Guerra Lelantina

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerra Lelantina
Lelantischer Krieg.png
Data c. 710-650 aC
Localitat Illa d'Eubea, Grècia
Territori plana Lelantina a l'illa d'Eubea
Resultat Erètria va perdre el control de les illes d'Andros, Tenos i Kea
Bàndols
Erètria i aliats Calcis i aliats

La Guerra Lelantina és el nom modern que rep un conflicte militar entre Calcis i Erètria, dues ciutats estat de l'Antiga Grècia, que va ocórrer a principis del període arcaic, entre aproximadament el 710 i el 650 aC.[nota 1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La causa de la guerra fou, segons la tradició, la disputa de la plana Lelantina a l'illa d'Eubea. A causa de la importància econòmica de les dues poleis.,

La guerra[modifica | modifica el codi]

El conflicte es va escampar considerablement, amb altres ciutats estats afegint-se en els dos bàndols, la qual cosa va causar que bona part de Grècia estigués en guerra. L'historiador Tucídides descriu la Guerra Lelantina com a excepcional, l'única guerra a Grècia entre la mítica Guerra de Troia i les Guerres Mèdiques de principis del segle XV aC en la qual hi van haver ciutats aliades, més que ciutats aïllades.[1]

Els autors antics normalment es refereixen a la Guerra entre calcídics i eretris (grec antic: πόλεμος Χαλκιδέων καὶ Ἐρετριῶν pólemos Chalkidéon kaì Eretriōn).[1]

"La guerra entre calcis i eretris va ser la guerra en la que més ciutats que pertanyien a la resta de Grècia es van dividir en aliances amb un bàndol o altre."
  —Tucídides (I. 15, 3)

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Com a resultat de la guerra, Erètria va perdre el control de les illes d'Andros, Tenos i Kea.

Data de la guerra[modifica | modifica el codi]

No es té informació directa de fonts antigues per datar aquesta guerra. Proves indirectes de Tucídides la daten al voltant del 705 aC, data que la situa a mig camí entre la història i la llegenda. Segons Juan José Torres Esbarranch, «probablement es va iniciar el segle VIII aC i es va generalitzar al segle VII aC»[2] En aquell mateix moment, el lloc de Lefkandi estava sent abandonat, potser com a conseqüència de la confusió que es vivia. Les històries sobre la fundació de la colònia eubea annexa a Ischia suggereixen que a mitjan segle VIII aC Calcis i Erètria cooperaven. El que és més, es pot entendre que Teognis diu que hi havia un conflicte entre Erètria i Calcis a mitjan segle VI aC.[nota 2] Mentre que alguns historiadors han suggerit que aquesta és la data de la Guerra Lelantina, és més probable que Teognis es refereixi a una segona, menys coneguda i més petita Guerra Lelantina, que va acabar el 570 aC amb la victòria de Calcis.[2][3]

Fonts[modifica | modifica el codi]

Ja que aquest conflicte va ocórrer en un moment molt primerenc de la història grega, abans que la disciplina literària de la historiografia hagués començat a desenvolupar-se, no tenim descripcions escrites contemporànies als fets. Les poques fonts posteriors i les moltes evidències arqueològiques posteriors permeten esbossar com va ser aquesta guerra. A causa de l'ambigüitat i de les fonts escrites, tant de la data com l'abast del conflicte encara són objecte de disputa entre erudits en l'època. Alguns escriptors han dit que la guerra podria ser un fet completament mític[4] o fictici.[5]

Fonts escrites[modifica | modifica el codi]

No tenim cap vestigi escrit sobre la Guerra Lelantina de cap autor contemporani als fest (a diferència de la guerra del Peloponès), ja que la historiografia era un gènere literari que va néixer 200 anys més tard, arrancant amb la feina d'Heròdot. La tradició literària grega va començar a finals del segle VIII aC amb Homer. Així, les úniques fonts contemporànies que parlen de la Guerra Lelantina es troben en poetes primerencs com Hesíode i Arquíloc. Les primeres referències en treballs sobre història apareixen el segle V aC, uns dos-cents anys després que ocorrés el conflicte, i són vagues i breus.

A la introducció de la seva obra sobre la guerra del Peloponès, Tucídides (460 aC) ofereix un resum dels principis de la història grega, dient que no hi havia hagut cap gran conflicte bèl·lic per part dels grecs entre la guerra de Troia i les Guerres Mèdiques. Com a excepció, menciona la guerra entre calcis i eretris, durant la qual la major part de la resta dels hel·lens es van unir a alguna de les dues parts:

« οὐ γὰρ ξυνειστήκεσαν πρὸς τὰς μεγίστας πόλεις ὑπήκοοι, οὐδ’ αὖ αὐτοὶ ἀπὸ τῆς ἴσης κοινὰς στρατείας ἐποιοῦντο, κατ‘ ἀλλήλους δὲ μᾶλλον ὡς ἕκαστοι οἱ ἀστυγείτονες ἐπολέμουν. μάλιστα δὲ ἐς τὸν πάλαι ποτὲ γενόμενον πόλεμον Χαλκιδέων καὶ Ἐρετριῶν καὶ τὸ ἄλλο Ἑλληνικὸν ἐς ξυμμαχίαν ἑκατέρων διέστη.[6]

«En efecte no hi havia convivència amistosa entre les ciutats més grans, ni es va formar una unió d'iguals per federar expedicions; cadascuna lluitava poc més que amb la ciutat veïna. La cosa més semblant a una "coalició" que es va fer es va donar a l'antiga guerra entre Calcis i Erètria; era una picabaralla en la qual la resta d'hel·lens van prendre partit fins a cert punt.»

