. Instruments que són a la prolongació de la mà: esponges, esborradors, cotons, nines o altres objectes de roba. Instruments que necessiten que es produeixi una prensió radiopalmar, que s'introduirien a partir dels dos anys: Brotxes o pinzells. Instruments que necessiten que es produeixi una prensió digital son guix o tampons. Els instruments que exigeixen una prensió tridigital dels dits: índex, polze i cor com punxons i tisores. Instruments que necessiten que es produeixi una acció de pinça combinada amb la prensió digital com ceres toves, ceres dures, llapis o retoladors. La graduació dels diferents instruments i l'assimilació de les possibilitats que ens ofereixen cadascun, crea reflexos neuromotors que es transformaran en unes costums correctes o incorrectes, segons com s'hagi fet la introducció dels instruments.

Idees bàsiques de Gisele Calmy en l'educació del gest.[2][modifica]

El moviment s'ha d'experimentar primer amb tot el cos i després amb el gest gràfic. Els exercicis i models proposats a l'escola són únicament visuals i no contemplen el gest des de la vessant motora. Aquests models i exercicis fets per adults, freqüentment, ofereixen estereotips. El paper del mestre/a: plantejar un problema gestual, observar la reacció del nen, orientar la recerca cap a una solució rendible de gest, donar ocasions variades i repetides d'afirmar el gest (perquè acabi quedant clar el concepte). En resum, el paper del mestre és observar i repetir.

Referències[modifica]

  1. Rius Estrada, Maria Dolores. Grafomotricidad. Enciclopédia de técnicas instrumentales para la madurez grafomotriz (en castellà), 1985. 
  2. Calmy, Gisèle. La educación del gesto gráfico. Fontanella, 1977. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]