»

Heròdot menciona la mateixa guerra com la raó per la qual el 494 aC després de la revolta jònica Erètria va enviar reforços militars a Milet, llavors amenaçada per l'Imperi aquemènida. Per aquest suport, Milet hauria ajudat al seu torn a Erètria en la seva lluita contra Calcis, mentre que Samos es va anar al bàndol oposat:

« οἱ γὰρ δὴ Μιλήσιοι πρότερον τοῖσι Ἐρετριεῦσι τὸν πρὸς Χαλκιδέας πόλεμον συνδιήνεικαν, ὅτε περ καὶ Χαλκιδεῦσι ἀντία Ἐρετριέων καὶ Μιλησίων Σάμιοι ἐβοήθεον.[7]

«Doncs primer els milesis juntament amb els eretris van aguantar fins al final la guerra contra els calcis, mentre que als calcis els samis els van ajudar contra eretris i milesis.»

»

Un autor encara més tardà, Plutarc (ca. 45-125 dC), menciona tradicions sobre la Guerra Lelantina dues vegades. En les seves Obres morals, afirma que durant la guerra els calcis van acabar amb la infanteria erètria, però no amb la seva cavalleria. Així, escriu, els calcis van obtenir ajuda dels tessalis: la de Cleòmac de Farsàlia, cavalleria del qual va vèncer els eretris en una batalla. D'acord amb Plutarc, Cleòmac va morir durant la lluita i va rebre un enterrament amb honors, així com una columna commemorativa a l'àgora de Calcis per part dels seus agraïts habitats:

« {…} ἧκεν [Κλεόμαχος] ἐπίκουρος Χαλκιδεῦσι τοῦ Θεσσαλικοῦ πολέμον πρὸς Ἐρετρεῖς ἀκμάζοντος· καὶ τὸ μὲν πεζὸν ἐδόκει τοῖς Χαλκιδεῦσιν ἐρρῶσθαι, τοὺς δ’ ἱππέας μέγ’ ἔργον ἦν ὤσασθαι τῶν πολεμίων· {…} ὁ Κλεόμαχος καὶ τοὺς ἀρίστους τῶν Θεσσαλῶν συναγαγὼν περὶ αὑτὸν ἐξήλασε λαμπρῶς καὶ προσέπεσε τοῖς πολεμίοις, ὥστε συνταράξαι καὶ τρέψασθαι τὸ ἱππικόν· ἐκ δὲ τούτου καὶ τῶν ὁπλιτῶν φυγόντων, ἐνίκησαν κατὰ κράτος οἱ Χαλκιδεῖς. τον μέντοι Κλεόμαχον ἀποθανεῖν συνέτυχε· τάφον δ’ αὐτοῦ δεικνύουσιν ἐν ἀγορᾷ Χαλκιδεῖς, ἐφ’ οὗ μέχρι νῦν ὁ μέγας ἐφέστηκε κίων·[8]

«Va ser Cleòmac amb les forces tessàlies en ajuda dels calcis, ja que era evident que els calcis eren superiors pel que fa a infanteria, però els costava un gran esforç vèncer la cavalleria. (...) Reunint Cleòmac els millors genets entre els tessalis, va carregar de forma brillant i va derrotar els enemics, espantant i fent que la cavalleria enemiga marxés. Per aquesta raó van anar-se'n al seu torn els hoplites: els calcis havien aconseguit la victòria. Tanmateix, havia mort Cleòmac, a qui van fer una sepultura a l'àgora de Calcis, en el que fins avui hi ha una imponent columna.»

»

Plutarc també menciona la competició poètica que va haver-hi entre Homer i Hesíode amb motiu dels jocs del funeral en honor a un noble calci, Anfídam. Plutarc afirma que Anfídam va caure a la contesa que hi va haver a la plana Lelantina, després de protagonitzar diverses gestes lluitant contra els eretris:

« ἀκούομεν γὰρ ὅτι καὶ πρὸς τὰς Ἀμφιδάμαντος ταφὰς εἰς Χαλκίδα τῶν τότε σοφῶν οἱ δοκιμώτατοι ποιηταὶ συνῆλθον· ἦν δ’ ὁ Ἀμφιδάμας ἀνὴρ πολεμικός, καὶ πολλὰ πράγματα παραχὼν Ἐρετριεῦσιν ἐν ταῖς περὶ Ληλάντου μάχαις ἔπεσεν.[9]

Escoltem també que es van trobar al funeral d'Anfídam a Calcis els més savis i destacats poetes. Anfídam era un home guerrer, i moltes batalles havia lliurat contra els eretris als voltants de la plana de Lelant quan va morir.

»

Les fonts de Plutarc s'han atribuït tradicionalment al mateix Hesíode. Hesíode menciona a Treballs i dies una competició en honor a Anfídam, però no es refereix a Homer ni vincula Anfídam a la Guerra Lelantina:

« ἔνθα δ’ ἐγὼν ἐπ’ ἅεθλα δαίφρονος Ἀμφιδάμαντος

Χαλκίδα τ’ εἴς ἐπέρησα· τὰ δὲ προπεφραδμένα πολλὰ ἄεθλ’ ἔθεσαν παῖδες μεγαλήτορος.[10]

«Va ser llavors als jocs en honor al valen calci Anfídam, on els molt aclamats premis repartien els plançons de l'heroi.»

»

A la seva Geografia, Estrabó (ca. 63  a. C. a 23  d. C.) ens informa que les dues polis, Calcis i Erètria, havien estat reconciliades en algun moment. Afirma que la seva anterior amistat va resultar en un acord de les dues abans d'una batalla amb clàusules ben determinades, especialment la de no fer servir armes llancívoles:

« τὸ μὲν οὖν πλέον ὡμολόγουν ἀλλήλαις αἱ πόλεις αὗται, περὶ δὲ Ληλάντον διενεχθεῖσαι οὖδ’ οὕτω τελέως ἐπαύσαντο, ὥστε τῷ πολέμῳ κατὰ αὐθάδειαν δρᾷν ἕκαστα, ἀλλὰ συνέθεντο, ἐφ’ οἷς συστήσονται τὸν ἀγῶνα. δηλοῖ δὲ καὶ τοῦτο ἐν τῷ Ἀμαρυνθίῳ στήλη τις, φράζουσα μὴ χρῇσθαι τηλεβόλοις.[11]

"En general, aquestes ciutats estan d'acord entre elles; tanmateix, totes dues van lluitar per la plana de Lelant i llavors no era així, ja que per vanitat van lluitar les dues, però es van reunir per posar condicions a la batalla. Aquest fet, entre altres, s'explica en un pilar a Amarint, que prohibeix l'ús d'armes de llarga distància."

»

Arquíloc (segle VII  a. C.), segon autor contemporani que parla de la guerra Lelantina, es refereix indirectament a un pacte similar. Explica com "els senyors de la guerra d'Eubea" no faran servir ni arcs ni fones, només espases, en una batalla planejada:

« Οὔ τοι πόλλ’ ἐπὶ τόξα τανύσσεται οὐδὲ θαμειαί

σφενδόναι, εὖ’ ἄν δὴ μῶλον Ἄρης συνάγηι ἐν πεδίωι· ξιφέων δὲ πολύστονον ἔσσεται ἔργον ταύτης γὰρ κεῖνοι δάίμογές εἰσι μάχης δεσπόται Εὐβοίης δουρικλυτοί[12][13]

»

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Els historiadors del segle XIX prefereixen datacions anteriors, a finals del segle VIII ac; Els estudiosos recents varien en les seves dates: les més antigues les menciona Donald W. Bradeen, "The Lelantine War and Pheidon of Argo", Transactions and Proceedings of the American Philological Association 78 (1947:223-241) p.  223 note 1.: Bradeen lliga l'extensió de la guerra a l'ascens de Pheidon a Argos.
  2. No tots estan d'acord: "Theognis 891-4 no es refereix a la guerra: Els versos impliquen un stasis social," indica Robin Lane Fox (Travelling Heroes in the Epic Age of Homer, 2008:158 note 16).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Tucídides I. 15.
  2. 2,0 2,1 Torres Esbarranch, Juan José. Historia de la Guerra del Peloponeso (en castellà). Llibre I-II. Editorial Gredos, 1990, p. 153, nota 115. ISBN 9788424914430. 
  3. Fox, Robin Lane. Travelling Heroes in the Epic Age of Homer (en anglès), 2008, p. 158 nota 16. ISBN 9780679763864. 
  4. Tausend, Klaus «Der Lelantische Krieg – ein Mythos?» (en alemany). Klio, 69, 1987, pàg. 513f.
  5. Fehling, Detlev «Zwei Lehrstücke über Pseudo-Nachrichten» (en alemany). Rheinisches Museum für Philologie, 122, 1979, pàg. 204f.
  6. Tucídides I. 15.3.
  7. Heròdot, Històries V 99.
  8. Plutarc, Amatorius 17 (= Moralia 760e–761b).
  9. Plutarc, Septem sapientium convivium X 153f. (= Moralia 153f–154a).
  10. Hesíode, Érga kaì hêmérai (Treballs i dies), 654–656.
  11. Estrabó X 1,11–12.
  12. Arquíloc, Anthologia Lyrica Graeca 12, 3 (Diehl)
  13. Plutarc, Teseu V 2–3.